Vés al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: març, 2011

motí

Em rebel·lo contra els cordills que em lliguen els canells, contra tots els fils invisibles que tiben de mi cap a tu. Mots de moviment esmolat, despit tisora per tallar cordons umbilicals. Aprenc a viure compàs per tancar cercles, tiralínies per traçar nous camins sobre el paper en blanc. A esquivar els naufragis en tinta xinesa malgrat salpar a bord de vaixells enfonsats. Sóc un ocell amb tot el cel volat -com diria Forcano- que encara s'emociona en veure l'horitzó.

dónde están las llaves

T'oblidaré de la mateixa manera com es perden unes claus, sense preveure-ho i en el moment més inesperat. Em cauràs de la butxaca del pensament, o et deixaré abandonat sobre el taulell d'un forn qualsevol després d'haver fet cua per comprar el pa. I no podré fer memòria de quina porta obries, o si tancaves un calaix. T'oblidaré així, en un tres i no res, pim-pam. Quan la vida em digui que ja sóc massa gran, massa vella per continuar-te recordant.

nyac

He llevat el morrió a l'enyor, en confiança. Amansit i ensinistrat, ja no ensenya les dents ni fa el gest de mossegar. Malgrat tot, li he llimat els ullals. Per si de cas.

futur

Mentre condueixo pels carrers de la ciutat de tornada a casa, em creuo amb un cotxe de pràctiques. Em fixo en el rètol amb el nom de l'autoescola: Futur. Somric en imaginar que, dins del vehicle del costat, algú està aprenent a conduir el seu futur. A intentar agafar, amb mans fermes, el volant dels dies que vindran.

nexus 6

Contemplo la pluja a través del vidre, monòtona, contínua. Una mica Blade Runner. I penso en Rutger Hauer i Harrison Ford en aquell terrat. En el monòleg del replicant. Todos esos momentos se perderán en el tiempo como lágrimas en la lluvia. Es hora de morir. Sí, és hora de morir, una mica més. Amb dignitat. Amb classe.  

vivir así es morir de amor

Karaoke improvisat en plena jornada laboral. Riure a quatre veus tot reinterpretant Camilo Sesto. Riallera melancòlica. Optimista per a la tristesa aliena. Un desastre per a la pròpia. Happy sad.

that's the question

Esperar quelcom o perdre l'esperança. Ponderar la decepció, quantificar el dolor, preveure un nombre aproximat de llàgrimes. Avesada a estimar a les fosques, ja no n'espero, de respostes. Queixalada a la recança.

there is a hole in the sky

De quin material estan fetes les absències? Com sargir el teixit esclarit pel desgast, amb què omplir el buit que la mancança ens ha obert a dins? Potser farien el fet tots aquells diumenges que, estirats l'un al costat de l'altre, jugàvem a fer forats al sostre i al cel amb les puntes dels dits.
Em despullo del cos, gota a gota,
sota la mirada tremolosa del llumí.
Regalims de cera que volen ser camins
d'alcohol, foc de pells, esclat de llengües.
Atia'm la pena per accelerar el desgel
dels membres. Recorda'm en pluja fina.

happy ending

Llogo l'espai inexistent de l'hora que he esborrat aquesta matinada. Seixanta minuts quadrats, amb una sola finestra i sense adreça perquè no hi arribin cartes. A l'ampit, hi enterro el cor esberlat en el cementiri improvisat d'un test. A les parets, el tacte perdut de la pell, l'amor inútil, la soledat accentuada per la normativa del mai més. Aguda, esdrúixola, plana. M'escric per darrer cop abans de tancar-me amb pany i clau dins d'aquesta hora oblidada, sense dret a final feliç.

m'he comprat un bon dia

Avui m'he escudat rere tots els colors que m'abracen el cos, i he sortit al carrer a conquerir el divendres a la llum del sol. L'atzar m'ofereix un bon dia per només deu euros. Si us plau, posi-me'n dos. 

batecs

La poesia és a l'altre costat del vidre. A dins, aquest lligar-se i deslligar-se els sentiments al voltant dels dits. El nus, la contradicció. Als llavis, engrunes de mots; a la memòria, escates de peix. La tempesta de batecs em recorda que encara sóc viva, en alguna banda del pensament, entre tanta metàfora.

fuga

Quan seia davant del full en blanc, el negre del cos se li concentrava a les mans i empenyia les paraules-forat enfora. Ella es resistia a deixar-les anar, però la ploma només obeïa la voluntat dels dits. En tocar el paper, els mots esdevenien pous grisos sense fons. Va decidir escapar, doncs, per un d'aquells punts de fuga tot fent servir un feix de línies paral·leles. I intentar canviar la perspectiva de les coses.

terratrémer

Aviat no restarà res de mi en peu. Els perquès em sacsegen de nou els ciments, ara que havia arreplegat la runa i apuntalat l'estructura amb sentiments de segona mà. Em tremolen els vespres sense companyia, les falses expectatives i aquesta vida amb l'amor tot viscut. Sismes amb hipocentre allà on malviuen les papallones i es nuen els interrogants. Mira'm les mans: sóc tot esquerdes i bastides.

fràgil

Mots estesos al sol, diàlegs fent la migdiada. Tibo del fil
.........de veu-teranyina. Et crido. Te'm trenques.

sense pedals

Avançar, fer camí. De tant en tant, aturar-se, mirar enrere i esculpir el tacte de la sal en les hores perdudes. Tirar endavant, sí, endavant. Arrossegar els peus, llaurar la pols per plantar mots on abans hi havia pedres fins arribar a aquest avui, aquest ara de cruïlles sense senyals, de bicicletes sense pedals i de gats que es mengen les llengües. La brúixola de l'instint, desorientada, ha perdut el nord poètic. Que algú m'indiqui cap a quina direcció haig d'escriure.

divendres

Amarada de blau i olor de clor, m'estenc al sol amb set-cents cinquanta metres xops més acumulats als braços, a les cames, a l'esquena. El melic, cau de remolins, eixidiu improvisat. La piga de l'escot, una illa. Et penso nàufrag, robinsonià. Em batejo de nou amb aigua de piscina. De nom, Divendres.

cal·ligrafies

Els mots que creia impossibles em prenen la força dels dits. Sentir-se cal·ligrafia fugaç, una línia escrita amb llapis sota l'amenaça de la goma d'esborrar. Somia'm o pessiga'm. Alenem paraules-miratge o respirem el traç ferm de la realitat.

giravoltes

Trepitgem carrers coneguts amb el pas incert d'aquell que se sap perdut. Amb els sentiments esmolats i la lliçó apresa a força de passar els dits pel voraviu del record. La intuïció és ben viva malgrat els capcirons desgastats, la ferida tancada pel ferro roent. Trenquem el gel. Juguem. Girem com quan érem nens, amb els braços oberts. Girem fins que ens rodi el cap i perdem el món de vista, ebris de voltes. A quin calaix vam guardar la innocència, ho recordes?

quiromàntic

Els apunts del destí, en brut, al palmell de les mans. Línies, senderes, viaranys boscats. Esborranys de mi. Ja no sé què sentir, però tinc fe en la mala lletra.

cop de falç

Silencis forçats, llengües mossegades, exèrcits de punts i a part. Qui determina la durada de les pauses? Brandem les comes, doncs. Conquerim diàlegs a cop de falç.

tu, canon; jo, nikon

Ja des de ben petits, la rivalitat, aquell haver de triar, definir-se. Cola-Cao o Nesquick. Tigres o Leones. Nocilla o Nutella. Asterix o Tintin. Ara que hem crescut, ens debatem entre Barça o Madrid. Coca-Cola o Pepsi. Apple o Microsoft. Facebook o Twitter. Nikon o Canon. McDonalds o Burger King. Sempre present, tema recurrent, que aixequi la mà qui no hagi patit mai l'eterna conversa sobre algun d'aquests antagonismes. I ara, abans del punt i final, arriba el moment de preguntar, com en aquell anunci de Kas, ¿y tú de quién eres?

la pròpia veu en versos aliens

Mans que no es toquen, pells que no parlen,
i al paladar el pòsit d'un secret que es desfarà
entre silencis emboirats de tanta melangia
tremolosa pel fred que no véns a combatre
les nits de llençols blancs i finestres tancades.

Ulls que no es besen, versos que cremen
desats al moll de l'os i del desig
d'un cos que fa de dona en els vestits
de pigues descosides a l'escot
i perfils solitaris que et busquen al coixí.

Escric per a llegir-te. I devorar-te.
Per vèncer la distància que ha imposat l'atzar,
per convertir-te en mot i proposar deliris
amagant-nos del món sota els rellotges
i recitar després els versos
que ens confondran en l'abraçada.

Escric per escoltar-te. I retenir-te.
Però no hi ets i ja te'n vas.

Mireia Calafell, Poètiques del cos

just say yes

He agafat un bocí de pluja i l'he plantat sota la pell, perquè em neixin rius on fins ara hi havia llera seca. Inaugurar nous camins, que la fressa de l'aigua s'endugui el silenci de biblioteca. M'ompliré de paraules mullades fins que em vessi la veu pels marges. Prou emmudir. Desbordar-se. Digues que sí.

reelive

Despertador, dutxa ben calenta, cafè amb llet, texans cenyits, sabatilles esportives, i a volar. Revolts a ritme de Low life de Sting i flaire de coca de sucre i pinyons acabada de fer al seient del costat. Trànsit fluïd, sol amable, ametllers florits que esclaten entre el verd. Endinsar-se lentament en aquesta rutina alegre. Retallo els divendres per la meitat mitjançant una línia de punts invisible. Els divendres -ai, els divendres, qui ho diria- han esdevingut l'anècdota de la setmana laborable.

blanc

Un full de paper, un pany de paret. Qualsevol motiu, per petit que sigui, és bo per tacar l'espai que sovint ocupa la soledat amb mots-somriure, fotografies o, simplement, una mirada. L'esperança és de color blanc i, amatent, només espera que la pintem amb qualsevol altra tonalitat. 

insubmís

Ara que tot el món ha de limitar la velocitat a 110 quilòmetres per hora, sóc jo o avui em fa l'efecte que el planeta gira més ràpid?

wild is the wind

A l'altra banda del finestral, el vent, invisible, fa parlar els arbres per fer-se present. Als ulls, remor verd fulla, plany suau de branca. El vidre m'escup, traïdor, l'absència de la carn que es va endur el dolor en la seva fugida. Sóc mirada, pell i ossos, i un manat de sentiments que es vinclen, avui, com els xiprers. El vent ens travessa el cos amb paraules precises. 

spare parts

He agafat un mes de novembre del calaix dels mals endreços, l'he desmuntat peça a peça i he netejat la pols a la felicitat de llavors. Potser servirà per apedaçar tots aquests dies viscuts a mitges.

mots encreuats

Crucigrama cal·ligrama.Et crucifico els mots al voraviu del llavi, a la punta de la llengua. Ets regust de lletres presoneres dins de caselles blanques i negres.

Et
nego ...T'estimo en horitzontal.vertical.

family man

You're better person than I am, and it made me the better person to be around you.
Jack Campbell

Prémer play i, amb el gest, provocar que les llàgrimes surtin a escena juntament amb Nicolas Cage i totes les segones oportunitats, tots els finals feliços inventats per a vides de mentida. Ara ja sé per què vas plorar aquell dia.

florir

Juguem a endevinar-nos el final del laberint d'aquest cos absurd abans que l'amor esdevingui tacte de fusta. Aquest estimar-te cotó fluix, aquest llepar-me la sal amb llengua aspra de gat. Pell de suro, mans de gel, llavis de vidre, ulls mirall. Lluquem, florim pels descosits abans que sigui massa tard.

updating diogenes

Al tren, m'assec al costat d'una senyora d'edat avançada. Als peus, una motxilla; als genolls, una carpeta; a les mans, un mòbil que no para de sonar. Amb veu dolça atén trucada rere trucada, demanant de forma insistent als interlocutors el número de telèfon per apuntar-lo, amb traç elegant, en un dels nombrosos fulls de la carpeta que fa les funcions de directori telefònic improvisat. Quan escriu la darrera xifra, arriba el final de la conversa, sobtat. Penja i torna a començar el mateix ritual. Col·leccionista malaltissa de telèfons, penso. La síndrome de Diògenes s'actualitza en plena era digital.  

lligams

Units per un fil prim de teranyina,
som equilibristes de la pròpia fragilitat,
funàmbuls de regalim de rosada.
Tiba de mi quan t'encalci la soledat,
deixa'm que et prengui,
.......................breu,
.............................la mirada.

Com abans.

He après a caminar amb el pas
de la paciència.
A estimar-te a hores de distància.

le printemps

A El Corte Inglés ja és primavera, dies abans que arribi l'estació oficial que patrocina l'astènia, les típiques al·lèrgies i el mite de l'alteració de la sang. El tret de sortida per començar l'operació biquini, per capturar hores de sol a la pell i mudar aquell desfavoridor color blanc. Fes la posada al punt a la fotosíntesi, renova la clorofil·la, que mai se sap. A El Corte Inglés ja és primavera mentre encara regna l'hivern a la resta de llars. Simplement és una qüestió de perspectiva: redueix la distància des d'on mires la tanca publicitària i fica't a dintre. Gaudeix del temps i de les vistes. I vigila de no trepitjar les margarides.