Ves al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: octubre, 2007

DIES QUE BADALLEN

He après a desafiar les nits.
A mirar-les de fit a fit.
A escorcollar-les amb la mirada.
Un cop netes de son, de fantasmes,
de pors i de llàgrimes,
no són res més que els dies que badallen.
I omplo de paraules aquests forats oberts
al cos nu de les hores nocturnes
per bressolar moments al ritme de versos manllevats.
Per apedaçar amb engrunes de poemes
tots els somnis que encara han de néixer.

EUREKA

“Dadme un punto de apoyo y moveré el mundo”. La frase con la que Arquímedes promocionaba su ley de la palanca ha salido a flote en mi mente esta mañana de sábado. Sin previo aviso, sin ton ni son, como si fuera un resto del naufragio en el mar de la memoria de todos aquellos años de escuela. Así que, mientras preparaba el café, he rescatado el trozo de madera donde grabé esas palabras ante la amenaza inminente de un examen de Ciencias. Sentada en la cocina, y dejando a un lado cuerpos sumergidos, palancas y poleas, pienso que el mundo real ya se mueve por sí solo, hasta demasiado rápido, diría. No necesita puntos de apoyo. Aquéllos que buscamos razones para que nuestro mundo interior no se venga abajo somos nosotros, sus habitantes, medio mareados y, en ocasiones, tan perdidos y desorientados entre tanto estrés y tanta duda que naufragamos -como todos aquellos años de escuela- en el mar de nuestra propia vida. Y pienso que tan sólo necesitamos una Biodramina. O alguien que nos indique…

NUSOS, CRUÏLLES I VIARANYS

Per dir-ho clar, la llum és un parany.
Cap horitzó no em tempta com aquest
de ratlles lleus que traço jo mateix
i no em limita ni m'encercla. Clavo,
volenterós, les ungles a la nit
per obrir carreranys a tots els somnis.

Capfoguer, Miquel Martí i Pol

Una rutina plena de nusos, cruïlles i viaranys. Malgrat les dificultats, m'agrada resoldre els trencaclosques i passejar per aquests camins tan estrets i costeruts. Amb el cap ben alt. Perquè aquesta vida, de vegades esquerpa, és ben meva. Perquè l'he triada jo.

CRIPTOGRAMA

Avui no t’escriuré cap carta.
Ni cap poema.
Ni cap e-mail.
Avui t’he taral·lejat sota la dutxa.
T’he dibuixat sobre el mirall entelat.
T’he fet voltar amb l’escuma del cafè.
Avui no t’escriuré cap carta.
Ni cap poema.
Ni cap e-mail.
Avui no puc transformar-te en paraula.
Sóc incapaç de desxifrar aquest sentiment.

HORA DE COSTURA

Didal. Agulla. Tisora. Ulleres.
Cosir paraules
amb un fil de veu
a la tela d’una conversa
amb si mateixa.
Brodar soliloquis de seda.
Embastar pensaments esparsos,
tempestes d’idees,
sobre el blanc del paper.

ALVY SINGER

"El universo se expande"
Annie Hall (1977), Woody Allen
Pots estar tranquil, Alvy. Aquest, ara per ara, ja no*.
Li manca motivació.

* (per si algú no ho ha entès, tanco la paradeta i no sé quan tornaré a obrir)

CROWDED HOUSE*

When you come. Quan véns, apareixen submarins i pops de deu potes sobre la catifa del saló. Amaguem rialles infantils entre els llençols i ja no hi ha lloc per als peus freds. A la cuina, sopar per a dos, dinar per a tres. M’agrada tenir la casa plena*. When you come.

ESCLATS

“En les nits esportellades, els cels hivernals causen una intensa sensació de precisió freda. Les estrelles brillen rutilants, els seus espurneigs són aguts i punxants. La lluminositat vaga de la galàxia, que a l’estiu inunda el firmament com un llac incert, és ara una tènue cinta que anguileja, flotant, en el cel. Sobre l’obscuritat profunda, les estrelles semblen burinades; algunes tenen una presència fabulosa, una llum enlluernadora; els colors dels seus esclats fan fer un paper ridícul als més pretensiosos productes de la joieria i de la quincalleria. Només alguns esclats sorpresos en una mirada humana –en una mirada impossible d’oblidar– poden comparar-se a aquestes il·lusions de tendresa, que quasi sense voler atribuïm a aquests prodigiosos espurneigs. Altres estrelles brillen més plàcidament. Moltes es perden, en una imperceptible titil·lació, en el buit immens.”
Les hores, Josep Pla
Véns i m’esborres l’enyor que tots els vespres de la teva absència m’escriuen sobre la pell. A po…

LLUMS I OMBRES

A la llum de la solitud, l’ombra de la tristor sembla encara més llarga.

BODAS DE PAPEL

Oriol i Maria. Javi y Lorena. Pere i Sílvia. Ja són marit i muller sobre el paper uns quants quilòmetres abans de segellar el compromís amb anells i promeses que un document els recordarà quan falli la memòria de l’amor. Després de la festa ningú pensa en retirar cartells i indicadors. Abandonats a la seva sort, sols el temps s’encarregarà d’anar esborrant lentament els vestigis del dia de l’inici d’un matrimoni que potser ha desaparegut abans que la tinta dels noms dels cònjuges sobre un vell llençol. I l’Oriol i la Maria, o el Javi i la Lorena, o el Pere i la Sílvia somriuen amargament en veure aquella pancarta -ja gairebé il·legible- mentre condueixen en silenci per la carretera que els ha dut, altre cop i sense poder evitar-ho, cap al record d’aquell dia feliç malgrat la pluja.

SARGITS

Els dies, de viure’ls, es foraden. Com les butxaques. O els mitjons. El pas de les hores n’esclareix el teixit, que cedeix sota el pes de petites renúncies i decepcions, i un exèrcit de forats diminuts capitanejat per ombres, absències, silencis i tristors desfila davant els ulls. És el moment de sargir els buits dels dies desgastats amb un fil fet d’il·lusions renovades. Cosir els forats amb tanta destresa que els dits, en explorar la roba, no en trobin cap, de sargit. Tan sols els dies de sempre, amb tacte de cotó i vestits de diumenge. I amb un lleuger aroma a tarda de divendres.

OCTUBRE

“El cel blau, rentat, s’ha presentat en la companyia d’uns blancs, lleugers, vaporosos, petits núvols errants. Les feines del dia s’han produït durant el matí, dins d’una llum forta i clara; a la tarda, han quedat com nimbats per una mòrbida, vaga, llum daurada. El pagès, arada en mà, ha fet la junta al pas de l’euga planturosa i mansa. Els ocells –les cuetes, els estornells– han dibuixat corbes fines, gracioses, al voltant de l’home i de l’animal. He sentit cruixir un carro en un camí carretal enfonsat. He vist passar un ramat al lluny, arrossegant un núvol de pols irisat. Els horitzons han tingut una claredat seca i precisa; les coses s’han dibuixat, en l’aire, amb una prodigiosa exactitud. Sobre el rectangle en pendent d’una vinya he vist com es movien, enfeinades, meravellosament precises, unes figuretes. Una verema tardana. Els raïms deuen ésser com panses. La tarda ha anat relliscant lentament, com una gota d’oli clar sobre un pla d’inclinació molt suau. Entre dues llums, veig d…