dijous

perspectives

Colonitzem els propis cossos amb la desgana que regalima d'un dilluns gris dibuixat a mà alçada a la finestra humida del tren de bon matí. Com aquell que sempre utilitza el mateix camí per anar al mateix lloc. Sense novetats, sense sorpreses. I així recorrem els diferents trajectes del dia tot resseguint el mapa de petits dolors que guardem a la guantera de la memòria per comprovar que allà són, encara, per recordar-nos que som unes quantes hores més vells, que l'edat no perdona. Així que combreguem amb la fe de l'ibuprofèn que ens lliura de tot mal, sis-cents mil·ligrams de calma per via oral, per suportar estoicament el futur immediat que encara ha d'arribar, ben carregat d'estrès, com el primer cafè del dia.

Conquerim els cossos aliens, però, amb el delit del primer tast de vi. Amb la saviesa del tacte, a força de recórrer camins invisibles sobre la pell i conèixer finalment totes les dreceres per arribar abans al plaer, i poder quedar-s'hi més estona a recer del pas militar dels rellotges. Perquè en els ulls de l'altre no envellim, no existeix el temps i, com adolescents eterns, ens perdem pels carrers foscos dels nostres hiverns per trobar-nos en aquells besos de regust furtiu que, en fer-los, ens hi anava la vida.

dimecres

tots els finals


El discurs, breu.
Un vers, o dos.
I reduir-se
fins a la
mínima
ex
pre
ssi
ó

.

temps de poda

La solitud que
creix a dins
famolenca,
goluda,
volguda,
s'estén,
es ramifica,
es vertebra en
vespres hermètics
i silencis que
no acaben en flor.

Temps de poda i
de branques mortes:
cal esmolar,
doncs,
la veu de les tisores
que parlen de llucs nous
i primaveres que
encara han d'arribar.

dilluns

focs

Pianos que es desvetllen les nits aspres, de color d'hora aigualida, de mar sense far, i interpreten peces amb fúria lletosa de lluna plena. És quan a la memòria dels dits se li enrogalla la veu, gastada, metàl·lica, enyorosa de llegir de nou aquesta pell pautada i tornar a tastar el tacte de vellut dels mots-molsa que creixen als marges dels seus fulls. Quantes notes calen per incendiar els nostres noms? Invoquem la cendra, doncs, malgrat saber que hi ha lletres de pronúncia ignífuga que sobreviuen a totes les albades.


carbasses

Hi ha poetes que escrivim sobre l'amor com si en fóssim mestres. 

I sovint som els seus pitjors alumnes.

diumenge

elèctrica

He vist moltes vegades ocells als fils d'alta tensió, però mai abans m'havia adonat que hi ha cinc fils i que els ocells semblen notes musicals.

Vassilis Alexakis, Talgo

Dies fets de tul. Hores volubles. El sol, tan fràgil i rotund alhora, com un fil de seda, i un interrogant com a ham al final de totes les preguntes. L'esquer és un estiu de només set dies, un estiu de termòmetres amables i cançons interiors, de cinc fils, elèctriques; un estiu de verds i blaus que es claven a la memòria, que et convida a sortir d'allà on ens acostumem a amagar quan la calor parla amb veu alta, massa alta, gairebé cridant. 

I picar.

dimarts

mides i mesures

Litres d'estiu, 
tres-cents termòmetres,
manats de costures,
pams de dies de pluja, 
tones de blau i verd.

I quilòmetres i quilòmetres
de tu i de mi.

Si intento mesurar-ho tot
ara mateix, el desig
viatja a la velocitat de la llum.


dijous

ganes de cel

Dir-se aquest amor 
que sols fa que créixer, 
de tan arrelat a dins, 
amb altres paraules.

Que parli el gest del vers,
subtil,
que encengui la mirada, 
que esperoni aquesta set 
de fulla i branca.
Tantes ganes de cel.

Quant de blau
hi ha en nosaltres.

dimecres

gray tree

El gris pedra amenaçant de caure sobre tot allò que estimo amb la mirada, aquest mal de cap tronador. O tots els mots que malden per sortir d'enlloc meu, picant a una porta inexistent.

Enyorar la senzillesa aclaparadora, la sorpresa que bufeteja, insolent. Voler ser Mondrian. Avui, demà, sempre.

dimarts

premeditació

La ràbia, elèctrica, en trànsit per l'esquena d'un calfred fins arribar a l'arrel de les dents. Atropellar el passat una i altra vegada. Fins que callin els fantasmes.

dilluns

tota la sal

Estimar-onada.

Embat, 
marinada,
llengua de mar, 
tacte de sal. 

Les mans, 
el cos, 
oceans.

divendres

maybe

Tant de temps buscant-nos. Potser el secret està en no trobar-se del tot, en quedar-se sempre amb ganes de més. Potser.