divendres

en vers blanc

Mantenir la paraula, la nota suspesa a l'aire per, tot seguit, deixar-la caure i precipitar-la contra el principi de tots els silencis. Rapsoda íntima i vocacional, a les nits et recites la vida i la mala sort que algú et va escriure en vers blanc al palmell de les mans.

dimecres

chiudi gli occhi

Ens deslliurem de les capes que l'hivern ens ha anat acumulant sobre el cos i la mirada: allà on fins fa poc només hi havia roba, ara ens redescobrim la pell adormida que la marinada i aquest sol d'abril s'apressaran a acaronar i a enrogir. Despertem del son de les hores fosques de la tarda i celebrem cada centímetre afegit a la nova llargària dels dies. Què fer-ne, de tot aquest excés de llum que se'ns acumula a les parpelles? Tancar els ulls, pintar-nos de vida i escriure la veu del sol, amb l'ajuda de les ombres, a les voreres i a les parets, sense faltes d'ortografia.

dimarts

a quiet place to die

Aquest dolor intermitent que se'n va i torna, que neix a les entranyes i t'esqueixa per dins. Massa trencada, massa morta per tornar-me a recompondre, em guardaré dins d'un calaix i col·leccionaré engrunes, pols i anys.

dilluns

esport de risc

Travessar el bosc de perquès i sentir com es claven a la pell el dubte, l'entonació, tots els accents. De vegades, cercar respostes a certes preguntes pot esdevenir un esport de risc. La veritat mossega amb paraules esmolades.

dissabte

qui es compadeix del drac

Deixeu Sant Jordi per als enamorats i aquells que tenen algú que els espera en alguna banda. Que els tristos propietaris d'un cor trencat es quedin a casa: l'olor de les roses i l'amor que hi ha a l'aire t'escupen a la cara. Els llibres et són fidels qualsevol dia de l'any.

dijous

ariel

Ja no hi ha música. Només pluja, persiana, catifa, edredó. La ment enganya: ha pintat de blanc les idees, els conceptes, els records. El bombardeig sencer contra el cap que assassina qualsevol intent d'aferrar-se a la feblesa dels sentiments. Ja no hi ha paraules precises, ni amor dibuixat en fulls de paper. Només aquesta calma química, sintètica, aquesta dèria patètica de no pensar en res. Cogito ergo sum. Doncs sí, vull ser. De molts colors. Com abans. I embrutar tot aquest blanc anunci de detergent.

dimarts

erosió

Cabells que cauen. Pestanyes que se suïciden. Ungles que es trenquen. Acceptar l'erosió, el desgast. Rendir-se a l'evidència. Malgrat tot, continuar respirant. Desitjant en secret. Sucumbint a la fam de llibres, a la set de biblioteca. Per fora i per dins, tanta i tanta lletra. Desmuntar-me a poc a poc, peça a peça. I classificar tot allò que sóc de l'a a la zeta.

diumenge

the book of illusions

Auster, again. I la pluja repicant a la teulada, a la finestra. Com si demanés permís per entrar a casa, a aquest moment gairebé perfecte. El calfred que et fa sentir viva, que et fa sentir bé. Everyone thought he was dead, comença. La soledat és un llit càlid on bressolar la mirada i la veu dels diumenges.

divendres

sucre

Contra la nit malsomniada, sobredosi de mantega i melmelada. Escriure per ser, per existir. Escriure per articular paraules, encara que sigui amb els dits. Hi ha escletxes al cel, clivelles en aquesta pell de núvol gris blavenc per on el sol podria escolar-se, líquid i roent, i fregir el paisatge monòton de la finestra. Però no. Em capbusso al cafè amb llet per intentar trobar altre cop el sentit a tots aquests dies. Per aprendre a escriure'ls. Si us plau, dues cullerades de sucre.

dijous

betadine

La major part de les coses es trenca, els cors inclosos. Les lliçons de la vida no donen saviesa, sinó cicatrius. Wallace Stegner

Els dies es trenquen en tot de tonalitats grisenques. Gris perla. Gris marengo. Gris grafit. Les dèries s'aboquen al caire de les paraules tot buscant un significat on emmirallar-se, i acaben precipitant-se buit avall. La memòria crema, la vida mossega i les forquilles esgarrapen en obrir el rentaplats. Sóc col·leccionista de cicatrius.

diumenge

pirata

M'assec a mirar com la tarda de diumenge llisca, brillant, riu avall mentre espero que arribi la pluja. Tinc tot el sol a la pell i l'hivern ben arrelat al fons de la mirada. Viure a la deriva, sense rumb fix ni biodramina, em regira la panxa. No tinc fusta de pirata.

dijous

give it away

Estàs feta de carn i ossos. Múscul, ànima, pensament, sentiment, llàgrima. I ja fa temps que et mous al ritme de la banda sonora d'estrès, rellotges i horaris impossibles. Ja no ets tan jove, el cos se'n ressent cada cop més i el mirall fa la feina bruta de recordar-t'ho cada dia. Però sonen els primers acords d'una melodia i et despulles, de cop, del llast d'un bon grapat d'anys. Perquè, a part d'estar feta de carn i ossos, ets una mica Police, un xic Nirvana, un poc Red Hot Chili Peppers, un pèl Alanis a "You oughta know". En el fons, sempre seràs aquella noia de cabells curts que, en un racó d'aquell antre de nom fangós, tancava els ulls i respirava la rebel·lia d'aquella adolescència barrejada entre el fum, la cervesa i les lletres de totes aquelles cançons.

amb mesura

Enyorar amb mesura.
Rebre i acomiadar
sense recança
sense rancúnia
la visita fugaç del record.
Que les vides continuïn el seu curs,
que les peces encaixin altre cop.
Sense oblidar
qui érem i qui som.

dimecres

mírame y no me toques

La meva ment s'embolica amb la fina línia que separa "tangent" de "tangible". Salta d'un significat a l'altre, tot jugant amb el petit matís que diferencia ambdues paraules. Que toca, o que pot ésser tocat. Suposo que, per transformar un concepte en l'altre, tot rau en l'interès que vulguis posar per tal que una possibilitat esdevingui un fet. Tangent. Tangible. Miratges. Realitats. Vés, tant me fa. A mí, mírame y no me toques. Que em puc tornar a trencar.

dimarts

nota de comiat


Taques de tinta regalimen blanc avall. Testimoni silenciós del suicidi sobre el paper d'una ploma estilogràfica. Abans de morir, el temps just per escriure una darrera paraula. Fi.

nova i neta

El tacte del sol. Aquest gronxar-se suau en el temps. La reconquesta de parets, espais, llençols. L'aire és ple d'oportunitats per rescatar el cos de la presó del dol i embastar la vida de nou, tota sola. Em respiro nova i neta dins d'aquesta pell que encara enyora i no oblida.

diumenge

something good this way comes

Dia platja martini rosso paella. Riure com mai, fora fragilitat, llençar els dies tristos al mar i que es trenquin contra les roques de l'escullera. Gris esmicolat escuma blanca blau mediterrani xàfec sobtat. La pluja contra el vidre, ritme, poesia, something good this way comes canta Jakob Dylan. Per fi la calma és a l'altra banda de la porta. I només jo en tinc la clau.

dissabte

all'amatriciana

He decantat mots
per oblidar-te,
i els he escrit un altre cop,
incandescents
amb esma consentida.

Montse Assens, Indigent, com jo

Tantes paraules besades, vessades, escrites i dites. Sentir-se vi barat, rialla fàcil, acudit dolent. A la llengua, un lleuger tast de tinta; als dits, un no res. Amb el temps oblidarem la cal·ligrafia amb què ens escrivíem els cossos i totes les paraules que ens dèiem. Però sempre seré jo qui et va ensenyar a menjar spaguetti amb cullera.

dijous

data de caducitat

En aquesta vida de sentit únic, només em resta estimar platònica, monotemàtica, furtiva, en direcció prohibida i de forma unilateral. Complicada, laberíntica, peculiar. Fins a la data de caducitat.