dijous

parèntesi-paraigua

Avui el cel es desfà, i el gris ens amara malgrat ser a recer d'aquesta humitat estranya que s'encomana. Dijous de tardor anticipada, parèntesi-paraigua, tarda amb regust de jaqueta i màniga llarga, vespre de tacte de pàgina de llibre, manta i sofà.

Avui el cel es desfà, tot convidant-nos a invocar les abraçades que vam guardar al calaix, ben planxades. 

dimecres

campoamor

De vegades, la poesia. O el color del vidre a través del qual mirem el món. Disfressa, engany o simple subjectivitat. Una manera com una altra de fer que la realitat sigui una mica més amable.

De vegades, la poesia com unes ulleres de sol.

entre lletra i lletra

Em rellegeixo per retrobar aquella que un cop vaig ser.

dimarts

tombarelles fins al desembre

On han anat les ganes de mossegar el món per la part més saborosa i tendra? Que vull saltar-me els dies tic-tac-compte-enrere i cridar que sóc vermell ben viva, ara que ja no fa aquella calor que podreix la pell de l'ànima i ens estova dents i ungles i corca el cor que aboquem als versos i a la prosa poètica.

Cucs, que ja no hi ha cireres. I les pomes esdevenen peres. I viceversa.

fricativa labiodental sorda

Farta de fumigar formigues.

poetry

Shadows on the wall.
Noises down the hall.
Life doesn't frighten me at all.

Maya Angelou, Life doesn't frighten me

dissabte


gatos pardos

El parmesà no va acudir a la cita, i la nit va deixar de ser perfecta fins que, hores d'alcohol més tard, va arribar aquell instant en què les paraules s'arrosseguen i la llengua ensopega amb les dents i la conversa s'espesseix fins que la cullera que remena les afirmacions s'aguanta tota sola dreta. El moment en què la frontera entre l'amor i el sexe és tan sols un fil prim de saliva i els cossos, inquiets, aboquen dos-cents grams de desig més en cada bes.

Com vas dir que et deies?

divendres

straight on

Quan et canses de transitar per presents sense indicacions, potser la millor manera d'abstraure's és circular durant una estona per passats sense semàfors ni límits de velocitat.

polissons

Olorar la proximitat de la rutina, a la cantonada d'un agost que ja s'esgota i es fon. Com de lluny queda ara, en aquesta distància peculiar que empra la memòria, el principi de la paraula 'oci'. Arriba el moment de desfer les maletes i buidar-nos dels verbs que ens han omplert les estones de moviment.

Subjectes el·líptics com a polissons. I els pronoms que mai no fan vacances.

divendres

tret de sortida

Les nits com a prefix de tots els matins que s'escriuen amb llum a les parets blanques d'aquesta habitació. Els dies sempre s'enceten amb un mot, més o menys amable.

dijous

ribera salada

Banyar-se en un riu, avui en dia, té quelcom d'extraordinari. Anys enrere, però, era tot un gest habitual a l'estiu quan escapàvem de casa i de la calor i posàvem rumb al racó del riu que havíem fet nostre a força de visitar-lo cada diumenge.

Ahir el bany improvisat a un riu d'aigües ben clares va tenir quelcom de bateig, o de renovació. O de tornada a aquells diumenges antics de còdols i pedres planes que saltaven fins a tres cops a la superfície abans d'enfonsar-se.

vampirs

"La lletra és sang", diu el poeta.

Ullals, doncs, als dits i als ulls.

dimecres

la cara rugosa dels dies

Dies de façana aspra i pell morta, d'hores sense cames i columna vertebral feta de corda i nusos. Dies d'ungles curtes, ben llimades, de sorra a la boca, de tacte de vímet i vol molest de mosca estabornida. Dies rugosos, de mal escriure i de cop de puny a l'aire per lluitar contra enemics invisibles.

dilluns

a mà alçada

L'absència envia postals al desig. Per encabir la passió en un espai tan breu, l'exercici d'abreujar el mot. Una adreça provisional -el sentiment canvia sovint de casa- i quatre línies a mà alçada. L'amor s'escriu sense pauta, amb poques paraules, tot emprant abreviatures del teu cos.

siri

"[...] la paraula "premiada" proporciona una pàtina refulgent, tot i que purament decorativa, al poeta que viu en un món que no sap res de poesia".

Siri Hustvedt, L'estiu sense homes

divendres

càsting

El van escollir contra tot pronòstic. Ell, que no era massa agraciat, més aviat tirant a lleig, encara no entenia què l’havia dut a ser aquell dia allà, a aquell càsting, entre altres espècimens molt més afavorits per la genètica que ell.

El primer dia de rodatge va arribar i, amb ell, les ganes de fer-ho bé. L’escena era ben senzilla i plena d’acció: una persecució entre bons i dolents. Es va creuar amb els altres extres de la pel•lícula i van intercanviar-se mirades, ell buscant un bri de complicitat, una espurna de confiança, però els altres el van menysprear sense miraments. Dolgut, va decidir llavors deixar-s’hi la pell, treure el millor de si mateix per intentar destacar, encara que fos fugaçment, en aquella escena del rodatge.

Arribà el tret de sortida. Llums, càmera, acció. Ell es va esperonar sol, sempre havia estat bon corredor. Esprimatxat però veloç, malgrat donar la impressió de no tenir un xic de força als músculs del cos. Aviat va deixar enrere els companys, que no s’esforçaven massa en seguir el seu ritme i el miraven amb els ulls ben oberts, incrèduls davant d’allò que estava passant. De seguida va atrapar el protagonista, que el va increpar en el moment que ell l’avançava amb el cap ben alt, orgullós, tot assaborint el seu minut de glòria.

El director va tallar l’escena d’immediat. En qüestió de minuts el van fer fora del rodatge amb el pretext que no havia entès res del seu paper, que no s’havia ficat gens en el personatge. I és que on s’ha vist que el cavall del dolent sigui el més ràpid?

fosa en negre

Adéus petits als detalls inanimats que donen vida a la rutina. Fosa en negre. Canvi d'escenari. Un 'hola' incert, fet de més paret i menys verd, m'espera al final del calendari.

dijous

point of no return

De matinada, aquí, enmig d'aquest desert de son, preguntant-me on seríem ara si no haguéssim decidit trobar-nos, o fer-nos trobadissos, o desfer camí. Potser asseguts a cada extrem d'aquesta línia que ens uneix, tot vivint vides d'enyors paral·lels.

Però no estem fets per a la recança.

dimecres

vols fonètics

Natura rere el vidre;
verd cristal·lí, blau metal·litzat.

I arrossegar el plaer,
breument,
sobre el punt volat
de l'ela geminada.

lost

Eric Clapton i una cançó d'amor. Pàgines de llibres, una pel·lícula rere una altra, una excusa per retardar el moment d'entrar sense mapes en un llit massa ample. De vegades els llençols patrocinen fantasmes de dies tristos.

Bu.

dilluns

rasca mamá

La picor, el desfici. Aquest gratar-se fins a fer-se sang, malgrat l'experiència et digui a cau d'orella que no, que no, que acabaràs fent-te mal.

Cotó fluix, solució desinfectant. Qui posa la tireta, el seny o el sentiment de culpabilitat?

tumble dryer

Penjar l'estiu als cims d'alta muntanya i endur-se un bocí de fred a la butxaca. Que els tretze graus centígrads s'escapin de nit i invoquin la pluja tot fent créixer les nuvolades. Se m'han mullat els somnis, rentadores de matinada -programa de roba delicada, centrifugat curt, aigua freda- i els he estès amb la bugada d'una nova setmana.

Per sort les expectatives no s'han encongit, i Menorca fa olor de suavitzant al sabó de Marsella.

dijous

milano

Hi ha dimecres que es fonen, i deixen a la boca un regust de bombolles i verd cogombre. El jazz, sempre el jazz, com a banda sonora dels mots absents.

dimecres

excés de velocitat

Duc la vida despentinada. La immobilitat, acumulada als turmells; la incomprensió, a la cintura. Lluny queden els dies lliures de retencions de trànsit interior, de circulació fluïda per les vies asfaltades del cos a velocitat moderada. On són les mirades-semàfor, els senyals de dits oberts i mans bocabadades? La maduresa és una carretera tallada on els records joves van a estimar-se quan cau la tarda.