dimecres

elefants de cotó

Que càpiga l'espectacle de la tarda en un sol finestral. Seure a primera fila i, tot contemplant el lent peregrinatge dels núvols cap a enlloc, com elefants de cotó, preguntar-se si, a les nits, la pluja que els dorm a dins somia amb tempestes o amb deserts.

dimarts

telegram

Now time and distance melt away
No digital delay
And some things can be written down
But we're too shy to say
'Send me an e-mail that says I love you'

Pet Shop Boys


Començar a estimar les pantalles que em duen les teves paraules quan la teva veu és a hores de distància. Com s'estimen les finestres que emmarquen un pam de cel, un retall de sol, la façana coneguda, un esquitx de flors, un grapat de verd. Com estimàvem les cartes antigues, i el particular codi morse de les margarides. 

Orfe de pètals i paper, avui en dia l'amor és el rastre veloç dels mots travessant l'aire. Fins que arriba l'hora en què el verb escrit es torna tacte. 

repetir

Hi ha paraules que, de tan gastades per l'ús, brillen. Com algunes pedres de certs camins.

revolució

Com captaires moderns, mendiquem i esgarrapem minuts al rellotge. Canviem vestit i corbata per pistola i passamuntanyes, i atraquem el banc de les hores.

Visca la revolució.

dilluns

sense cita prèvia

Lluny dels temps de guerra, la calma relativa és llegir tempestes marines al clos d'una tassa de cafè, corrues de formigues sota la pell i aquest escriure't cartes impossibles amb mots en ple desgel des de l'adreça del desig, exiliat al país de les baranes i els hiverns. Que dir 'futur' és expectatives i primaveres, però també és saber-nos més enllà de la immediatesa del tacte, dels colors dels focs artificials, de l'esclat elèctric dels calfreds.  

Lluny de la solitud de les trinxeres, inventem una pau inquieta d'abrils i roselles. Que tornin els carpe diem sense cita prèvia, en visita inesperada, i estimem-nos sense futur un dia qualsevol.  

dissabte

espelma


Modelar la basarda amb cera, 
i travessar-li el cor amb
el ble que vertebra la llum.

Sentir-se poderós
en encendre la flama,
i contemplar com
lentament es desfà el pànic,
com plora la por.

divendres

pitillos

Pocs moments perfectes. Be natural dels Manic Street Preachers mentre, aturada a l'autopista, cauen gotes esparses al vidre. Un tren retalla el trajecte -i el paisatge- per la línia de punts. I a més és divendres. Què més vull? Anar de botigues i trobar, per fi, uns pantalons un xic amples que em sorprenguin.

càsting

A l'avantsala del poema, els mots esperen ésser cridats a escena.

dijous

soldats de plom

Dues mil set-centes cinquanta-nou maneres magnètiques de voler-te, un maig i un juny i un juliol, vuitanta-tres hores i escaig de maniobres d'aproximació i simulacres de combat. Atracar, atacar, desembarcar en tu i conquerir tantes nits com albades, i totes les vegades que l'exèrcit de la teva veu de fusta ha desfilat (davant) la bandera del meu nom. Comptar embats i munició, armisticis, armadures i tantes i tantes ganes de futur i soldadets de plom.

Quantes treves caben en el blanc d'un llençol.

dimecres

paperera de reciclatge

Ara que se'ns desfà la tarda en tots els matisos del gris i hores cansades que s'escolen entre els coixins del sofà, em pregunto on van a parar els dies somorts, els verbs que pronunciem sense esma, els versos que se'ns escapen, els gestos que ningú sap veure, els nervis que s'amaguen a les ungles un cop ha passat el concert, l'examen o el recital; el temps que es perd, desorientat; aquella peça del trencaclosques que no trobes, o els somnis que no recordem en despertar.
 
En algun lloc indeterminat entre la gola i l'estómac, el cau del buit. La llar dels forats negres.

Paperera de reciclatge.

dimarts

mantra

Mantres casolans, crosses improvisades. Aferrar-se a un vers intens, a una frase d'una bona cançó perquè t'ajudi a creuar fins a l'altra riba del dia, la de l'herba més verda, la dels adjectius més amables, allà on les carícies esperen. 

Rimes que grinyolen, restes de naufragis que no suren prou. Com costa trobar bons poemes, i ja no es fan cançons com les d'abans.

dilluns

avís a la població

Aquest proper dimecres 19 de febrer, a les 19:30 h., si us ve de gust sentir colors, mots i margarides, la Marta Bertran i una servidora recitarem poemes dels nostres llibres a la llibreria La Impossible (Provença, 232 de Barcelona).

Més informació, aquí.

divendres

multiplicacions i divisions

A vegades estar trist és cosa de dos,
i això, a vegades, dol el doble.

Àngels Gregori, Quan érem divendres

pessigolleig

Libèl·lules metàl·liques senyoregen
el cel de divendres,
com les eles geminades passegen
pel cel del paladar.

Helicòpters,
llengua,
lepidòpter,
nèctar,
pessigolleig.

dijous

bamboo

Nits de plom que ens arrosseguen cap al fons de tots els oceans possibles que neixen entre els ulls i la foscor. Escafandres, astronautes que ballen al compàs de la respiració, inventari de sorolls coneguts, la mar de l'asfalt en calma. Les pors surten de cacera: tauronets petits que es mengen la son amb forquilla de plata. Batec, minut, oxigen, bombolla, parpella, trenc d'alba. El matí, com una platja blanca estesa al sol, i la nit, fil de coco lligat als dits per recordar-la.

dimarts

fire alarm

Anar pel món inflamant ànimes, provocant incendis al pit. Els poetes som piròmans emocionals. 

Els mots, llumins; el vers, la flama.

dilluns

olor de sal

Un mar al cel, 
encès de sol i núvol. 

El matí, com una marinada suau 
que s'enxarxa als cabells, 
duu olor de sal als dits.

I restes del naufragi 
de la pluja d'un diumenge.

divendres

paciència

Creure's perdut en un mateix. Que el temps t'alliçoni, que t'ensenyi a tornar a trobar els senyals, a saber llegir novament les indicacions que et duen a casa. I lentament tornar al regust de boca conegut de les pròpies paraules.

Quan vas a la deriva, tan sols és qüestió de prendre el timó del pànic, acomodar el vertigen, ensinistrar l'espera. I, com a un gos fidel, posar-li un nom. Paciència.

dijous

convivència

L'embat de la urgència 
per desordenar les hores del dia. 

Als vespres, a poc a poc, 
resoldre plegats 
tots els trencaclosques.

dimarts

miratges

Entre les presses, trobar estones de pausa esparses i refugiar-s'hi. Oasis de grans finestrals amb vistes a la calma, platges blanques i pensaments suaus com onades.

Som nosaltres qui fem els dies, o són els dies els que ens fan a nosaltres?

dilluns

avets

Hiverns apòcrifs, escrits als marges del camí, travessats per tot de branques nues on es recolza el blau cel. On se'n va la fe que perden les fulles caduques? Marxa i torna amb la migració dels ocells, com un desig recurrent. Voler redreçar, doncs, els dies d'hivern de carrers estrets i mal dibuixats sobre la pell, i que se'ns acudeixi l'amor com un verb verd, una oració perenne, malgrat la lletania del fred.

Estimar és arbres, boscos d'avets.