Ves al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: novembre, 2014

dol

Tanta tardor ens pesa als ulls. Tot sentint-nos propietaris dels carrers per on passegem, vestim de romanticisme la mort de les fulles que trepitgem. 
Em pregunto si els arbres planyen les fulles perdudes.

ciència exacta

A Manuel Forcano

Versos delicats per descriure un estimar salvatge que no sap de murs que el continguin. I alhora aixecar parets per acollir el fràgil equilibri entre batec i paraula. Que la sang parla, però sols alguns saben donar-li veu i ales. 
Aquest saber caminar entre el vidre i la flama és el que fa gran al poeta.

serps de cascavell

Els divendres-cròtal muden la pell per esdevenir promesa de festiu. Sinuosos, sibilants, massa rèptil, massa serp, els divendres mosseguen suau amb les hores d'un verí lent que barreja sang i temps. I, embriacs del licor destil·lat de dissabtes i diumenges, ens diem l'eufòria i l'efervescència en sentir el poder de posseir, navegant sota la pell, el destí de tots els segons que caben en dos dies sencers.
Salut. Prost. Cheers. Brindem per la fiblada que anuncia el cap de setmana. Brindem.

happy new year

Identificar-se amb el tic nerviós de la cama en moviment constant tot esperant un tret de sortida que mai arriba. Perquè la desesperació també et pot prendre suaument, parlem d'invasions pacífiques i ungles que cauen en acte de servei.
I ara som impuls elèctric, cafeïna, cal·ligrafia desordenada, agendes atapeïdes; que se'ns acaben les setmanes i els finals es precipiten. Apostem tota la fe a cada número vermell del calendari, i creiem en l'esperança de la llum amb què acaben els túnels. Rere la tramoia de les festes ens espera la promesa d'un fred intens que es conjuga, gutural, des del fons de la memòria. 
Kommt mit mir.

els poetes ignorats

Colgat de versos inútils, el poeta ja tan sols és poeta quan es recita a si mateix davant d'un públic cec, mut i sord, i els propis mots ressonen dins la catedral del buit interior.
No ets ningú quan ningú no diu el teu nom.

el tacte de totes les coses

Avances per aquest matí infame a cop de fotografia aliena, tot enyorant-ne les pròpies que encara no has pres però que il·lustren d'amagat, abans de néixer, totes aquestes ganes de devorar pedra, cel, verd, asfalt. Polaroids amb vocació de finestra, corrues breus de mots com formigues esparses, perdudes en aquesta llum neta, acabada de rentar, que busquen un nord, un marge, una pauta on niar.
Però el món és massa tridimensional, i la vida és feta de massa poques hores, de massa poques oportunitats per poder anar a resseguir les arestes del paisatge amb el tou dels dits. Els ulls se'ns queden petits per a tant de tacte latent, potencial. Perquè sovint les coses no comencen a ser fins que no les toques.

bon dia

Que en aquest dilluns tan estret hi hagi espai per encabir un somriure ben ample.
De tant en tant, miracles.

acròbates

He intentat lluitar contra l'aspror dels versos llegits a contrapèl, dels mots escrits a contracor perquè ara els propis poemes se'm fan distants, se'm mostren rebels. Com qui esmussa els angles esmolats dels dies cantelluts, he fet sortir un sol dibuixat a mà alçada sobre un cel cansat de blaus a l'hora en punt dels abismes. Perquè les derrotes sempre eixamplen les esquerdes, ens acosten els límits, els marges, i allunyen els ports, les ribes.
Em pregunto si rendir-se ens fa ser millors equilibristes.

condiments

Indrets d'escapada romàntica, pobles de postal que, malgrat la seva bellesa, et deixen mal regust de boca.
I és que els records, com les espècies o la sal, són els que poden espatllar o millorar el sabor de certes coses.

la sal dels adéus

Ens devoràvem l'amor com si mai haguéssim conegut el tast dels finals. Fins que ens vam arribar a l'os, i el moll no sabia res de rastres d'engrunes ni de camins de tornada cap a l'inici de la pell. Cap a l'origen de nosaltres.
Ara que la fam no crema les naus en arribar al port del desig, ara que la sang ens demana permís per esvalotar-se, assaborim-nos amb calma.
Que la sal dels adéus ja no ens és estranya.

unitats de mesura

Inaugures un matí amb cançons que fan olor de fred antic, quan pronunciaves els dies en color blanc i amb un cert deix de muntanya. Respires a glops un enyor elèctric que invoca un calfred que respon a la crida. Descàrrega. Tremor. El passat ens conrea terratrèmols al cos, amb epicentre al pou de la memòria.
Mentre esperes l'arribada inevitable del tsunami de records, et preguntes en quina unitat es mesura la tensió que genera la nostàlgia.

porno dur

Ell ho tenia clar: votaria 'sí'. I ella? "Segurament es decantarà pel 'no'", va pensar ell. Sempre tenia el maleït adverbi de negació a la boca: “Amor, que voldràs veure el partit d’avui a la tele? No. Vols fer l’amor aquesta nit? No. Anirem aquest cap de setmana a visitar els meus pares? No”. Sort que el dia del seu casament ella va dir que sí. Li va costar però, finalment, va aconseguir que assentís.

Aquella nit de dissabte, mentre llegien -l'única cosa que feien al llit a banda de dormir-, ell li va demanar què votaria a l'endemà. Ella li va respondre que evidentment s'havia decidit pel 'no'. Sospites confirmades. Llavors van començar a defensar les seves respectives posicions: la conversa va anar pujant de to fins que es va convertir en una discussió. De cop i volta i de forma inexplicable –segurament encesos per l’ardor del discurs polític- es van trobar fent l’amor de forma salvatge, com mai ho havien fet. Ell la penetrava amb força…

el mot nostre de cada dia

Massa essa. 
Massa revolts.

the bright side of life

Deslliurar-se d'etiquetes, de cinturons i cotilles, i perdre's pell endins. Aquesta edat que et fa invisible s'ha endut tots els senyals. Sense semàfors, sense nords, els camins es fan i es desfan amb aquesta llibertat que despentina els cabells blancs.
Que els quaranta i escaig serveixin per a alguna cosa.