diumenge

T'HE COMPRAT UN NOM PER CADA COSA

Perquè no em caps al diccionari,
t'anomene tota nova i reclame un nom exacte
per cada pas d'aquest pont que s'estén imperceptible
entre un bosc de perquès sense resposta.

Perquè vull fixar-te quan no hi ets,
perquè res no és prou contra els museus de l'instant,
perquè no tinc cap present que em baste,
t'he construït
un diccionari impacient.

Josep Lluís Roig, El somrís de les carreteres secundàries

dissabte

PARAULES

Les paraules,
com una tortura.
Com grans de sorra que es fiquen
entre la carn i l’ungla.
Sal a la nafra.
Dolors petits, crits d’agulla.

Les paraules,
com una disfressa oportuna.

divendres

AGENDA


Davant meu, un any per estrenar. Tres-cents seixanta-sis dies en blanc per tacar-los de cites, plans, projectes, números de telèfon, títols de llibres i retalls de poemes. I és que la vida s’escriu amb llapis, retolador, estilogràfica o bolígraf. Amb mots i gargots de color blau, vermell o negre que acaben esdevenint a curt termini bocins de la nostra pròpia biografia. Una agenda és un bonic lloc on viure i ser. Ben envoltats de fulls de paper que parlen de nosaltres amb veu de calendari.

dimecres

IMPOSSIBLES

Creo que no te quiero,
que solamente quiero la imposibilidad
tan obvia de quererte
como la mano izquierda
enamorada de ese guante
que vive en la derecha.

Julio Cortázar, Salvo el crepúsculo

He demanat la lluna als Reis. Una lluna dibuixada amb fets i paraules. I estic segura que no me la duran malgrat haver-me portat bé.

dimarts

TACA EN LA PARET


empassar-me sis mars en cada bes
lliurar-me de mans i de coixins
xuclar llimes verdes quan et palpo
rebregar-me el nou cervell en trenta crits
Mireia Vidal-Conte, Anomena'm nom

Arrenco claus de la paret on hauria de penjar tots els quadres que mai pintaré i planto llavors d’idees dins dels forats buits. Mastego paraules. Aspiro imatges surrealistes. M’injecto melodies noves per via intravenosa. En plena sobredosi de sentiment, imagino que estic feta de traç, de pols de grafit, i que un regust de poesia em dibuixa el nas i la boca. Sóc una dona de línies isòbares que resulten de la unió de les pigues imparelles de la meva pell. I esborro amb el dit aquest esboç minimalista de mi. Aquesta tarda de Nadal esdevinc una taca en la paret on hauria de penjar tots els quadres que mai pintaré.

MALDESTRA

La meva boca
maldestra
no sap dir-te com t'estimo.
Llavors et parlo amb les mans,
amb els ulls,
amb la pell.
Et parlo en la llengua
-tendra i humida-
d’aquells que obliden tots els mots
en el desordre amnèsic
hipnòtic
del desig i el sexe.

La meva boca
maldestra
no sap dir-te com t'estimo.
Llavors t'escric pàgines en blanc,
silencis monosíl·labs,
pensaments bilingües,
carícies magnètiques.
T'escric aquest amor
sense tinta,
amb totes les seves lletres,
a l’abisme nu de la teva esquena.

dilluns

VEO VEO

Avui és dia de regals. El meu fill me n’ha fet el primer: un bocí de matí preciós, tot adornat amb rialles, pessigolles i paraules del “Veo veo”. Aquelles que seran les seves noves joguines dormen sota el paper de colors, ben amagades, esperant que arribi la nit. I, mentre els seus ulls petits es van omplint d’impaciència i d’il·lusió nadalenca, jo m’atabalo perquè els meus petons, juganers, no es deixen embolicar. I encara no he trobat una caixa prou gran on encabir totes aquestes ganes d’estimar que tinc a dins. Avui és dia de regals. De fet, com cada dia, en despertar.

Veo veo... ¿Qué ves? Un Bon Nadal.

divendres

COSTURES

Tanco els ulls. Respiro profundament. Miro dins meu durant uns instants per veure de què estic feta. Sóc un cúmul de petites renúncies i victòries. De somnis desgastats i d’il·lusions noves de trinca dins d’una pell feta de dies i nits mal cosits. I de vegades em fa l’efecte que la vida se m’escapa per les costures.

dimarts

QUEDA'T

Et diria
queda't
aquesta nit
amb mi

però això és casa teva
així que si em dius
queda't
aquesta nit
amb mi

només una vegada
només mirant-me als ulls
una vegada

queda't
aquesta nit
amb mi

sense cap protocol
sense obstacles ni excuses

només

queda't
aquesta nit
amb mi

jo et respondria
només una vegada
només mirant-te als ulls
una vegada
sense cap protocol
sense excuses ni obstacles
sense perdre un instant
una paraula

només una paraula
i passaria
aquesta nit sens lluna
aquesta nit sencera al teu costat

només si tu em diguessis
queda't
aquesta nit
amb mi

només una vegada
només mirant-me als ulls
una vegada...

Jordi Cienfuegos, L'àngel de la guarda és un mim que es diu ombra

diumenge

MIQUES

Mentre aquest mal petit que tinc al cor es va multiplicant per si mateix, esfilagarso desig i enyor. Amb els fils teixeixo una xarxa de pescador per llençar-la a un mar que em parla amb mots d’escuma i veu de sal i escata. Vull capturar sinònims de tu, paraules amb sonoritat que esclaten dins la boca omplint-la de metralla de lletres que tenen el teu gust, però només recullo peixos de cartró folrats amb paper de plata. La tristor em fa miques; el que resta de mi cap dins d’una butxaca. Llàgrimes gelades, mirada de vidre, llavis ressecs, ungles trencades.

dijous

PREMIS

Gràcies. Al Pensador, a la persona que s'amaga a mitjanit, a en Barbollaire i a la nouvinguda Hypatia. I a tots els que passeu per aquest univers privat. Tots plegats feu que totes aquestes paraules tinguin valor.

dimecres

NADAL: PLE, SI US PLAU


Aquest vespre, de camí cap a casa, el meu fill de quatre anys em diu que hi ha cases que són plenes de Nadal. Segons ell, la quantitat de Nadal que hi ha dins d'una llar és directament proporcional al nombre de llums que hi ha a la seva façana. La nostra, doncs, és ben buida d'esperit nadalenc.

Abans d'anar a dormir, entrada a l'agenda: demà dijous 13 de desembre, operació Las Vegas; objectiu: assaltar el basar xinès més proper.

diumenge

DMNG

El vent d’aquesta nit s’ha endut les vocals del diumenge i desperto enmig d’un dia sense sentit. Em bec el diari amb llet ben calent, i començo a llegir el cafè per la darrera plana, com sempre. Abandono la dissecció d’aquesta inèrcia de viure només començar: únicament trobo consonants entre les caselles blanques i negres d’un autodefinit sense definicions, ni motivacions ni perquès. Noto com se’m regira l’estómac. Avui el món gira massa ràpid. O potser és aquesta por de perdre't. O tots aquests somnis mal païts.

dissabte

CONTAMINACIÓ

El fantasma apareix de tant en tant i passeja, amb els peus nus, pel terra gelat de l’habitació on dormen els dies pretèrits. Per l’asfalt de les nits vestides d’un silenci de color robí, bastides amb glops de vi amb regust de mot. Amb mossecs que arrenquen petits bocins d’un plaer que no coneixia. El fantasma camina sobre els vidres trencats d’un desig malaltís, deixant sobre el paviment un rastre boirós de tinta, sexe i saliva que no puc esborrar. Només intento que no m’enteli les paraules. Que no m’intoxiqui els sintagmes. Que no em contamini l’amor.

dimecres

FEEL LIKE GOING HOME

Condueixo, cansada, de tornada cap a casa, on m’esperen el caliu, la tranquil·litat, la calma. És fosc i la carretera m’acull càlidament, com una vella amiga, malgrat estar ben humida. Mentre ressegueixo amb comoditat tots els seus viratges, engego la ràdio i comencen a sonar, una rere l’altra, cançons que posen en marxa el mecanisme de la memòria. Breument torno a sentir el regust de totes aquelles hores pintades amb somnis adolescents. I el pes de la distància que separa aquells dies i els d’avui; allò que anomenem “vida”. Al cap i a la fi, una carretera ben humida i plena de revolts que ara, cada nit, em duu cap a tu. Cap a casa.

diumenge

HORES DESTIL·LADES

La tos em sacseja els pensaments i desordena les paraules. Els dies esdevenen líquids. Servit en copa alta, ben fred, em bec el cap de setmana, i em pugen al cap els retalls de temps compartit, tots els crits que he ofegat en la teva mirada i els calfreds que has estès sobre la meva pell aquesta tarda. Apago el llum d’aquest diumenge: ja no me’n queden més, d’hores destil·lades.