divendres

denominador comú

No recordo en quina conversa em vaig enamorar de tu. Eren tants els mots amb denominador comú que vaig perdre el compte de totes les vegades que el desig va trucar a la porta. 

El primer bes, la clau sota l'estora. I, després de tants anys, que ja no calguin panys. Ni portes.


dijous

publireportatges

A la ciutat que vespreja, setembres, sopars a taula i ambulàncies que criden la urgència als quatre vents. Publireportatges. Lluny queda París encara, i mentalment dic distàncies amb aquesta veu de sirena que canvia de registre per culpa d'un efecte Doppler que ja duc per sempre tatuat a la memòria, com un record dels dotze anys perfumat d'adolescència prematura. 

En alguna banda d'aquesta nit, la por intenta que l'esperança viatgi a la velocitat de la llum, però la realitat ho fa tan sols a vuitanta quilòmetres per hora. Que arribi demà per a tothom, a l'hora en punt d'un divendres humil ple de promeses de dissabte.

Saskatoon, Canada

Quantes vides alternatives ens és permès imaginar sense acabar avorrint-ne la pròpia?

dimarts

fire alarm

Que et cremin tant els ulls que només siguis capaç de veure incendis. Extintors miops, trencar vidres d'ulleres, doncs, per poder arribar a l'aigua.

Aquesta nit em trobaràs cosint botons d'alarma als vestits que encara m'escauen.

bugada de roba blanca

Que absurd,
rentar el buit.

dilluns

pinacoteca

Perdre's-laberint, viure-museu fins que la textura dels colors desgasti la mirada. Erosió plaent, volguda, empesa fins a la ceguera dels sentits.

dijous

desafinado

Que no peito dos desafinados também bate um coração

Dur-te a dins, ben après, com la cadència del caminar. Com aquella cançó que arriba i deixa anar l'àncora i envelleix amb tu a les puntes dels dits i a cada taula on la deixes escrita. Dir-te en clau de bossa nova els vespres sense música, i encomanar el teu ritme al silenci que degota del llum que et fa de far les nits d'absència i mala mar.

Dur-te a dins, com tots els versos que porto escrits a la cara oculta de la pell, amb la veu desordenada per no saber dir-te encara. Perquè els poetes també desafinem, de vegades.

com esquimals ballant al gel

Contra la malenconia contagiosa del col·lapse de l'autopista, un grapat de cançons boniques. I que l'aire que conté el pit s'incendiï en imaginar esquimals ballant al gel. Amb el cor en flames decideixes congelar la bellesa de segons quins moments de carretera secundària. Malgrat el gris asfalt de la por i l'absència, la promesa de tot aquest verd per endavant. 

Que sí, que desfàs maletes, que et quedes per sempre perquè, de fet, mai has marxat.  

dimecres

mots de calamarsa

Amb fil imaginari, cosir boires a aquest cel per torbar la pau del blau. Que vull tempestes d'estiu, superlatives, sonores, i així desfermar aquesta ràbia líquida en bassals de final de tarda i olor de terra mullada. Sargits elèctrics, pausa-paraigua. Pluja que brodi rostres amb punt de plata al reflex del vidre, que digui mirades-calfred i mans que busquen dibuixar la pell i aquesta fam de cos sota una invitació de llençol i vànova.

Imparable, el desig, quan parla amb mots de calamarsa. 

dimarts

gua

Recordo quan el meu món
cabia dins d'una bala de vidre.

D'aquells temps, només en queda
el vertigen de la velocitat
dels esdeveniments
-ara corren els anys
i les mans ja no són prou hàbils
per recordar-ho tot
amb el tacte-,
aquell rodament de cap,
un lleuger mareig
de planetes en òrbita,
i el gest de la mà estesa,
els dits volent ser infinits,
per intentar arribar a tot arreu.
A aquell forat fet al terra
que acollia petits sistemes solars.

Gua.
 

diumenge

who am I

L'espai en blanc, i la impaciència d'esdevenir quelcom més que un buit, una resposta a la pregunta que espera rere el parèntesi de rigor. 

Professió.

Sóc tantes coses. I no-res alhora.

dijous

huracans

Matins que creixen en espiral, amunt, cap a un cel de color de vidre. Trencadissa que vol dir voràgine, i tot es precipita en verbs de moviment que esgarrapen la vida, paraules sense esquelet, inarticulades, i adjectius de pell fina, gairebé transparent. 

Aferrar-se a les línies de l'agenda, a la pròpia cal·ligrafia, a la voluntat d'un temps que es desordena a caprici dels esdeveniments. I aprendre a mirar la tarda amb ulls d'huracà per poder respirar(-te).

dilluns

brànquia i escata

Sortir a la mar d'asfalt i deixar anar la xarxa del pensament. Pescar versos amb les mans, i desitjar tenir prou memòria per tal que sobrevisquin fins arribar al paper.

indescriptible

El millor vers és aquell que no es pot llegir. 

Perquè no es deixa escriure.

dijous

galènica

Pronuncio mentalment el teu sabor. Efervescent, et desfàs en adjectius tropicals, càlids, i signes d'admiració. A la boca, opulent; a la sang, la revolta del cos. Els sentits inventen mots amb tacte de vi, un idioma nou amb llengua de sucre, llevat i most.

Paraules d'amor volàtils, versos de vapor, aquest dir-te en clau d'alcohol.  

dimarts

vers bomb

Poemes que esclaten a la boca en llegir-los. A la boca, regust de terrorisme dolç.

Visca la revolució.