dimecres

converses com illes desertes

Què fer de la closca buida de les paraules? Petits vaixells per rescatar els significats que han sobreviscut a tots els naufragis.

dia de mercat

Vendre poemes a pes, mentides de sucre i rimes barates. L'excusa de la literatura per malversar les paraules.

A quin preu es paguen els secrets que amaguen les metàfores?

diumenge

unes hores de primavera

Perquè la mirada no ho abasta tot, petits plaers invisibles. Unes hores de primavera. En aquest viatge cap a enlloc a tota velocitat, mirar de tant en tant per la finestra per prendre possessió del bocí de sol que et correspon. Per nodrir la llavor de felicitat que duem a dins. Que el futur són arrels, i parades de tren patrocinades per la lucidesa que et proporcionen un parell de glops de cervesa.

dimarts

el pes de la tarda

Estols de núvols d'esquena daurada, i aquest respirar feixuc; al pit, el pes de la tarda. El ritual dels mots per invocar quelcom que ja no es deixa escriure. Incerts i estranys, els diumenges maldestres que no troben un final per a les seves hores.

dilluns

conte en deu minuts

Una dona alcohòlica que maltracta el seu home dia sí dia també, després de beure per oblidar que va perdre la seva feina, una feina similar a la del seu marit però evidentment amb un sou inferior. Que no faltin escenes de sexe, si us plau. Sexe malaltís, intens, i sempre el bes després del dolor. La contradicció dels sentiments, el nus a la gola, l'escalfor a l'entrecuix.

Ara agiteu els ingredients amb una mica de gràcia. I tindreu una història que es vendrà més que el millor de tots els poemes.

diumenge

salvavides

Amb la ment ocupada en naufragis, 
que el cor pensi en salvar les paraules boniques.

divendres

tots els exilis

Podria dir que avui res no importa, que la mirada s'escapi per la finestra i entri en el bosc amb la voluntat de perdre's. Podria esbossar un somriure innocent en recordar les flors que arrelen, efímeres a casa, eternament a la memòria, i que els colors desterrin el gris que s'ha instal·lat a dins sense permís ni claus, tot forçant el pany d'aquest cos que avui sembla patrimoni d'un hivern que encara ha d'arribar, amb l'estrèpit d'un fred de vidres trencats.

I somriuré, i la mirada i la memòria es perdran en l'aroma del teu tacte, en la tendresa del teu gest amable. El gris, que ja no és tan gris, com un crit a l'aire. El silenci, tots els exilis. 

dijous

margaritas a los cerdos

Dies bruts, i mots que els il·luminen. Hi ha dones que no es mereixen la bellesa dels poemes que els dediquen.

dimarts

dècades

Els sentits, estovats per aquest sol de final de tardor, de dits llargs que es claven subtilment a l'esquena, i creixen. Desgel, i enderrocar iglús construïts amb la provisionalitat de la solitud que es fa i es desfà a mesura que vas i véns pels minuts de carrer que ens separen. 

Perquè ja no puc enyorar-te sense somriure, arrels i arrugues. Incipients, els quaranta. Dècades, feixos de cabells blancs i tot allò que importa de debò. On és el botó que diu "m'agrada"?

dilluns

no more cactus

Descobrir que les petites felicitats no es deixen escriure fàcilment. I jo, que ja no trobo mots torturats pel fred ni sentiments rosegats per la sal, m'acostumo a la visita diària del moment càlid que va desfent el gel dels hiverns que vaig redactar quan no hi eres. Ara les paraules inauguren nusos a les emocions i donen pas a embolics de llana. Sóc suau per fora i per dins i, del dolor, n'he desaprès la gramàtica.

No more punxes, please.

pas de titre

Moment eucaliptus. L'aire que crema al pit, incendis i batecs, i tot l'espai possible per a bucles i espirals i distàncies en caiguda lliure. El vertigen d'estimar-te és pronunciar-te precipici, amb la llengua tot resseguint el caire de la dent. Mot-mossec, verbs de moviment travessant el cel, i bombolles. L'esclat del crit, l'evolució del gemec, mastegar noms amb les mans, i exhalar-te. 

Moment eucaliptus. I xiclet als cabells.

dissabte

..........

Quan escriure és quelcom tan fàcil com resseguir la línia de punts que uneix el teu record amb el meu desig de fer-te paraula.

divendres

she is in fashion

Voler un jersei normal, i no trobar-lo. Fugir d'aquesta dèria de les mànigues irregulars i de les cues multitudinàries. M'enyoro en general, em pregunto si m'he tornat estàndard. I quin va ser el dia en què les metàfores van decidir marxar sense avisar.

fast food

Mastego mots freds; a les mans, s'hi acumula la fam del tacte. He decidit sortir a buscar-te dins de les cançons de què estem fets, les que ens vertebren i ens articulen els anys com cercles a la memòria dels arbres. Denominadors comuns, i sentiments esdrúixols que sempre s'accentuen en mossegar el teu nom. Esclat de color, i aquesta olor de taronja que resta als dits en despullar-te de les capes de gel i sal. Que breus que som a l'hora de pronunciar-nos els pronoms en l'instant del cos, i alhora tan eterns en les converses dels records. L'amor, esquerp i mut, avui no es deixa atrapar i fuig de la gàbia de les paraules. Ocells de paper, música per a sords i, a foc lent, versos i paràgrafs.

dijous

sense títol

Perquè segurament els millors versos els escrivim des del dolor, ens enviem postals a nosaltres mateixos per acomodar-nos a l'exili de les esquerdes. Mentre et preguntes quina és l'adreça del buit, deshabitar-se, deshabituar-se. I parir un munt de poemes sense títol.

dimecres

la veu de la pell

La mesura d'un gest amable. I que s'escurcin les distàncies.

Que parli el tacte.

cal·ligrafies coreografies

Arquejo l'esquena de les lletres, elàstiques. Tibar els angles i llavors, música fora dels pentagrames, dansa sobre el blanc que tot ho promet, síl·labes tòniques, apoteosi d'accents i verbs en moviment, tot conjugant l'aire. El centre de l'univers escrit sovint s'amaga al punt volat de la ela geminada. 

dimarts

ara

Ara que ens sobrevé la nit.
Ara que ja hem tancat amb clau
els panys de totes les portes.
Ara que ens tenim a prop
malgrat no tenir-nos.
Ara que arriba l'hora
dels miratges i els miracles.

Mentim-nos.
I celebrem les petites victòries.

dilluns

petit amor

Àvids de paraules, cercar una cançó on clavar els ullals i els sentiments, afamats. Hi ha vespres anèmics fets de massa aire i poca carn.

càrregues

He perdut el compte de quantes dones havia volgut ser fins l'instant en què finalment em vaig trobar sota les capes d'aquesta pell aspra. Hi ha dies, però, que pesen tant que sembla que no n'hi ha prou amb ser-ne una de sola, i enyores ser altres mans i braços, i rostres equilibrats, i turmells fins i cames llargues. A manca de bellesa, la força d'un polsim de caràcter i aquest creure's valenta; la femineïtat com a penyora per aconseguir moure muntanyes. O que les muntanyes es moguin amb tu.