Ves al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: agost, 2010

vivaldi

Les finestres obertes parlen de secrets a crits. Roba estesa. Bugada de blancs, blondes i pensaments. La maquinària de l'enyor es va engegar ahir a la nit. Programa de delicats. Mai no hauria dit que l'amor fos tan lleuger que pogués penjar d'un tirantet.

moviola

Sé que vendrás y me llevarás al palacio de los vientos.
Katharine Clifton a El paciente inglés
Tot torna. Els col·leccionables, els bons propòsits, l'escola, la depressió postvacacional. Asseguts davant de la pantalla d'aquesta immensa sala de cinema, contemplem com passa la vida, moviola amunt i avall. Tot torna. L'alarma del despertador, els corticoles, el sentiment de culpa a la bàscula i la matrícula del gimnàs. Tot torna, excepte tu. Sé que no vindràs i no em duràs al palau dels vents. Millor, perquè també torna el temps del Redoxon i els refredats.

nocturn

Navegar mars de cristall dins d'una closca de nou. Naufragar en tempestes de vidre. M'abraces malgrat les esquerdes, sense por a trencar-me. Sirena sense veu ni escates, respiro dins de les notes que vas cosint a la meva xarxa. Mira'm, ja no tinc arestes.

fotograma

La vida te da sorpresas, sorpresas te da la vida.
Pedro Navaja
Josh Brolin mira per la finestra des de l'altre costat i es desferma la trista ironia. Tot assaborint encara el regust agredolç dels fotogrames, penso que la vida és bonica. Sobretot quan el telèfon sona, el carter virtual pica a la porta i l'agenda se t'emplena de petons i de cites. He descobert que m'escauen els somriures.

quan arribi la pluja

M'emprovo la tardor amb l'estiu encara lligat al canell. Setembre comença amb 's' de "sí, sóc jo" i una expectativa que sobrevola el dia dos a bord d'un retolador fluorescent. Setembre és llapis i goma, i tots els llibres de text. Plastificar sentiments i escriure's amb bona lletra a les pàgines d'una llibreta. Fulls i fulles. Arbres i poemes. A quin calaix guardarem tot aquest bon temps, quan deixem de seguir el rastre dels insectes i abandonem la pell bruna al fons de les piscines? Quan arribi la pluja i, amb ella, la flaire a llar de foc, el vent juganer i la caducitat de la memòria esparsa i inconnexa, seré una mica més sàvia, una mica més vella. I una mica menys tu.

clandestina

T'he desaprès a cop de calendari i d'empassar saliva. A força de no saber-te, arrel de no dir-te, ja no ets al meu vocabulari. T'he desaprès a cop d'ofegar-te el nom amb llàgrimes clandestines. A força de no trobar-te, amor, el significat a cap diccionari. Ja no t'entenc les paraules, si és que algun cop me les has escrites.

sintaxi d'una esperança

Escric un final feliç cent vegades sobre el blanc antic de la paret. Subjecte, verb i complements en clau de càstig o desig. L'esperança ja no és de color verd, sinó gris. Amb un toc de bordeus.

a tot risc

Estavello el teu record contra el primer arbre de la memòria. Sense cinturó ni airbags. No vull pensar-te més, però de vegades oblido que, quan em vas enamorar, vaig assegurar-te a tot risc. El sentiment, que circula a tota velocitat per la mateixa via en sentit contrari, ja s'acosta per salvar-te.

lleuger d'equipatge

Duc un pessic fossilitzat al tou dels dits. Al blanc de les dents, el vermell carmí d'un mossec queixalat per una altra boca. Tot de son als badalls, i engrunes de pa sec a la bossa. Duc gessamí als cabells i orquídies al melic. A les butxaques, un xic de mar sense sal, un bri de cel sense ocells, un retall de la teva veu i el passeig a mitja tarda d'un peixet de plata per la rajola de gres. Duc la gana congelada al fons del plat, l'amor clavat al mig del pit i la mirada hipotecada rere el vidre d'unes ulleres a qui-sap-quants-anys. Duc la vida en una maleta, i em jugo els batecs, els respirs i els mots a les cartes com aquell que no té res a perdre. Com aquell que viatja pels paràgrafs del cos lleuger d'equipatge.

rojo cochinilla

On van els petons que es marceixen als llavis per timidesa, per covardia o per no saber-ne prou. On acaben els besos que no arribem a pronunciar mai. Què se'n fa, de tot aquest vermell desaprofitat. Colorant E-120. Rojo cochinilla.

alameda

A València, en un setè pis envoltat d'arbres, em trobo gairebé a tocar del cel. La poètica de la calma, aquest fluir suau del temps es revela rere un vas petit d'orxata. De tornada de totes les mirades ocultes en un vagó de metro, t'amago en els espais petits del trencadís d'Alameda mentre em fotografio els plecs d'un somriure. He canviat el pany del meu cor, i tu ja no en tens les claus.

five miles out

Podries escoltar un i altre cop el final apocalíptic de Five miles out, el vinil que mai acaba. I imaginar, com tantes altres vegades, que viatges en aquell petit avió de la portada que lluita contra els elements i que termina perdent-se entre els núvols amenaçadors. Que caus al mar i desapareixes, com Saint-Exupéry, entre les onades. Però no. Aixeques l'agulla, aparques l'aparell de Mike Oldfield en zona blava i penses en com ets d'afortunada per tenir un Petit Prince de carn i ossos.

lladrucs

Aquesta nit el fred es cargola al peu de la porta. Els peus enyoren mitjons; les paraules, una conversa. La soledat busca una esquerda; les mans, la companyia del teu cos, encara territori conegut. Aquesta nit el fred borda, i els seus lladrucs són aguts i esmolats com caramells. Aquesta nit sóc un gos perdut que vagareja pels carrers, tot cercant el meu nom en la teva veu. Però ja no la recordo.

friday night

Give me something I can write about.

Crowded House, Don't stop now
Davant seu, totes les expectatives. La perspectiva esbojarrada d'imaginar per un moment que tot és possible. La música, a tot volum dins dels auriculars; el cos es mou, segueix el ritme, comença a ballar davant del mirall. Se sent com si tingués vint anys. De fet, el cos respon com si s'hagués aturat a aquella edat. La casa, deserta, mig a les fosques, s'uneix al ritual. Se sent viva, lleugera, lliure, infinita, sensual. Què malparida, la felicitat: t'assalta quan menys t'ho esperes, a qualsevol cantonada d'un vespre de divendres, per recordar-te que no s'ha oblidat de tu. I robar-te els millors somriures, ara que ningú està mirant.

tots els incendis

Arribes a la meva finestra en catifa voladora, aprofitant la marea baixa, les treves de bandera blanca i el silenci dels covards, amb les mil i una nits sota el braç. Enginyer d'estructures impossibles i topògraf aficionat, m'estudies la superfície lunar i la d'aquest cor que sobreviu a tots els incendis forestals, resseguint-ne amb els dits les imperfeccions que he intentat sargir amb xiclet, grapes metàl·liques i cinta aïllant. En aquest conte no hi ha pressupost per a genis ni llànties, així que interpreta'm els tres desitjos a la pell amb la mateixa intensitat amb què toques una peça de Liszt al teclat del piano. Com sempre, bestial.

polaroid me!

Entrevista de feina, second round. Arribar a casa i treure't les sabates. Home sweet home. Triar el color de la pintura del saló. Cullerada de melmelada. You will meet a tall dark stranger. Anotar a l'agenda l'estrena de la darrera pel·lícula de Woody Allen. Aquesta nit, Manhattan. La vida, de vegades, té un cert encant si la fotografies quan no t'està mirant.

auxiliar i intransitiu

Ser capsa de galetes. O el cosidor on troben refugi els botons perduts. Ser l'angle exacte que formen el coll i l'espatlla per acollir el pes del cap en l'espai mínim de l'abraçada. L'olor de llençols nets, la carícia tèbia de la vànova. Ser diari íntim i protegir-ne les paraules. Nit d'estiu, sol d'hivern. Ser mínima expressió, màxima expressivitat. Verb intransitiu i auxiliar. Be. Être. Sein. Simplement, ser.

carta o menú

Desig verd viu mongeta tendra en arrencar el bull. Sopa de síndria i cirera. Amor vermell tomàquet, de llavi petoner i galta encesa. Postres de músic. Vi negre i aigua fresca. En safata, un tastet de diumenges. Carta o menú. Amanida de tu.

amb lletra alta i clara

La vida s'eleva uns quants metres per sobre del nivell del mar. Ales als peus, la corda fluixa, aquest no mirar avall. Pujar i caure de quatre potes, com els gats, i tornar a pujar. Enfilar altre cop els ànims i, camí amunt, col·leccionar les pedres que em trenquen els vidres i m'ofeguen dins dels miralls. L'orquestra de cambra toca una peça de Granados. Allegro,allegretto quasi andantino, molto presto, i la teva veu a tots els batecs. T'espero les paraules que cotitzen en borsa, deixem-nos de retòrica i imatges velades. Escriu-me amb lletra alta i clara, si ets valent, abans que se'ns esgotin les vocals.

exacte

Diuen que dos i dos fan quatre. Que "con un seis y un cuatro, aquí tienes tu retrato". Que dos són parella i tres, multitud. Que les màtemàtiques són una ciència exacta, i que l'home és l'únic animal que s'entrebanca dues vegades amb la mateixa pedra. Doncs m'he adonat que sóc capaç de perdonar, i de tornar a il·lusionar-me. Que trenta-set és un número amb sorpreses. Que el mes d'abril em persegueix. I que el resultat de vint més quatre és un somriure. Exacte.

serial killer

Se m'acaben els antònims per continuar enganyant-me en les nits de veu alta i cor fred, i trafico amb el diccionari per aconseguir una dosi d'adjectius superlatius que em faci oblidar l'abraçada anònima del llençol. Però ja no hi ha consol en les paraules, ni en la presa de xocolata que taca els dits i l'ànima de color dolç. La nevera és buida d'afecte i d'alcohol i, als prestatges de la cuina, s'hi amunteguen els plats trencats, les receptes sense ingredients, les promeses amb faltes d'ortografia i un dit de pols. Cirurgiana de mots amb carnet d'assassina, obriré els llibres en canal per la pàgina de la dedicatòria i deixaré que es dessagnin els records.

es meu desert

L'agost i la soledat que barrina cervells i carrers. Escapades i estampides, overbooking a la sorra, ironia al cos desert. Se m'atura la vida al bell mig dels rellotges. Respiració artificial, constants vitals ralentides, hores buides que s'acumulen al pit. Els punts de llibre com a fites clavades a la mandra dels dies. Els silencis que hi ha entre les pedres punxen com els cactus. Olor d'asfalt calent, set de tu i de blanc de margarida. Que arribi el setembre i, amb ell, les bates d'escola i els maleïts tuaregs.

cartes al no-res

Escribir cartas, sin embargo, significa desnudarse ante los fantasmas: ellos lo esperan ávidamente. Los besos por escrito no llegan a destino; se los beben los fantasmas en el camino. Franz Kafka, Cartas a Milena

Ara tinc la certesa que els meus petons escrits no arriben al port dels teus llavis. Els fantasmes que ens envolten, un cop ebris de tots els besos que t'envio, llencen a l'infern les cartes que deixen la meva nuesa al descobert. I jo que creia que havies desaprès a llegir-me.

campanes

Un terrat. Una habitació. Una trucada. Les veus són a tocar l'una de l'altra. Sembla com si, tot estirant el braç, ell pogués acaronar la seva galta. De fons sonen les campanes, perfectament sincronitzades, a ambdues bandes del telèfon mòbil. Els gairebé cinc-cents quilòmetres que els separen es redueixen, de cop, a un simple eco. I ell estira el braç. I ella sent la carícia suau a la cara. En el silenci de la nit, dues veus callen i dos campanars llunyans es parlen a través de la distància, ben curta, d'una trucada.

horari intensiu

Els diumenges no fan festa de tu, i el coixí ja no em retorna els teus somriures però, malgrat tot, aquest sentiment imprès al revers dels calendaris no fa vacances a l'agost ni es rendeix davant l'eternitat del mai més. Perquè vas ser el tot i el no-res: l'amic, l'amant, l'article determinat, el verb esdevingut carn. Indòmit, et duc a la sang. I em cavalques els somnis, i la provisionalitat de tots els demàs que construeixo amb sorra de platja mentre em rento les dents cada nit, en el teu honor, amb la mirada estavellada al fons del mirall. Els diumenges no fan festa de tu, i de dilluns a dissabte faig horari intensiu a l'oficina d'objectes perduts, tot intentant trobar el sentit a tot plegat.