Vés al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: setembre, 2012

frases curtes

Transició. Translació. Trànsit. Viure't és espera, moure i empènyer hores cap al capvespre. I que la paraula escrita que basteix i vesteix els matins esdevingui tacte al final del dia. Abraça'm ara, amb frases curtes de mans calentes; ara que hem esgotat els pronoms febles i els verbs, dèbils, es conjuguen en veu baixa. La pell no entén de faltes d'ortografia.

blues

El plor interior omplint les estances buides. Tot era blau llavors: un mar de mots que queixalaven, i la vida que només es deixava viure de lluny, com l'espectador que esguarda des de la darrera fila i que, de vegades, per no sentir, tanca els ulls. Dies d'hotel barat i llit calent, llogat per hores, que tornen, de tant en tant, amb la marea per donar sentit a la sal.

forbidden

Prohibit pensar-te avui. Que el cos abandona la fermesa i es torna vidre que tremola, creuat pel calfred. Esquerda, nervi, drecera, mapa de línia de punts que insinua la fractura d'un tot que no esdevé mai trencadís.
Prohibit pensar-te avui.

hores espines

Dies i nits cactus, hores espines. Coïssor, decisions, camins i cruïlles. Quina distància hem de caminar amb una mentida a l'esquena perquè esdevingui una veritat incòmoda, sense arestes.

poème léger

Núvols als ulls entre retalls de cel,
tots els besos que no he fet
com sorra a la boca;
l'amor, entre les dents.

Vent als carrers de l'ànima;
avui la veu és un nus
i un altre
i un altre
al fil que enfila els mots
i els enlaira, ben amunt, 
com un estel.

blanc tacat de mots

El meu món d'avui gira al voltant de l'estrena de la samarreta d'un lila ben bonic que -per fi- em va baldera, de formigues que semblen immortals i eternes, i d'aquesta pseudopor que em sobrevé moments abans d'encetar la lectura d'un llibre. La mala llet dels mots, fantasmes darrere la portada, esperant-me.

raonablement joves

Ens vam estimar mentre vam tenir esma i cos per fer-ho. Quan vam deixar de ser raonablement joves per esdevenir adults irracionals, algú va afegir l'adjectiu 'tardoral' a alguna frase dels nostres diàlegs. I ara que em miro les mans, ara que aquesta pell de dona ja no és tibant i sembla que a voltes hagi extraviat les ganes d'acollir-te pels passadissos de la memòria, ara que em contemplo amb els ulls entelats per l'edat, no em reconec en tu sinó en tots els mots que et vaig escriure mentre ens vam estimar. Mentre vam tenir esma i cos per fer-ho.

obsolescència programada

Respirar grocs, magentes i cians; esternudar polsim negre tòner. Als ulls -massa foscos, massa grans-, el senyal vermell d'avís al servei tècnic. Paracetamol manteniment, canvi de consumibles. La vida útil és allò que passa durant dues-centes cinquanta mil còpies.

musiquetes

Reciclar una ganyota, estimar en Do major, en una picada d'ullet i que el cor et surti per la mirada. He perdut el compte dels esglaons, i admiro la memòria grisa i roma de la pedra desgastada. Musiquetes, bicicletes, tots els robots, tots els instruments afinats, el cant esmolat de les arestes durant les nits escantellades. Sóc feta d'escales-esquelet que sovint, tan perdudes, no saben si pugen o baixen. 

salvavides

Davant el naufragi dels dies laborables, és reconfortant tenir la certesa que pots aferrar-te al cap de setmana que, per defecte, sempre sura. S'ha de saber, però, deixar-lo anar quan toca: el diumenge acostuma a perdre aire i s'esgota tot just en arribar a terra ferma. Dilluns és una platja de sorra grisa que conquerim amb cançons alegres per no enfonsar-nos abans d'hora.

parèntesi-paraigua (i 2)

Gàbia d'or, les parets d'una oficina. Escapar-ne mentalment i refugiar-se en aquest instant de foc, flama i pluja que som nosaltres. El parèntesi-barricada ens fa ara de paraigua improvisat mentre decidim la llargada de la pausa en un intent de ser lliures un dijous qualsevol.
* Foto de Roger Ferrer Ibáñez

part múltiple

El pes invisible al pit, la manca d'aire, aquest respir-sospir, i el cor tot cavalcant un batec salvatge. És llavors quan neixen els mots, nus, a la laringe.
Som (es)crits desordenats.

unter den linden

Tornen els horaris Tetris i aquell córrer constant per no avançar, improductiu. Però, malgrat tot, hi ha aquell sentir-se viu de nou, després de la calor; l'efervescència del tornar a començar, aquest voler més i millor. Setembre com la porta que es tanca per obrir una finestra. La tardor és un desig amb textura de crema anglesa i un voler passejar per Berlín sense pressa. Per què les estones impossibles fan olor de canyella?

epítet o redundància

Vas foragitar les metàfores que havien niat a la teulada dels versos més alts. Ara que tornaran els peus freds i els matins de llum glaçada, els dits perdran el tacte pels carrers de les butxaques quan cridin el teu nom de llana en veu alta i lletra lligada. I, amb l'excusa d'escalfar les paraules i els fils de teranyina que, invisibles, uneixen les lletres de vidre com el plom dels vitralls, conjugarem verbs càlids de climes tropicals perquè no se'ns esquerdin els llavis. Potser les majúscules m'ajudaran a trobar-te quan nevi, altre cop, sobre el paper blanc. I l'hivern escrit serà epítet. O redundància.

polisèmia

La polisèmia de la paraula 'fortalesa'. El cos emmurallat per protegir aquesta debilitat que aflora, humana. De vegades poder abaixar la guàrdia i alliberar la feblesa durant un instant és tot un luxe que ens concedim en privat.

colors freds

No recordo el moment exacte en què les coses van decidir canviar de color. Passar del gris al blau i al verd. Deixar de banda la gamma dels freds, i abraçar el groc i el taronja fins arribar al vermell dels dies intensos. Ara que ja hem après a planar amb els braços oberts per aquests paisatges, tan acostumats estem a la llum que he oblidat de quin color són els batecs que udolen a la lluna. De tant en tant, però, torna el llop perquè no oblidem que el vertigen de la por és capaç de fer forats al pit. I com n'és, de difícil, omplir-los.

dictats

Encara no vull escriure't amb la cal·ligrafia dels dilluns, encara no. Que aquest diumenge és com un bàlsam, untuós d'oli daurat, que s'escampa per la pell d'aquest cos que mai no té prou paraules per dir-te. Sota un sol que ja no fereix, t'esperaré perquè em tornis a deixar sense mots. I posar el punt final a un dia que s'escriu sol, sense faltes d'ortografia.