dimarts

cues de pansa

He oblidat com s'escrivia amb l'ànima plena. Quan hi havia un nord per perdre.

Els sentits, amb les seves pròpies estacions, sembla que hibernen.

divendres

buirac

El fred esmola la veu per entonar el seu discurs de minúscules agulles de cap. Elèctric, el tacte dels mots quan es pronuncia l'hivern. La pell escolta.

Comença a nevar.  

dijous

borrufa

Amb l'ànima sota zero, la sang s'esbrava, el gest s'alenteix, mastegues les paraules. El tiempo pasa tan despacio en Sildavia. Les tardes, d'un color etern, s'enreden als dits com la llana de tots els contes llegits, i naufraguen una a una en aquesta mirada de neu sostinguda que has heretat de no saps qui mentre aprens a digerir els matisos infinits del blanc i el gris.

El gel s'esquerda fàcilment, com quan oblidem un nom a qualsevol cantonada de la memòria. 

dimecres

petita Sibèria

El fred és cada cop més intens a mesura que t'acostes a aquesta terra on el versos, blancs, neixen amb el destí congelat.

Benvinguts a la pàtria dels poemes que no van enlloc. 

dimecres

escala comàtica

Inventar silencis petits, caminar de puntetes pel desig, dibuixar a l'aire, a mà alçada, trajectòries, malabarismes, ara que no mira ningú. Crear pauses a mida, fer-ne un arc iris, un catàleg de comes per escollir el traç breu on poder aturar-se a gaudir del paisatge escrit, a assaborir el tast del nom, a recolzar la veu a l'espatlla de l'instant abans de dir-se, altre cop, a través d'un nou camí, amb una nova embranzida, fins a la propera parada.

dilluns

impactes de bala

Secretament, al fons dels ulls, enyorar quan la vida et disparava vida. Ara tan sols ens limitem a olorar la pólvora dels trets aliens, i a resseguir amb els dits les velles ferides.

El present és fet de metralla, el futur és miop; el passat, però, encara té bona punteria.

cal y arena

Ni platònic ni pletòric. L'amor, ben real. Como la vida misma.

divendres

caliuera

Cremen boscos sota la pell. El desig, arbrat, de color de foc, s'estén per la promesa del tacte, latent. El cos és un incendi immens a l'hora en punt de tu, que t'acostes amb retard, com un tren que va fent seves totes les estacions, que gaudeix amb cada parada. De l'infern al cel, consumir l'amor, consumar el gest, i resseguir amb els dits el rastre de la veu encara trèmula dels mots que hem callat per dir-nos amb tots els matisos del gris cendra.

dimarts

amor rima amb escalfor

Que tots necessitem amor ja ho van dir els Beatles. Però en aquests temps que corren, mancats d'il·lusió, tenim tendència a cercar aquest sentiment -a vegades amable, a vegades esquerp- i intentar retenir-lo i mantenir-lo viu amb tots els mitjans que tenim a l'abast. Que no s'apagui el foc, que no desaparegui la flama, així que sortim a buscar branquillons per la rutina boscada dels dies.

I és així com certes cançons, com alguns poemes són fusta, aliment, combustible, pedra foguera. Sovint, però, malgrat tenir el rebost ple de llenya, ens cal l'habilitat, el gest perquè el foc arreli i no s'ofegui. Sense traça no hi ha escalfor però sí amants maldestres que, un cop sols, esdevenen prestidigitadors de mans fredes que acaben enviant senyals de fum que es perden en el cel.

All you need is love. I un bon foc, que aviat arribarà l'hivern.

dijous

perdurable

Hibernen, 
supervivents, 
les papallones que habiten 
l'estómac. 

El desig 
-encara- 
fa venir primaveres 
a qualsevol hora.

dimarts

aeronautes

A trenc de pell, que em sobrevoli el tacte vellutat de la teva mirada tot salvant les distàncies, ara que recolzo el pensament en l'ampit del desencant dels dies. Et penso, très fort, com a antídot contra el pes de plom d'aquest gris cel on es creuen els monòlegs lineals d'helicòpters i aeroplans, les converses circulars dels ocells. I la sang t'acull i es revolta, festiva, dolça, per celebrar que cada vespre aquest cos esdevé destí, aeroport, darrera estació, casa.

Contra l'acer dels dies rúfols, enlairar l'amor en avions de paper. I deixar que el desig ens dibuixi a les mans pistes d'aterratge. 

dilluns

nocturnitat

Malgrat els dies de vacances -efímers, esmunyedissos, veloços-, que el descans sigui una assignatura pendent a recuperar al setembre.

Invocar, doncs, el fred i, amb ell, la fi de les nits de finestres obertes. I que la qualitat del son, ara insuficient, millori la nota.