Vés al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: desembre, 2013

two thousand fourteen

Bon Any i bons versos!

el saber ocupa lugar

Fer-se gran vol dir tenir cada cop menys espai al pit per a la sorpresa. 
Rebel·lar-s'hi vol dir, doncs, endreçar l'habitació de les costelles per encabir-hi cor i experiència, i que encara hi hagi lloc per a les visites inesperades i els convidats.

avui pot ser un gran dia

Als matins de fosca i gebre, vestir-se amb totes les ganes de llum. Les hores, a les butxaques, foradades o no, per perdre-les, per gastar-les.
L'ànim és un mecanisme de fil de teranyina i politges invisibles.

inventar primaveres

El pes de tot un hivern als vidres d'aquesta tarda de diumenge.
L'amor és fet de caramel i marbre, i el dolor té els dits llargs i fins i nosaltres, les esquerdes de sempre,  avesades ja al joc del seu tacte.
Encara recordem, però, com inventar  les nostres pròpies primaveres.

doncs això...

purpurina

Composar vespres en minúscula, d'un silenci de lletra lligada, de cal·ligrafia antiga, com quan teníem tot el temps del món per dibuixar paraules sobre la pauta dels dies elàstics, gegants, propietat d'aquelles mans encara petites.
Que el fred esperona els verbs, i el moviment conjuga núvols de noms i llocs, i invoca paràgrafs i llengües. De quants adjectius estem fets? Els comptem ara que la son amoroseix la carn dels mots i devorem records per nodrir-ne de nous. La ràbia ha perdut les dents i els versos ja no mosseguen com abans. 
Ganes d'escriure l'amor, el soroll del món, el perfum de les coses petites amb metàfores lluentes, brillants. Veu de purpurina. Ara que ningú no em sent, és hora de preguntar a un dels meus déus barats a quin calaix d'aquest cos esbarriat acostuma a amagar la màgia.

mossec

Petits accidents, com mossecs mínims d'agulles de cap als dits, aquest viure precipitant-se cap als vespres, de carpe diem, de cruïlles i agendes mig plenes, mig buides. I menys fotografies de les que voldries.
Sentir-se viu, però, és prescindir de la protecció dels didals.

marilyn

Em cuso el vent a les faldilles, ara que el sol vol jugar a primaveres, i a mans i carícies sota la taula. Escudar-se rere somriures francs, abocar grapats de bones intencions a l'entonació de cada paraula, inundar-se de ganes de març. Filar la veu del vers, brodar el poema sobre una nit de desembre.

Esclat d'enagos i puntes contra la festa d'un cel de diumenge. Que s'enlairi el futur, blanc de tanta promesa, de tant d'hivern, encara.

campanetes

- Has vist quin sorollet més divertit que et fa l'ànima?
Anna Gual, L'ésser solar

Dins teu, la remor llunyana de la tempesta d'una adolescència que s'acosta; dins meu, rellotges de paret que toquen totes les hores.
Ballem en aquesta treva d'espai en blanc, ara que encara dringa la innocència.

happy birthday to me

Avui em regalo a mi mateixa un poema d'un dels meus poetes preferits, Amadeu Vidal i Bonafont.
Missatge en una ampolla trencadaRecordo quan encara volia créixer.El misteri m’esperava al fons de tots els contes,els amics m’ovacionaven amb la gestad’apedregar un gat d’entre les bardisses.Recordo quan els pares eren l’enciclopèdiai em tallaven les ungles,quan no sospitava que un diatindria un número de targeta de crèdit,un NIF i un codi de barres al lloc de la felicitat.
Ara tots formem part de la mateixa derrotai en tornar de la feina els parcs ja són tancats.

gata maula

Vespres de vellut. El dia jau desfilat entre cançons íntimes amb què apedaçar els finals, les vores de totes les hores que hem begut a galet, una darrera l'altra. Amb llengua aspra de gat, llepar la nit, els versos antics, els poetes que ja no som, a contrapèl. Fets de tempesta i amagatall, ja no sabem trobar-nos al ras i ens busquem pels racons de la casa. Tan sols pols, silenci, engruna, teranyina. El passat, amable, ens acotxa amb la manta dels dies de glòria, i la promesa d'un endemà és ara una escalfor de veu baixa malgrat saber-se el mateix horitzó, el mateix cel. 
Vespres de vellut, versos antics, fil de cosir, agulla i didal per sargir aquest desencís de peus freds. La vida miola. I desafina.

naftalina

A un dia d'afegir un any més a la pròpia cronologia, acceptar -o resignar-se- que a certes alçades de la vida hi ha desitjos que es desfan a les mans quan els intentes abastar, intocables.
Miratges, o massa arna i poca càmfora. 

dilluns, remolins

Fer dissabte de l'amor. Endreçar els petits detalls, enllustrar els motius per enamorar-me de tu altre cop, com si aquest sentiment de terra fèrtil i arrels profundes tornés a ser llavor. 
Estrenem, doncs, remolins a la panxa cada setmana, celebrem aquest vertigen d'ala de papallona a trenc de pell. L'amor, com un llit acabat de fer amb llençols nets.

humitats

Em pregunto de quina pasta està feta l'ànima, que de vegades s'estova amb tanta facilitat. O és que hi ha dies que se'ns desborden els rius interiors, de tanta humitat, de tanta aigua. Ser una mica mar, una mica platja, i que la llibertat sigui aquest deixar-se endur pel bressoleig de les ones que es dibuixen al cos. 
L'ànima, aquest animal de suro que sobreviu sempre a tots els naufragis.

je vais te dire

No escriuré el tacte ni el sabor dels matins al teu costat. No, no diré l'olor de les tardes de llana, ni aquest veure'ns les costures, ni parlaré del goig de dir-nos l'amor en veu baixa, de com sona l'amor en cursiva. Le futur, proche, s'il vous plaît. Llavis de cera, paraules de mantega i, a la punta dels dits, l'equilibri d'un univers privat, petit. D'un únic vers, perfecte, que encara ha d'ésser dit. Amb els cinc sentits.