divendres

hache dos o


Bec aigua sense tenir set. Contínuament. Potser és per omplir aquesta buidor de tu i evitar que l'enyor em continuï ressonant per dins. I esdevenir tota jo líquida i transparent. Perquè, quan tornis de les vacances, em trobis plena de peixets de colors.

dimecres

kiss me, kiss me, kiss me

The place where I come from is a small town
They think so small, they use small words
Peter Gabriel, Big Time
De vegades no cal emprar massa mots. Res d’estructures recargolades, de vocabularis pomposos, de pròlegs i prolegòmens. Tan sols jugar amb les paraules justes per arribar allà on vols i donar el cop d’efecte desitjat. “Hago el amor con los ojos…”. Allò que no provocava el seu físic, poc agraciat i deslluït per l’edat, ho feia la seva samarreta. Quan ens hem creuat aquest matí al carrer, no he pogut evitar tancar els ulls. Per si de cas.

dimarts

sense donuts ni cartera


Comença el meu particular descens als inferns. Sense donuts ni cartera, únicament amb l’iPod ple de cançons rialleres, em sorprenc a mi mateixa desitjant que s’espatlli l’ascensor entre dues plantes i, al contrari d’aquell dia quinze minuts abans d’una entrevista de feina, no voler pitjar el botó d’alarma. Simplement voldria seure i, entre cançó i cançó, comptar tots els petons de bon dia que se m’han marcit als llavis, pensar quin llibre salvaria d’un incendi, trobar allò tan imprescindible que m’enduria a una illa deserta. O intentar esbrinar quantes paraules d’amor es poden encabir en un gigabyte.

dilluns

contrapunts i tonalitats

El silenci fa les maletes: les veus van tornant i s'instal·len novament als seus llocs donant cos, altre cop, a aquesta remor contínua que s'escola per tots els racons de l'oficina i es barreja amb els primers telèfons que es van despertant de la seva hibernació particular. Cròniques d'estius fets a mida explicades a corre-cuita. Noms, pronoms, adjectius i verbs que dibuixen itineraris de diverses tonalitats, mapes personalitzats del descans i de la felicitat. Aquest és un dilluns de música enllaunada, monotonia i somriures forçats. De contrapunts, notes esbarriades i il·lusions, vestides de dies de festa, que dormen plàcidament sota la taula.

divendres

etcètera


A través de posts, twitters, mails i flickrs, visc vacances que no són les meves. Em fa l'efecte que aquest divendres també està escrit en cursiva i que tot s'arrossega. Continuo obrint finestres virtuals per airejar el despatx d'aquest tuf a avorriment. I així omplir les hores de mandres, punts suspensius, badalls, llum de fluorescent i etcèteres.

dilluns

tots els besos


Com les espases dins les beines
caben les boques exactes
en els besos.
Manuel Forcano, Llei d'estrangeria
Ens regalem carícies de paper. Obviem la veu i abracem les paraules. Amb els capcirons dels dits gastats, ens llegim aquest amor escrit en braille sobre la pell humida i brillant de tots els besos.

dijous

escac i mat


Rebo postals anònimes de llocs on mai aniré. Sento la flaire de tots els cafès que no prendré amb persones que no arribaré mai a conèixer. Oloro totes les flors que mai no rebré. Llegeixo la primera plana de tots els llibres que mai tindré. Li segueixo el joc a la recança. Ella no sap que tinc les butxaques farcides de certeses.

dimarts

pasen y vean


Espectadors anònims de diàlegs i versos col·leccionen mals petits i nusos a la gola. Voyeurs d’ulls cansats fets de vidre esmerilat que ploren cristalls de sal. Matrioixques desnonades exhibeixen el seu ventre corcat. Prínceps de sang d’orxata pretenen princeses tristes i transparents, sense ànima, mentre opositors a escriptors mediocres, ebris de blau de cel i de mar, escriuen poemes barats sobre la barra d’un bar. Compte amb els tafurs que amaguen asos a les mànigues, els venedors ambulants de vi dolç i mots enverinats, i les femmes fatales que trafiquen amb falsa tendresa i amor adulterat. De vegades el món és un circ decadent farcit de pallassos que no fan riure, nines de porcellana de bellesa esquerdada i pantomimes d’autòmat amb cor de llauna i mecanisme rovellat.
Pasen y vean.

dilluns

pam i pipa


La ciutat fa olor a núvol de tempesta, a brogit desgastat, a groc de fulla morta. A les cantonades dels carrers, a les places desertes i a les cadires buides dels bars tancats, hi dormen totes les vacances alienes. Caminant de puntetes per aquest matí, amb els sentits estabornits i els pensaments a dieta, miro de trobar-me dins d’un cafè i ofegar la son amb escuma, sucre i cullereta. Faig llengotes i pam i pipa al calendari del despatx: les tardes d’aquest agost són totes, totes meves.