Ves al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: octubre, 2013

tant d'hivern

El fred rosega el poc estiu que quedava arrapat als ossos. De l'àpat d'aquest octubre, les sobralles encara tèbies al plat; entre dent i geniva, un mot esfilagarsat, una nosa petita. Una dèria amb regust d'embat d'onada, de temps perdut a les estovalles, taques de vides passades sobre el blanc.
El calfred senyoreja ara el cos, i enyores el tacte de llana de la paraula precisa, exacta, que t'omple la casa buida els vespres de versos eixorcs. Cal esmolar el gust per al tast de la neu que ha d'arribar, avesar la pell a la visita de la desconfiança d'un hivern que ens farà dubtar, com sempre, de la tornada dels dies de receptes antigues, de sol i desgel parats a taula. 
Nosaltres, sempre nosaltres, hibernant al fons de les butxaques, dient-nos els mots a foc lent.

cap de casa

He desterrat la por al darrer calaix de l'ànima, a les golfes del cos, al cap de casa. Allà on van a parar els objectes inútils, els pensaments massa audaços i la roba que ja no m'escau.
El temps, una certa quantitat d'oblit i la pols fan miracles.

Esblaimen, temperen.

quicksand

Tant d'hivern,
tanta fulla caduca,
tanta provisionalitat.

Certeses incertes
i efímeres,
intentar prendre's
seriosament aquesta vida
i interpretar aquest ser
vent,
dunes,
castell de cartes,
quicksand.

una cançó dels anys vuitanta

Algú canta de lluny, des d'una cançó dels anys vuitanta, des d'un passat amable de bateries programades i sintetitzadors. I notes com somriu la nostàlgia, sense demanar permís per utilitzar els teus llavis.
No hi ha descans per als perdedors: després d'un diumenge fràgil ve un dilluns infame, l'ofec dels crits que no arribaran mai a néixer. La queixa és empassar saliva per arrossegar la veu coll avall, un silenci més i un apretar els punys amb força perquè callin també el gest, els dits, les ungles. Llaurarem els dies altre cop, amb el cap cot i la mirada perduda al mateix indret on cada matí deixem l'orgull per recollir-lo a la tarda, un xic més maltractat. I tan sols esperes que la rutina no esdevingui prou dura com per abandonar el costum d'acaronar els vespres amb els mots que reculls pel camí de tornada a casa.
Algú canta de lluny per recordar-te el sabor que feien les promeses que inventaves. I que encara tens memòria.

correspondència

L'amor en horari laborable es limita a ajornar el desig fins que el dia abaixa les persianes. A evitar que durant les hores de sol s'incendiïn els mots que naveguen a dues veus pel mar d'una conversa escrita. Onades de text, correspondència. Que la pell vol arribar a port, a terra ferma; a la promesa del tacte, a la certesa de les mans. I així hi ha nits que cremem les naus per no haver de tornar als adéus de l'alba, perquè ens sembla que tot està per fer, que no hem tingut prou temps, que encara és massa aviat per enyorar-nos.
Les distàncies són com la set i els retrobaments, el saber l'aigua a frec dels llavis. Ens beurem a petits glops, líquids, sadolls, com a premi a tanta espera.

el pas del vers

Massa tardors acumulades  als turmells.  El pas del vers, feixuc:  el mot ja no s'enlaira  com abans. 
No ens caduca l'amor: se'ns cansen les paraules dins d'un cos que oblida a pas lent com es pronunciaven.

punys i pams

Faig inventari de les camises que he dut per feinejar mentre la vida mirava per la finestra i s'imaginava altres vistes. Anys de roba esclarissada, records de punys desgastats. L'olor de sabó, el teu rastre a la pell, ben recent després de la darrera bugada. Quantes camises, dic, encara. A qui li importa, a aquestes alçades, mesurar l'esforç en metres de tela comprada a pams?
Així que rentem les il·lusions amb aigua freda i programa delicat mentre sargim el temps a l'espera de totes les hores en punt. Vestim l'amor amb texans vells i còmodes, i deixem que el futur, que imaginem amb roba de mudar, vingui carregat de diumenges.

tinta xinesa

Perquè tota jo em parla de tu, fugir blanc enllà  per no desitjar-te amb paraules,  altre cop. 
I dibuixar pensaments  a mà alçada  a la paret que m'acull  els vespres que no et tinc  per recolzar la mirada. Desig-espiral,  cercle viciós. 
Tu, tinta xinesa.  Indeleble,  a tots els horitzons.

jericó

Aquesta llum de tarda que tot ho estova, inevitable. L'instint, esponjós, i la porositat que s'estén pel cos per atrapar el darrer alè de diumenge abans no escapi per la finestra oberta de tots els finals. Perillós, el licor que destil·la del plaer de les petites coses: ebris de calidesa, ja no hi ha murs ni barreres. Ni la voluntat ni aquesta pell de vidre podrien aturar l'embat de la sinceritat que, brutal, obre les portes que ens separen.
No m'ho demanis, que avui diria que sí a tot.

putxinel·lis

Els poetes hauríem de ser més humils. Perquè les paraules no ens pertanyen, sinó que són les paraules les que ens permeten jugar amb elles.

postcards

Que el sol s'escoli per un cel esquerdat. I que regalimi, dia avall. Que ens espera un vespre fet de basses d'oli, núvols reciclats i mecanismes que s'activen quan entres per la porta amb tot de converses sota el braç. És l'hora dels nostres noms, de sentir-nos a prop després de les distàncies, de brindar amb les copes plenes de companyia, enlairar la nit i no deixar escapar trens que, com els dies, agafen velocitats extraordinàries si no hi ha estacions que els obliguin a aturar-se. 
Sovintegem-nos, com turistes habituals de ciutats d'avingudes amples, rius tranquils i llambordes brillants. Malgrat saber-nos les adreces del cos de memòria de tant enviar-nos postals.

sip of water

El pòsit de la rutina és cuirasses invisibles. Sota la pedra, els rius que no veieu; la veu dolça, mineral, de l'aigua que contenen aquests mots. Contra la set del silenci, beure els versos que vaig imaginar per a tu. 
Maldestra, no sé dir l'amor d'una altra manera sinó és a petits glops.

noms propis

Quants noms hem donat a l'amor per identificar-lo amb un rostre, amb uns llavis, amb unes mans, per poder dir-lo, concentrat en una sola paraula? Experiments sociològics, intents fallits, focs artificials de pólvora mullada. Noms en trànsit, provisionals, per fer camí fins arribar a bon port. Fins a aquella platja que bategem finalment amb el sol i la sal i l'oratge i tots els dies, de principi a final. 
I el desig de no marxar-ne mai.

fosc

Perquè la fosca és sempre a l'aguait i, de vegades, tan a prop que sents la seva respiració al clatell.
Si el verd és el color de l'esperança, el gris és el de la desconfiança. 
El color de les taques que no marxen.

el millor poema

Desafio el blanc amb la intenció d'escriure el meu millor poema. I és el mateix blanc el que em fa callar i, amb humilitat, deposar el bolígraf.
I em pregunto si el millor poema és aquell que sempre queda pendent d'escriure.

mosquits

La tarda arrenca el bull, i l'olor del cel d'horabaixa s'estén per la penombra de les coses a mig dir. Les vuit del vespre pronuncien la paraula 'octubre', i tot es tenyeix de fulla, ventada contra les parets i un suau enyor de llana. Els mateixos subjectes, diferents verbs. Que el futur és fet d'intencions conjugades amb veu ferma. I la tarda, a foc lent, i aquesta llum que es desgrana en colors i adjectius i migranya, i voltes i més voltes per aquest bocí de carn que et recorda la visita del darrer mosquit a la teva pell aspra. Converses de nen gran, punts i final, aquestes ganes de fred, analgèsic, l'arròs que es passa.
Ara que l'ànim es marceix fàcilment i els sorolls del carrer es fan més presents, tant que intenten entrar a casa malgrat la barricada de les persianes, és hora d'escurar el dia amb la calma de la cullera ampla i, davant la certesa del buit imminent, aferrar-se a un vers qualsevol. Com el consol del tacte de l'ungla que grata…

cops de vent

Al calaix, tot de pensaments plens de vent que pentino les nits que no em véns a veure: massa mans obertes per a tant buit de paraula.
I viure dies repetits que comencen enfilant trajectes amb corrues de ciclistes i traces de núvols rebels. Anònims, altre cop, perquè hi ha persones que no es deixen escriure.