divendres

dos mil onze

Viatjar a versos antics. Fer turisme d'un mateix, descobrir novament metàfores oblidades, i que la sang s'esvaloti i vulgui escriure quelcom bonic, a batzegades, en aquest hivern d'espais en blanc. Perquè en el record sempre és estiu, i ens contagiem de l'entusiasme vermell de les cireres i ens perdem en qualsevol bocí de cel rabent de blau tot resseguint el vol en cercle dels insectes vora el riu mentre les paraules que ens dèiem i ens feien sentir de nou amants a punt d'estrena ens regalimen altre cop coll avall per inaugurar calfreds i terratrèmols petits i trobar la clau per tancar velles esquerdes. Agafar aire en aquest trajecte frenètic de mots, invocar punts i comes i deixar de llegir-se en clau de mirall retrovisor. Perquè també hi ha paraules tendres en aquest mes de maig, i n'hi haurà al juny que comença. Perquè no ens cal mirar enrere per estimar-nos més; només cal inventar versos nous per continuar dient-nos, ara que s'acosta l'estiu de veritat i, amb ell, l'alegria que vessa d'un grapat de cireres vermelles.

cas perdut

Definitivament, en aquesta comèdia no sé interpretar el paper de poeta, malgrat els mots. Igual que no m'escauen ni el maquillatge ni els cabells llargs ni les sabates de talons alts.

dijous

equació

Quina quantitat de desig s'ha de dedicar a les expectatives perquè potser esdevinguin certeses?

Odio les ics.

dimecres

dos punts

Vorejo la possibilitat de pensar-te. Perquè et precipites en l'instant fins fer-lo vessar de necessitat, de trobar-te imprescindible, de set que no s'atura malgrat tota l'aigua beguda i la promesa líquida dels pous. El camí que duu al final d'aquest vespre d'avingudes estretes i llum de fanal se'm fa més llarg sense les teves línies rectes. Dos punts, i aquest enyor de sis-cents metres, la distància més curta.

bucles

Quantes històries petites m'he explicat a mi mateixa per oblidar-me, per convèncer-me, per il·lusionar-me, per plorar-me, per negar-te, per viure-les, per acabar perdent-les a qualsevol de les meves cruïlles, dels meus carrers plens de trànsit de llistes inacabades de coses per fer. Bucles.

Darrerament la inspiració m'és inoportuna, i em sorprèn sense bolígraf ni paper. Cara a cara, ella i jo sabem que tornaré a perdre la pista d'uns altres versos que segurament no haguessin sigut memorables, però que algun vespre lànguid farà que lamenti no haver-los escrit. Em pregunto si els poemes que no arriben a néixer esdevenen fantasmes, i si em vénen a veure durant les estones mortes. Aquelles que em troben sense bolígraf ni paper.

take away

De vegades, per treure'ns el mal regust de boca que ens deixen les notícies agres amb què diàriament ens bombardegen telenotícies i diaris a l'hora d'esmorzar, ve de gust llegir quelcom ensucrat però que contingui la dosi adequada de glucosa. Textos equilibrats en paraules amables, ironia, sals minerals i vitamines, amb un pessic de realitat.

Digueu-me fleuma, però jo trio com vull començar el dia, i darrerament ho faig amb les metàfores de Joan Barril, saboroses i tendres com magdalenes acabades de sortir del forn.

Així que posi'm un parell d'escrits de Sobre els plaers i un bon dia, si us plau. Per emportar, si no li sap greu. 

dimarts

dies de color de prosa

Perquè hi ha moments en què la vida no es deixa escriure en vertical.

pinyols

Ara que arriben les primeres cireres, pensar-te en dolç i en vermell. I que els pinyols esdevinguin anècdotes.

dilluns

de l'u al set

Assaborim el diumenge per ordre, de l'u al set, mentre el plaer, esmicolat, naufraga en cada glop de vi. La vida, a la boca, i els mots, sobrers. Sobredosi de matisos. Dissecció de la felicitat en adjectius maldestres i insuficients. 

Qui vol paraules quan l'eufòria ja ho diu tot amb el gest.

divendres

le renard

Si tu viens, par exemple, à quatre heures de l'après-midi, dès trois heures je commencerai d'être heureux.

Antoine de Saint-Exupéry, Le petit prince
 
Quan haguem esdevingut prou gest conegut i massa carn de rutina, quan ja no recordem el tacte de teranyina que deixa al seu pas l'encant de les petites coses. Quan l'emoció deixi d'atropellar-me la veu cada cop que travessi el carrer del teu nom.

Alentiré el pas per poder mirar enrere, obriré el record de les agendes i citaré l'amor oblidat al fons del calaix a les quatre de la tarda. 

I a les tres començaré a ser feliç.

dimarts

la distància de les frases curtes


Enyorar des de la distància de les frases curtes. Breu, l'adéu d'aquells que se saben propers i que han après a omplir els buits amb paraules petites -però efectives- a força de sopar silencis incòmodes reescalfats al microones. Arriba una hora de la nit en què s'imposa el toc de queda dels verbs que es despullen del moviment, i els adjectius, sobrers, enfilen el camí de tornada cap als matins desesperats que encetem, encara a cegues, mentre busquem la nostra millor metàfora per adornar la llum que inaugura els dies, i totes les mentides que ens creiem per sobreviure. Quants noms ens haurem de dir per trobar aquell que aconseguirà definir-nos. Tots els futurs probables, whatsapps i diccionaris.

per si de cas

Amb el cos ja ben arrelat, intentar ser cel i branques. I procurar que niï sempre una pena petita cada primavera, per mantenir els sentits alerta, per conservar el mecanisme de la tristesa ben greixat. Per si de cas. Que la felicitat entumeix els membres de l'ànima i, quan el dolor arriba sense avisar, si no hi estem avesats, només ens resta el grinyol d'una abraçada que no estreny per culpa del rovell i la sal.

divendres

eSSa

El silenci fricatiu, dental. Onades fonètiques, embat d'esses contra un penya-segat fet d'aire, invisible. El dit, vertical, negant els llavis. No parlis, inventem una estona perfecta amb totes les lletres balderes que ens resten a les mans.

dijous

ullals

Escriure des d'un desfici de dents esmolades és despertar tot de mots-vampir que segueixen el teu rastre. L'olor del desig solca les nits que no et tinc, i teixeix versos com camins quan, sense mapes, et penso en un silenci de veu alta. Poemes com miralls, i les paraules reflectint-s'hi contra la seva voluntat.

Desitjar-te és ullals.

dimecres

homenatges urbans

Edificis, carrers, asfalt, petits herois anònims i quotidians, propers o llunyans, que habiten versos sense saber-ho.

Hi ha ciutats que caben en un sol poema.

dimarts

pa amb oli i sal

Aquest desconsol de paper que m'embolica les entranyes. Els mots incendien un dilluns de pa amb oli i sal. El gest decadent del cos que es rendeix a l'exili forçat dels despropòsits. Incandescència, la del dubte que em consumeix a cop de flama rabent les estones que desaprenc l'abecedari d'aquesta vida perfecta que ens van ensenyar a escola.

Em pregunto quines són les paraules que cremen més ràpid, les de significat de palla o les que pronunciem amb accent virulent.

dijous

penombra

És l'hora dels turmells invisibles, soterrats a la carn sota el pes de tot un dia. M'agrada enyorar fins que estic a punt de perdre l'equilibri, fins que el passat es fa insuportable, amplificat per un present que no arribo a tastar, massa fugaç, insensible. Ja tornarà. En aquest intent de versejar les hores, sempre hi ha minuts que no rimen, que no encaixen en la mètrica dels rellotges. El temps està fet per odiar-lo.

de cacera

Sortir a caçar metàfores, i tornar amb les mans buides. El blanc que m'acull és el mateix que sovint em fa dubtar.

Com costa redactar el silenci.


dimecres

dictadures

L'estiu ens envia postals des del mes de juny. Que ja és en camí, que arriba aviat. I els graus de més que s'afegeixen als dies de maig com a bestreta són els que trobo a faltar ara mateix tot posant-me la jaqueta per ordre directa de l'aire condicionat.

Un, dos, tres, el mundo al revés.

dimarts

amb un sol vers

Concissió, i el repte d'estimar 
amb un sol vers, 
tal vegada dos. 

Dir-te amb un gest 
nat mut sobre el paper.
Un sol bes,
tal vegada dos.
I encara em sobren paraules.

autonaufragis

Pigues com forats i, en submergir-se, autonaufragis. Que amb l'aigua se'm desfaci l'escenari interior, de cartró, i que només sobrevisquin les espines que em vaig empassar quan era petita, que van arrelar i créixer com un esquelet alternatiu per a les emergències.

Dies de viure peix, a glops, com sirenes sense cua ni veu melosa, maldestres.

dilluns

(im)material

Si les miente la vida, se hacen parapetos con poemas

El Último de la Fila


Perquè també hi ha versos que menteixen, barricades de pseudofelicitat. Se'ns van esgotant els materials.

diumenge

glamour


No saber posar a les fotos és glamur zero. Fer ganyotes és un menys dos, mínim. Sort que escric poemes decents.

silvestre




Dies líquids, i una promesa de terra ferma. Bosc i camí, vides que no es deixen llaurar però que, fèrtils, abracen instants per fer-los créixer. Mans d'aigua, collites de versos silvestres. Blaus i sol, set i arrels, espills i miralls. Hem après a estimar el vidre amb tots els adjectius que ens permet el tacte.

divendres

gilmour

Using words you will find are strange

Pink Floyd

Del centre d'aquest garbuix inconnex, emergent, la veu elèctrica d'una guitarra que s'eleva, un fil que dóna sentit a la troca i escriu les emocions al vent tot fent servir paraules que sovint no entenem. 

Gràcies, David.

dijous

jerseis

Em despullo del dia, que em contempla des del llit amb el teixit de l'inrevés, indecent, tot ensenyant les costures i les petites esquerdes que van deixant, com a rastre, les derrotes. Presonera de l'instint, mai m'acostumo a la visita d'aquesta angoixa anònima que, a vegades, es descuida el dubte sobre aquesta pell cada cop més tendra, quan marxa després de la desfeta nocturna. 

Mai compto les llàgrimes. Quantes en calen per fer net?

just a castaway


Que el simple acte d'escriure et redimeixi. Oracions que suren, paràgrafs-salvavides, i lectures com platges de sorra blanca.

Massa naufragis.

dimecres

what are you waiting for

Llistes inacabades, inútils. Tanta provisionalitat, i aquest anar escurant engrunes de temps del fons de totes les butxaques. La culpa és d'aquesta fam que no saps d'on ve i que et devora els punts febles, rosegant-ne els ossos. Orígens, i la capacitat d'oblidar. Què queda quan esclata la festa en punts àlgids i focs artificials, i aquest tot efímer davalla, inexorable? Amarg, el regust que espera al final de l'entusiasme.