Ves al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: gener, 2008

RECICLAR

A mesura que ens comuniquem, anem generant residus sentimentals. Tant les veritats com les mentides, tant els comentaris punyents com els innocus, tant les converses interessants com les avorrides deixen rere seu paraules que s'han buidat de tot tipus d’emocions. Què fer-ne, de totes les inanitats? Oblidar-les al fons d’un calaix de la memòria. O dipositar-les en el contenidor corresponent i reciclar-les. Tornar-les a escriure o a pronunciar, donar-les una altra oportunitat. I així poder omplir els mots amb una nova càrrega sentimental en tornar-los a llegir o escoltar. Recicla, per exemple, un "t'estimo". Segur que ell o ella t'ho agrairà.

TELÓ AVALL

Hi ha dies en què el passat surt a escena sense ànim, tot arrossegant les paraules en parlar, cansat de tantes i tantes representacions. Se sent repetitiu, redundant... but the show must go on, my friend. Pren aire i acaba d'interpretar el seu paper crucial, recitant d’esma el seu diàleg. Ja fa temps que no s'escolta: la veu ha esdevingut àtona després de tants anys.

LAND OF...

Les hores cremen lentament. Fan olor a mandarina i a cant de sirena. Les tardes de diumenge sonen com un piano desafinat. Tinc l’enyor contra les cordes i he ensinistrat les absències per tal que facin ombres xineses amb el sol que entra per la finestra. L'abraçada de la cadira destenyeix i m’encomana el seu color: ara et penso en vermell viu i tebi. Les tardes de diumenge grinyolen. Mentre la meva ment centrifuga paraules xopes de cervesa i gintònic, intento comptar quants forats li vam fer a la nit. Un saxo entona Saint Germain -de què estan fetes les notes?- Dilluns és a prop i, amb ell, totes les petites batalles. Les tardes de diumenge són terra de ningú.

SHINY HAPPY PEOPLE

A les penes, punyalades. O millor ofegar-les en oli d’essència. Un altre massatge a l’esquena, garçon. Ben suau, s’il vous plaît.

ESPERA(NÇA)

Esperar durant el dia cosint la impaciència que vessa dels ulls al fons de les butxaques. Teixint paraules per aconseguir emocions efímeres que es dissipen de seguida en l’aire. Esperar totes i cadascuna de les nits desfent i cabdellant somnis i converses sabent del cert que no vindrà. Esperar que no s’esgoti l’esperança. Aguanta, aprenent de Penèlope, aguanta.

CANVI CLIMÀTIC

Comprovo que la temperatura dels pensaments augmenta un grau de forma progressiva a mesura que la imaginació et va inventant, a foc lent. El cor gelat s’ha començat a desglaçar i petits icebergs de sentiments coagulats es desplacen pel torrent sanguini que recorre el meu cos. En arribar a l’equador de la meva cintura es desfan ràpidament, inundant el ventre, l’esquena i el sexe d’una suor freda que apaivaga mínimament la cremor d’unes carícies que han d’arribar, encara en estat embrionari al palmell de les teves mans. Puja el nivell del mar de les llàgrimes i m’adono que les ones de sal em mullen els peus. El meu tren biològic ja no s’atura a l’estació de la tardor i ha esdevingut un semidirecte que m’ha dut de cop, sense parades, del teu estiu al meu hivern. L’oscil·lació tèrmica fa que se’m refredin les mans, que se’m constipin les ganes d’escriure però els dits no paren d’esternudar paraules que recullo en mocadors de paper, amuntegades en paràgrafs impossibles. Davant d’aquests sí…

REFLEX

Després de l’amor, el cos nu es vesteix de tacte d’abraçada i de regust de bes. S’endormisca el desig, es desvetlla la tendresa i els mots obren els ulls, suspesos per un fil de veu que penja dels silencis escampats per aquest pany de cel de pell blanca i aspra. Amb pols trèmol i poc valent, l’eco de totes les mirades parla de tots els petits secrets mentre els dits, amb llengua de cotó fluix i cor de mantega, fan pessigolles a l’orella amb una paraula que no troba el seu homònim. Ni el seu reflex en els miralls. Roma és un palíndrom.

ADOLESCÈNCIA

De mòbil a mòbil, missatges d'alegria,
de fe, esperança,
de mantenir l'amor, el foc, la flama
per cinc o deu duros, una ridícula part d'un euro
per fer-me present, recordar-te les paraules
sense veu de la passió:
una processó de símbols i saliva que dibuixen la pantalla
mínima on esclaten els besos que et guarde,
els que no compartesc, els que només són per tu
i que bese en el mòbil, amb el mòbil de l'absència.

Si et tingués al davant, t'estimaria igual.

Josep Lluís Roig, El somrís de les carreteres secundàries

GENER

Divuit números crucificats sobre un blanc de calendari. D’aquest any acabat de desembolicar, n’esborro totes les estones que no hi ets amb el darrer exemplar de les Milan amb olor a nata, i jugo a inventar records de dies que encara no han existit impregnada d'aroma de lionesa i de tardes d’escola. Res de bons propòsits. Res de ser bona nena. Vull omplir la llibreta pautada d’excessos i pecats. Resseguir el fil elèctric del desig, trobar-te sense lligams al final d’aquest túnel de trenta-un dies. I encetar el febrer amb les mans plenes de tu.

TRAJECTE CIRCULAR

Sentir encara l’embranzida d’una rutina que s’ha esvaït de sobte. La inèrcia dels dies mal viscuts, d’hores que no ens pertanyen, de temps mal amortitzat. Atordida, descol·locada, inquieta, vagarejo sense parar per matins i tardes amb l’únic punt de referència que em proporciona un somriure infantil que amagava mesos i mesos d’enyor a les butxaques. Asseguda dins del vagó d’un tren de joguina que travessa un paisatge de presents i passats, miro per la finestra i em demano quina serà la propera parada d’aquest trajecte circular.

L'ESPERA

Esperant-te torno a oblidar el present,
i les hores s’escapen fràgils i lentes
rera el sòlid perfil d’un horitzó encès.
T’espero amb tanta ànsia que sé que no vindràs,
i ara penso en tot allò que no farem aquesta nit.
Esperant-te m’aferro a l’abans i al després,
i la immensa buidor del capvespre s’omple
amb la nostàlgia d’uns moments que no compartirem.Àngel Herrera i Atienza, Universos diminuts

AVIAT

Despertar d’un malson. Trobar-te entre els llençols i fer l’amor. Una dutxa ràpida. Soroll de claus. La porta es tanca. Solitud. Un cafè ben carregat i una pel·lícula banal. A la gola, sensació de nosa, d’inutilitat. I desaparec en l’equador d’aquest dissabte que sé com comença però que desconec com acabarà. Si penses en mi, potser em tornaràs a trobar al principi dels teus silencis. O al final de totes les paraules que no escriuràs. Tornaré aviat. Quan els dissabtes i els diumenges esdevinguin novament caps de setmana. Perquè, a partir de dilluns, tots els dies em semblaran iguals.

CERCLES

La vida.

Cercles.

Tornar a començar, un any més tard.

HE DESESCRIT EL MOT AMOR

Ens besem allà on l'aigua escup l'arena
de les ones.
Ens devorem, ens roseguem
amb l'ànsia de tempestes pretèrites,
mentre la sorra s'esdevé més fina
per penetrar els llocs recòndits
fins a trobar els engranatges.

El cel hereta la memòria de la mar
i oblida.

Josep Lluís Roig, El somrís de les carreteres secundàries

UN DOS, DOS ZEROS I UN VUIT

El vespre em rep sense paraigües i passegem plegats sota un plugim molest. Obro les finestres del pensament perquè marxi aquesta olor de resclosit, de regal de Nadal sense nen, de cotxes de joguina sense conductor. De moments de pijama i jersei. De nadó de pit. De llit sense fer. Avui convidaré a sopar l’àngel de la guarda abans que comenci el torn de nit. Doble ració d’enyor, una mica de fred i, de postres, un dos, dos zeros i un vuit. Amb nata.

AIGUABARREIG

Es deixen endur per la tempesta dels sentits i el fort corrent sembla esborrar límits, confondre les pells. Amb la calma, se separen llavis i llengües; es desacceleren cors i batecs. L’amor, com un miratge breu en què poden tocar-se. Tothom sap que l’aigua i l’oli mai s'arriben a barrejar totalment.