an ↔ na

De tant en tant, vacances al país d'una treva amable. Dibuixo una finestra sobre el blanc de la seva bandera per contemplar-te amb ulls nous. Turista del teu cos, descobrir-te, altre cop, com si fos la primera vegada, amb tot l'amor per estrenar a les mans.
He perdut el compte de quantes maneres m'he enamorat de tu.

I'm lost but I'm hopeful
Alanis Morissette

Desenredar laberints, i usar el fil  per embastar destins. Plantar engrunes perquè creixin  dreceres i viaranys.
Roma, amor, tots els camins.
Sentir-se perduda  esdevé un bon motiu per tornar a trobar-me en tu.

Dies esmolats i hores baixes al desordre del cos. Lligues curt el desig i mous els mobles. Calia arribar fins aquí per adonar-te que, de fet, la casa és gairebé buida, que cal pintar la façana i que et fa mandra triar un nou color.
Però hi entra molta llum, i s'hi vol quedar a viure.

Persones que neixen amb el perfil aerodinàmic adequat per viure millor que altres.
Supervivència. Evolució. Espaldapato.

La ràbia esclata  en el gest. El crit duu, implícita, metralla de paraules.
La impotència,  ben ancorada al fons d'aquest buit que crema que s'inflama, sobreviu sempre a tots els temporals a tots els incendis de l'ànima.
El dolor espurneja, ignífug.

Davant l'amenaça del gris, deixar que el blanc del paper t'abraci l'ànim i t'aculli els mots.

Dies en què et preguntes, hora rere hora, on és la càmera oculta.

Dones que princesegen en un conte on no hi ha granotes.
Que inútils, els besos.

Preguntar-se el cos perquè et respongui el dolor itinerant del verb 'ser', sempre en trànsit, quan ens (con)juguem l'existència. Dir la carn, l'os, donar sentit a la pell amb la hipersensibilitat vers el tacte  de tots els límits.
Preguntar-li al cos per què, de tant en tant, oblida respirar-te.

Dies-precipici,  sense ponts ni baranes,  on viure es limita  tan sols  a no resistir-se a l'abisme.

Sovint la vida oblida la sal quan cuina els dies. I el pebre, la cúrcuma, el bitxo, la nou moscada, la canyella...

Cerco el millor de mi en les mans d'un dia qualsevol.
Sóc el pòsit del gest del temps, el dit alçat cap al cel, l'illa deserta que dibuixa  naufragis a la selva de línies  que pobla el palmell de les hores.
Quiromàntica, robinsoniana, m'invento un divendres a mida sobre la pell tova que tingui les teves mans.

Al televisor et saluden els mapes
d'un temps esquerp
mentre pugen les temperatures
a l'interior.
El cos et diu la febre com sap:
el foc als ulls;
a la pell, el gebre.
I obvies la predicció de l'oracle
-ara de plàstic, digital-
i enyores, líquida,
els anys de mercuri
i l'escalfor de la mare.

Que arribin les coses bones en petites dosis, a poc a poc. 
Per poder assaborir-les com cal.

Avions com agulles que van cosint el blau amb cada trajecte.
El cel és ple de costures.

Amb la fosca, l'abisme conegut i les esquerdes que diuen la fragilitat amb veu de vidre, amb tots els matisos del glaç. El cos és ara pa tou que es desfà a les mans.
Em pregunto si m'estimaràs fins a la darrera engruna.

Passo els semàfors en blau. El matí em parla amb el color indefinit de la urgència i jo contesto amb respiracions profundes, cançons-oxigen fetes d'hora del pati, de molt cel ample i núvols estrets, avui que em manca l'aire. Invento pensaments rodons -com els globus- i els farceixo de vent -com els bunyols de quaresma- per fer volar catifes cansades de tant de terra, de tanta sabata, de tanta pols, de tanta horitzontalitat sense horitzó. Avui, ni estels ni coloms: voler mil i una nits per enlairar avions de paper amb ànima de llana. El desig viatja en business i tu -sempre tu- ets el destí que dóna sentit a tots els aeroports.

Surt un sol submarí. Simfonia de blaus, rapsòdia líquida: les emocions, a tot volum. Sense pretendre-ho, vestim el dia de seda i foc tan sols amb el simple gest de triar una cançó. 
Antònia Font és sempre divendres.

Escrius l'amor, altre cop,
i estimes fins al moll
de l'os del poema.

Rosegues els versos.
N'escures els mots.

Quan la poesia t'abandona, els versos fan olor de suat.

Sovint la negativa recorre la distància que ens separa de l'esperança inicial de puntetes, amb passes petites.
La recança, la impaciència i la incertesa són mètodes subtils de tortura.

Hi va haver un temps en què les cançons d'amor van deixar de tenir secrets i van començar a parlar-te. Ara, però, de tant sentir-les -perquè no en tens d'altres, perquè no en trobes de noves-, la veu s'esfilagarsa i apedaces les notes i les paraules perquè no es moguin del seu lloc.
La nostàlgia deu ser això.