dimecres

(BAR)CELO(FA)NA

Matins de colors, flors i celofana. Les tardes passegen sobre camins desfets. Capturo imatges sense càmera, amb els ulls ben oberts i en silenci: no tinc prou paraules a les butxaques. La gran ciutat em mira i m'adono que ha deixat de ser gris.

dijous

CRÓNICA DE UNA MUERTE ANUNCIADA

Quan els dies esdevinguin simples ponts que travessem per continuar vivint, quan les paraules i els sentiments es buidin de tot significat, quan res ja no tingui sentit, no hi haurà esma per continuar escrivint...

dimecres

TANCAT


Es traspassa blog amb nombre raonable de visites.
Situat en una zona tranquil·la
i amb vistes a l'univers.
Raó: aquí

BE STILL MY BEATING HEART


... it would be better to be cool.

Rebaixes a Women’ Secret. La Miffy desperta mirades tendres i tota una invasió de renúncies íntimes, secretes. Transformacions. Rodoreda. “A la vida no hi ha temps per a tot...”

dimarts

(TEMPS)

Ara et penso -tan lluny!-
i t'invento un posat
expectant perquè m'omplis
aquest buit de la tarda.
Cada mot és un món
amb rius i mars i pobles,
o un vidre trencadís,
o una cambra en silenci.
Que lent el pas del temps!
Que feixuga la vella
solitud i que pròxims
els teus ulls, quan t'invento
un posat expectant
perquè m'omplis la tarda.

Miquel Martí i Pol, Pensaments

dilluns

16:03. EL PATIO DE MI CASA


Plou sense parar. Sense poder parar de pensar. A través de la finestra, sembla no haver-hi humitat. Tot té una capa de vernís ben brillant, com si fos nou, acabat d’estrenar. Com el primer paraigua del meu fill. Com la seva mirada, nova, sota la pluja.

STOP


Obro la bústia. Publicitat comercial, extractes de banc i un telegrama amb les paraules despentinades per la urgència. Saltant-se tots els stops, m’arriba una nova oportunitat. Ja puc tornar a recuperar la memòria de les setmanes. El sentit dels dies. La raó de ser de dilluns i diumenges. El perquè dels divendres. Ja tinc permís per escombrar la pols, els badalls, les teranyines. I tots els despertars anodins que s'estaven acumulant rere les portes.

diumenge

HELP... PLEASE


Són dins meu, com tants altres. Formen part d’un teixit orgànic, viuen sota la pell o són simples punts en el mapa del cervell. Inherents a la meva infantesa, talment com la llet amb Nesquick o en Mazinger Z, van créixer en mi com un eco que es repetia els diumenges de xiruca i muntanya. Els nois de Liverpool van donar pas a les West End girls, que em van dur de la mà cap a una adolescència que s’iniciava en la foscor de les nits de divendres amb banda sonora de ràdio. Eren temps de descobriments, de còctels d’hormones, de canvis i dubtes. Més de vint anys després encara hi ha moments que torno a sentir-me perduda, i llavors els busco a dins. Perquè em retornin fugaçment la certesa i la innocència d’aquells dies. Help... please.

divendres

SE BUSCA CUMULONIMBUS

Aquest matí m’ha seguit fins a casa un cumulonimbus que vagarejava perdut. No trobava la seva predicció del temps i estava tan trist que m’ha plogut a sobre. He trucat al Meteocat i l’han vingut a recollir de seguida. Estic segura que alguna família l’acollirà ben aviat. Sempre hi ha algú que necessita tenir dies grisos. I ganes de plorar.

dijous

DON'T BE MY VALENTINE


Escalfors de butà contra grisors humides. Així desperta el dia. Tallarem rínxols i cabells, i ens riurem de les pessigolles que no tinc. Pintarem aquest dijous fent servir tots els colors excepte el rosa. Perquè tu encara no menges xiclet, ni saps que el catorze de febrer és Sant Valentí al Corte Inglés.

dimecres

CIÈNCIA (IN)EXACTA










Apamar el cos, un i altre cop
(viatges amb bitllet d’anada i tornada per paisatges coneguts).
Mesurar l’abast de la mirada.
Determinar-ne el grau de felicitat o tristor.
Comptar batecs i respirs.
Grams de pensament i matèria grisa.
Realitats d’os, múscul i tendrum.
Aïllar incògnites. Considerar totes les variables.
I, malgrat tot, ser incapaç de calcular els metres de pell
o el nombre de carícies que calen per no sentir-se nu.

diumenge

(POEMA)

El poema és la nit
i un balancí al terrat
i jo,
assajant de dir coses en veu baixa.

Miquel Martí i Pol, Pensaments

divendres

PREMI ARTE Y PICO


En Biel, de Tinta xinesa, ha cregut que sóc mereixedora de rebre aquest premi, creat per Eseya. Doncs, moltíssimes gràcies!

Les regles del premi són les següents:

- Cal triar cinc blocs que es consideri que són mereixedors d'aquest premi per la seva creativitat, disseny, material interessant i aportació a la comunitat bloguera, sense tenir en compte el seu idioma.

- Cada premi atorgat ha de tenir el nom del seu autor/a i l'enllaç al seu bloc per tal que tots el puguin visitar.

- Cada premiat ha d'exhibir el premi i col·locar el nom i enllaç al bloc de la persona que li ha atorgat el premi.

- Premiat i premiador han d'exhibir l'enllaç d'Arte y pico per tal que tots sàpiguen l'origen d'aquest premi.

- Exhibir aquestes regles.

Doncs bé, després de consultar el tema amb el meu ratolí, aquests són els cinc blogs que ens agrada punxar amb el punter (i que consti que n'hi ha molts més que cinc; si no, mireu la columna de la dreta que porta per títol "Planetes sensorials"):

el cafè d'en litus

elquemaietvaigdir

saragatona

octubrina

a mitjanit

dimecres

HOME SWEET HOME


Es poden llegir passats en clau de present. Només a dos clics de mouse de distància.

Hi ha dies que és millor no sortir de casa.

CORTINES

Dins d’aquest refugi, a recer del món i del bombardeig de males notícies, retallo sol, cel i arbres sense tisores. Tot mirant per la finestra. La realitat que he triat aquesta tarda és transparent, sense filtres. Ni cortines.

dilluns

SILENCIO, SE DUERME


Qui pogués, de tant en tant, desconnectar el nervi òptic. Sabotejar la catenària dels pensaments. Fer que les sinapsis esdevinguin parcs infantils i que les neurones facin jocs malabars amb les idees mentre les hores caminen de puntetes. Silencio, se duerme. Qui pogués, de tant en tant, dormir. Bona nit.

diumenge

INF(ID)ELICITAT


Sovint sabem on és exactament la part de felicitat que ens pertoca. I, sense dubtar, l’anem a buscar en el regust dolç de la xocolata, en les pàgines d'un llibre. En cada glop de te, en l’aroma del cafè. En un trajecte de tren, en el fum de la cigarreta prohibida. De vegades la felicitat té nom d’home o de dona i passem la nit abraçats a ella. Cerquem fidelment la felicitat malgrat saber que sempre ens acaba fent el salt amb la buidor i la tristesa. Perquè així és com ens sentim quan s’acaba el pastís o les galetes, el te, el cafè, la cigarreta. Quan el tren s’atura a l’última estació, quan arribem a la fi de la història. Quan la persona que estimem es desfà de l’abraçada i travessa la porta. Infeliços, demanant-nos un i altre cop per què no som capaços de retenir-la.