dijous

aigua fresca

Ens desitjàvem
com qui braça amunt amb set
la corda del cubell
del fons d'un pou.

Manuel Forcano, Estàtues sense cap


No he estat mai capaç d'atiar cap foc en tu. Entre nosaltres, ni flama ni urgència; sí el desig pacient d'aquell qui, malgrat la set, beu lentament per assaborir el plaer de l'aigua fresca. 

Ens sabem font inesgotable de doll generós i tast conegut. Set tota la vida, doncs.

dimecres

empremtes

El sol, agosarat, cames amunt, 
com una metàfora de les teves mans.

El final dels teus dits, capvespres.

galènica

Efervescència. Les lletres ballen i les músiques s'escriuen, els ulls que brillen i aquest sol que s'arrapa a l'ànima i t'esgarrapa somriures de quasi primavera. Dies elàstics, poemes-laberint, fugir de les vides de plàstic envasades al buit. Nedar en aquesta cambra inundada de llum. La brúixola, òrfena de rutina, ha decidit marcar les hores magnètiques en punt. 

El nord tornarà a existir quan la ciutat dels imants i dels amants ens cridi, com tantes altres vegades, per dibuixar els seus carrers a mà alçada. I estimar-nos una mica més.

dimarts

im Urlaub

Propietària exclusiva de totes les hores que caben en quatre dies laborables.

Hi ha moltes maneres de sentir-se ric. O afortunat.

dilluns

avís

Mesurar els quilòmetres de pell, (sos)pesar les paraules boniques, quantificar la passió, cronometrar l'eufòria, comptar la felicitat per fotografies.

No. L'amor no és això.

petits incendis

La pluja, com un plor tendre aquesta nit. Intuir la humitat, no reprimir el calfred, i pensar-te tèbiament amb un enyor de només cinc minuts de distància. El sentiment, fidel, acut a la cita. Petits incendis al pit.

Volia fer-te poema, altre cop, però te m'has endut les paraules.

divendres

arbre i arrel

El vent fa dissabte i escombra la mandra dels núvols del cel. El blau, punyent; la tarda de divendres, com un badall immens. Mots, i ales i el desig metàl·lic de volar a alguna banda on ser, fugaçment, part del paisatge. Pensament-fusta, fragilitat-escorça, enfonsar-se a la terra tot cercant aigua per a aquesta set. 

Que res no destorbi la conversa entre arbre i arrel.

dijous

hamlets

Pensant quina condemna haurien de complir els records que ens traeixen, si poguéssim processar-los. Hi ha taques rebels que no marxen, i episodis del passat que el destí decideix tornar a reposar a la programació habitual.

Ser o no ser. Contraprogramació o lleixiu. That's the question.

dimecres

vísteme despacio

Despulla'm l'ànsia, de pressa, i vesteix-me amb el teu cos.

El desig és fet de seda, botons i cremalleres.

dimarts

bittersweet

Després de tots els grills, sentir-se una mica mandarina: la pell rugosa, gens atractiva a la vista, però ben dolça per dins. Amb algun pinyol, però.

Voler tacar-te d'aquesta olor taronja. I que perduri als teus dits.

finestral

Al fons de la mirada, autopistes.

dilluns

bite me

Dents fines, les de la teva absència al meu cos. Sempre queda la certesa de saber que el desig, amb el pas del temps, se sotmet a la voluntat. Fins que deixa de mossegar.

signs of life

De vegades hi ha divendres que no fan olor de divendres, dissabtes que no tenen aquell tacte vellutat de dissabte, i diumenges sense regust de diumenge. Però els dilluns inequívocament són dilluns, i tornem a caure dins del comptador dels dies amb els sentits estabornits, i amb alguna esquerda més.

Bon dia.

diumenge

escates

Carícies descolorides, borroses, aigualides, a la ment. Que fàcilment que se n'oblida el tacte. 

La pell té memòria de peix.

dissabte

estat d'ànim

Faquir

El poeta allibera les formes del dolor.
Reposa en llits punxents, s'empassa focs i espases,
suporta el frec ardent de vidres, rocs i brases.
Però el verb, enclavant-s'hi, en llaura la buidor.

Lluís Calvo, El buit i la medusa

Sovint ser poeta és un estat d'ànim.

divendres

rèquiem

Falses ganes de riure que desemboquen en poemes d'amor pòstums. Deltes de versos blancs tot fent el salt al dol, mots a la deriva, bots salvavides i taurons, i la sorra i la sal entre l'ungla i la carn com una trucada inoportuna o una nota fora de to.

Com digerirem el dolor quan les paraules siguin ja massa lluny de la costa?  

thelma o louise

Que intenti aterrar a l'agenda un cap de setmana sense ales. Però amb rodes.

Evitarem els precipicis.

dijous

de motius i culleres

Bròquil al vapor i un iogurt desnatat. Dies en què el dinar és tan sols un pur tràmit per continuar, dia avall, fins a un vespre de sopar discret, amb un menú de llar i bona companyia.

La mel, al final del pot. Per assaborir-la, només cal trobar una cullera llarga.

dimarts

totes les primeres vegades

Fer inventari dels inicis, de les beceroles de la pròpia història. Recuperar durant un instant el regust i l'aroma que van il·lustrar totes les primeres vegades: la veu dels sentits, com una banda sonora inoblidable. I el plaer de repetir, de la mà de la saviesa que confereixen els anys. Renovar l'aire, l'espai i la música amb les segones oportunitats. 

Play it again, Sam.

dilluns

growing up

M'he aficionat a la rutina i a les coses fàcils. Deu ser l'edat.

arrels

Matins de vidre, i aquest caminar descalç entre tanta desesperança desvetllada abans d'hora que són els carrers deserts, humits i brillants a trenc d'alba. Preguntes i promeses. Saber d'on neix aquesta necessitat de petits herois i arrels que perseveren.

Cercar, doncs, pàtries efímeres, i conquistar-les per tenir la certesa d'un lloc on plantar i fer créixer banderes.

diumenge

currículum

Als poetes, se'ls demana un punt (o dos) de tristor i melangia, un rebost farcit de metàfores, un màster en instants de mirada perduda, capacitat per emocionar(-se), facilitat de paraula i moltes hores de vol entre sentiment i pensament, i viceversa. I bons versos.

divendres

mitologia

Vols nocturns.
Ícars de matinada. 
I caure en tu després 
que aquesta nit surti un sol
que no escalfa.

La cera es fon 
a l'hora en punt de l'amor. 

Els besos, les ales.

l'(escl)eròtica de l'ull

Vermell foc a la mirada. Vapor de llàgrima en tastar el tacte dels teus ulls que em despullen, inexorables, fins a la darrera paraula escrita sobre el desig que em vesteix el cos. Bes papallona, pluja de pestanyes. Perdre el món de vista i tornar-lo a trobar al límit de la pell, al final de la corba de la teva esquena. I oferir-te, nua, la parpella, i que aterri la urgència dels teus llavis a la planúria dels meus ulls tancats.

Vermell foc a la mirada. Incendis, coliris i petites morts. No obris els ulls encara.

dijous

taronja mandarina

La bellesa dels poemes més breus, a cop de vers intens.

Imatges al paladar, com recordar el regust taronja viu, infantil, de les primeres mandarines.

oportunitat

Obro el diari per la secció de política.

Separo la pàgina
i ofego el Consell de Ministres.

Amadeu Vidal i Bonafont, Crònica des de la banyera

dimecres

certeses incertes

En l'espai de l'estreta abraçada, que encara resti, inevitable, lloc per al dubte que inaugura l'absència dels mots. I esmolem els sentits per intuir respostes en l'aire fresc del gest i la mirada, que conten rondalles sobre l'ànima, éssers volubles però constants i perennes en nosaltres com arbres a l'hivern de tots els camins que ens creuen a la vegada.

Benvingudes, doncs, les certeses incertes. Despullem els poemes, i obviem les paraules d'amor.

dimarts

vi(d)es mortes

El temps, suspès dins d'un vagó de tren. Esmorzar pressa en bric, bon dies amb palleta. I maquillar el fred que s'intueix a la finestra amb músiques i mòbils i notícies dolentes en diaris de paper barat. Tos, virus, badalls i ulls clucs, pensaments a càmera lenta. Propera parada: la vida, i aquest reprendre el moviment. Engranatge, palanca, mirada perduda, mecanismes. Autòmats que respiren de vuit a cinc, il·lusions a la bestreta, a l'espera d'un dissabte i un diumenge.

El temps, suspès dins d'un vagó de tren. Tries l'opció d'obrir un bon llibre, un d'aquells que valen la pena, i fugir paraules enllà. Fins a la fi del trajecte.

declaració de principis

Entro a la banyera

I començo a pensar.

M'agraden les coses senzilles,
el pa amb tomàquet,
la bleda i patata,
la rutina dels avis,
els poemes que s'entenen.

Amadeu Vidal i Bonafont, Crònica des de la banyera

dilluns

JFK

Aquesta síndrome d'abstinència que és el trànsit entre dos viatges. O dues dates.

Es busca parèntesi. I un compte enrere.

hard candy

Ensinistrar la mirada, i estovar la carn a cops d'ull per aprendre després a endurir el cor i protegir així l'ànima. La realitat és puta, pura i dura; la resta, edulcorants i mirar cap a una altra banda.

diumenge

solo puedes oírte a ti mismo

Enyorar-me platònicament a agendes antigues d'espirals i vores gastades. Tanta lletra cansada, tanta poesia inútil i aquest voler-me intensa a les primeres pàgines de l'any, però el bolígraf no escriu. O jo estic feta de tinta invisible.

vicissituds i avaries


Tic. Tac. Batec. Sospir. Cançons que et desarmen, no-somriures armadura, maldecaps acupuntura. Aquest passar desapercebuda per les avingudes dels dies com diminutes punxades d'agulla, tot intentant sargir continguts i actituds. Pallers i probabilitats, vicissituds i avaries: l'any que no s'enlaira com cal malgrat tots els motors i litres i més litres de benzina, malgrat l'optimisme i la bonhomia. Ibuprofèn quatre-cents i injeccions de picardia: les gates maules tenen set vides i sempre cauen dempeus, però jo no sóc prou felina i els miols em surten desafinats i amb poc sucre.

Perquè sóc calaix desordenat encara, perdre dia sí dia també les instruccions per fer anar el mecanisme dels poemes catifa voladora, i lamentar versos estrafets. Ja no queda prou veu als dits, i els dictats del cor no es poden escriure amb faltes d'ortografia.

divendres

tangos d'hivern

Equilibris a un punt indeterminat de la distància mínima que hi ha entre tu i jo, i tots els passos de ball que reservem al tacte de les mans per a les petites ocasions. Pizzicatos, punts volats, el pes del gest als dits, arabescs a l'aire.

Carícies com tangos d'hivern a la pell, tot solcant camins de llana.

dijous

mens sana in corpore sano

Propòsits per al nou any. Exercici diari: mínim vint (re)flexions per nodrir cos i ànima. Ai.

dimecres

mitjons desaparellats

De tant en tant, mitjons desaparellats. Solituds tèxtils, petites pauses conjugals, accidentals o provocades, per flirtejar amb altres varietats cromàtiques, o reivindicar la independència del peu dret o esquerre segons la tendència del dit gros ja ben marcada al teixit, segurament ben esclarit i apuntant ja maneres de forat.

De tant en tant, mitjons desaparellats. Metàfores de nosaltres, sintètiques amb un percentatge de cotó o de llana, que podem trobar al tambor de la rentadora, al cove de la roba bruta. O al fons del calaix.