Ves al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: octubre, 2006

passió de paper

Parets de vidre. Peixera sense aigua. Nedar en una calma estranya feta de remor de converses callades i respiracions pausades, de frec de pàgines de llibres, de carícies sense passió dedicades al teclat d’un ordinador. Algú intenta trencar la tensió d’aquest succedani de silenci forçós però, al temple de les paraules, aquestes neixen mudes, sense sons. Aquí, a la biblioteca, només parlen les mirades.

En un racó, aliens a tot el que passa al seu voltant, es devoren amb els ulls; es fan l’amor amb els dits. Hores més tard, exhausts després d’una lectura apassionada, en tornar a obrir-lo per la primera plana, el llibre li xiuxiueja ben fluix, a cau d’orella: “Llegeix-me. Llegeix-me un altre cop”.

truc de màgia

Desembolica, amb extrema cura, una imatge que la seva imaginació va dibuixar per a ella un vespre d’estiu. Amb un pessic de màgia i uns quants mots.

“La nit als plecs d’una faldilla plena de petons”

a la teva platja

Torno a la teva platja
al teu ventre buit
m'hi esperes ho sé
als teus dits quan miro els teus dits
a la teva platja plens de la tarda

Torno a la teva platja
al teu ventre nu
m'hi abraces ho sé
als teus ulls quan miro els teus ulls
a la teva platja plens de la tarda

Torno a la teva platja
al teu ventre calm
als teus dits quan miro els teus dits
al teu esguard de sorra
al teu ventre a la tarda

Roger Costa-Pau

mosques

Observa, amb una mena de tristor indefinida, la mosca grossa, negra i verda, tonta. Que molesta amb la seva bonior, tot xocant insistentment contra el vidre de la finestra. Potser perquè li recorda a ella mateixa. Perquè encara hi ha matins que es desperta amb ganes de canviar el món. I se sent com la mosca grossa, negra i verda, tonta. Que creu, il·lusa, que algun dia podrà trencar el vidre i travessar la finestra.

LA HORA DEL PATIO

Mientras se columpia en un rayo de sol, cierra los ojos y siente el vértigo de su imaginación. La adrenalina de sus palabras. La velocidad de sus pensamientos.
Mientras se columpia en un rayo de sol, nota como fluye la sangre por su cuerpo celeste. Como su reloj biológico acumula horas de chocolate que se derriten con el paso del tiempo, endulzando la piel de sus sueños.
Mientras se columpia en un rayo de sol, mira de reojo una nube del pasado que se acerca peligrosamente a su presente. Amenaza lluvia. Los columpios desaparecen. Se acabó la hora del patio. Vuelve a la vida real. Vuelve.

DRECERA

Estimar-te.
I arreplegar les engrunes d’amor escampades per la pell
amb un suau moviment -disfressat de carícia-
i guardar-les a la butxaca del pensament.
Estimar-te.
I, abans que la son m’enverini els sentits,
escapar-me pels descosits del cos
i deixar un rastre de petits bocins que travessi la nit. Estimar-te.
I seure al final d’una drecera que espero que
algun dia et torni a dur cap a mi.

S.O.S

Hoy necesito uno de tus trucos de magia para encontrar mi sonrisa.No recuerdo dónde la guardé ayer.

PETONS AMBULANTS

Com cada dijous a la tarda es posa un mocador de seda al cap per recollir-se els cabells i, amb un pintallavis imaginari, es pinta una boca de color cirera i un somriure de melmelada de gerd. Instal·la la parada ambulant a la cantonada de la plaça, sota l’alzina, i reparteix entre els nens que surten de l’escola els seus petons fets de llavors de magrana i grills de taronja dins de paperines fabricades amb fulls plens de contes i poemes que escriu a estones perdudes. Li agrada sentir com les rialles de la canalla li fan pessigolles a les orelles, i contemplar com desfilen cap a casa deixant al seu pas un rastre de cromos, aventures i innocència mentre un regalim dolç de paper xop de suc i tinta negra -l’essència dels seus petons ambulants- s’escola entre els dits petits i acaba morint a la punta de la llengua.

LEXEMA + MORFEMA

Amants i amor es fonen en una sola arrel, esbarriant morfemes pels clots de la pell. A partir d'espores i lletres, creixen mots de colors entre els plecs del temps, i la nit esdevé un jardí de veus en flor que conjuguen formes verbals amb aroma a sexe i a bes.
Amar. Amant. Amat. Amada...

TANCAT PER DEFUNCIÓ

El matí que va morir la seva nit perfecta, les campanes van tocar a morts.
I el seu cos va decidir no obrir els ulls aquell dia en senyal de dol.

UN RACÓ DE CEL

Ja no queda res al nostre racó de cel. S’ho han endut tot: els núvols de cotó, les carícies de seda, les paraules d’amor, la pluja de paper, les promeses de colors... Tot per no pagar la quota mensual d’amor al banc dels sentiments. El cor se’ns va anar marcint poc a poc fins que va deixar de produir la matèria primera necessària per viure en aquest món, i els estalvis que guardàvem en un calaix i la xavalla de les butxaques es van esgotar ràpidament, més aviat del que ens pensàvem. I un matí de juliol, mentre esmorzàvem, ens vàrem adonar que se’ns havia acabat l’amor. Que havíem perdut l’esperança i, amb ella, les claus de la felicitat. Les del nostre racó de cel.

L'ESQUENA DE LES PARAULES

Ja no vénen a trobar-la. Ja no troba consol en elles.
S’acomiada de la primera persona. I de la tercera.
Abandona el darrer refugi. No vol mirar enrere.
Definitivament, les paraules li han donat l’esquena.

NINGÚ EN CONCRET

Aquesta nit tinc ganes de sortir de bracet de ningú en concret i que em regali una capsa assortida d’adjectius i pronoms indefinits que no tenen gust a res. Prendre alcohol que s’evapora en sortir de l’ampolla i ballar al ritme d’una música que no sona. Tornar a casa amb una copa de menys de bracet de ningú en concret i fer l’amor de forma inclassificable i incoherent, per despertar sola al dia següent i trobar a la tauleta un número de telèfon que no existeix apuntat en un paper.

SLIPPERY WHEN WET

Atenció. Aneu amb compte.

El terra del blog està mullat fins a l'1 de novembre.

Perquè em rellisqui la política.

DEFORMACIÓ PROFESSIONAL

Dia D. Hora H. Lloc L. Un home espera fent una cigarreta. Mira el rellotge, dóna un cop d’ull al seu voltant per assegurar-se que està completament sol, es treu una sabata, n’extreu una antena, i pitja botons com si truqués per telèfon.
“On ets, subjecte S?” –pregunta en veu baixa- “Que fem tard al teatre T!”
“Ja vinc, ja vinc...” –contesta l’altre, en el mateix to de veu- “Estic prenent un cafè C al bar B. No m’ha seguit ningú. Escolta, tu t’has plantejat algun cop per què parlem i actuem d’aquesta manera tan absurda?”
“No, però suposo que, després de tants anys fent d’espies, això nostre deu ser deformació professional...”

SUSHI

Sopen en un restaurant japonès mentre ell, un escriptor de cert renom, li explica un conte sorgit de la seva imaginació desbordant. Una història de nens, de submarins casolans, de peixos i de mar. L’escolta, el mira i se sent bé. I, tot contemplant com fa girar el sushi dins la salsa de soja, se sorprèn desitjant ser peix per nedar a la seva boca.

CÀNCER

Vomites l’ànsia
de viure i la pus
sagnant de la vida
infectada
entre sanglots
i llàgrimes de fel.Quimioteràpia
contra el càncer
de l’ànima
que s’estén
sota la pell.

RAPUNZEL

Fa una trena imaginària
amb uns cabells
que ja no són llargs
ni fins.
Ara, blancs i rebels,
s’enreden
i es cargolen
en el pas del temps
i no pas
entre els seus dits.

SUCRE DE CANYA

Es disfressen d’exploradors i, resseguint el perfil angulós de la nit, descobreixen anatomies conegudes a la llum de les espelmes. Fent jocs malabars amb somriures i sospirs dins de bales de vidre, inventen contes sense cap ni peus que comencen pel final i que es llegeixen del revés mentre emboliquen els seus somnis amb paper de plata. La cera és efímera i s’acaba; la flama s’extingeix en morir de gana. La fosca els cobreix i els acotxa, i ella es refugia en la corba del seu coll per amagar-hi un últim desig i un bes de color torrat amb regust de sucre de canya.

COLORS AIGUALITS

Silenci humit. Tardorenc. Colors aigualits.

Miro per la finestra i espero una tarda que et durà cap a mi, envoltat de pluja i aroma de bolet acabat de collir.

EL VENEDOR DE VIDES

El venedor de vides a bon preu es disposa a fer el porta a porta, com cada dia. I cada dia ven menys. Les vides modestes, a preu de ganga no estan de moda. Ningú vol una vida barata. Creuen que se’n ressent la qualitat. Les volen pagar cares, ben cares, diuen. Una d’aquelles vides luxoses que, per poder-les comprar, t’has de vendre un ronyó i part de l’altre. Per poder-la lluir i despertar enveges.

Com continuïn així les vendes, haurà de fer un pensament: les vides tenen data de caducitat i no li agradaria haver-les de llençar. Malaguanyades. No s’ho pensa dos cops i decideix donar-les de franc a la gent que passa pel carrer. Al cap d’uns instants, esgota les existències. De vides regalades, ja no li’n queda ni una a la maleta.

FULL MOON HOTEL

Prendre el sol amb tu en una platja de fina sorra grisa, de pols còsmica i bocins d’estel. Nedar nua en un mar sense ones, sense sal, sense vent.

Vacances a la lluna plena. Do not disturb fins al quart decreixent.

OBLIDAR

Tot va començar quan va oblidar la llista de la compra a casa i, un cop al supermercat, no va aconseguir recordar què havia de comprar. En sortir del centre comercial amb les mans buides, no va poder identificar quin cotxe era el seu del centenar que abastava amb la mirada. Així que va enfilar el camí cap a casa caminant. Però on era casa seva? També ho havia oblidat. Va mirar al cel i va ser incapaç de recordar com es deia aquell color. Progressivament, a mesura que dirigia els seus passos cap a qui sap on, el seu cap anava esborrant rostres, dades i noms fins al punt de no saber qui era ella i què feia en aquest món. No podia parlar: havia oblidat totes les paraules, i les seves cames van deixar de caminar perquè no recordaven com fer-ho. Finalment, totalment perduda en un caos sense nom, es va oblidar de respirar.
Inspirat en aquest post d’en pere (saragatona)

a l'avançada

Escriuré, a l’avançada, dos poemes, un de negre i un de blanc, per si el sol, demà, m’emmorenís, o fos la neu, que em recremés la carn. Però la ploma que endola els meus versos creient que preludien versos clars, o que els alleta amb temor que esdevindran predecessors dels negres; la ploma estràbica, amorosa -per si demà és veritat, per si demà és mentida-, en arribar als poemes, escriu amb tinta grisa.
Cèlia Sánchez-Mústich, Llum de claraboia