Vés al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: desembre, 2015

playlist

¿No me prestas tu mano en esta nochede fin de año de lechuzas roncas?No puedes, por razones técnicas. Entoncesla tramo en el aire, urdiendo cada dedo,el durazno sedoso de la palmay el dorso, ese país de azules árboles.
Julio Cortázar, Happy New Year

Proves de posar ordre sota la pell: la por, en primer lloc; després, totes les cançons. Voler més. I voler-ho millor. Que no s'acabi aquest sentir superlativament, aquest amplificar una emoció fins que el gel es trenqui amb el primer pas d'un mot. Degoteig de verbs. I la fressa del vers que desborda la veu i els dits, i el punt final del fons dels ulls. Alfabèticament dius la sal i el temps, el tacte i el pronom.

Sota aquest cel blanc no som res sense el gest rebel que ens legitima a habitar un país d'arbres blaus. Després de la por, que sonin totes les cançons que ens fan ser excepcionals, de tant en tant, sense el permís de ningú.

solsticis

Ara que desordenem les estacions, ara que després de la primavera arriba l'hivern, et penso, ens penso en estiu, en pretèrit, present i futur. 
Ets, som capvespres plàcids i llargs a peu de bosc, a la vora del mar, que bressolen la llum fins que el dia se'ns desfà al cel de la boca.

ingràvida

La duresa del gest -adust, sec-  s'acumula a la sang,  que vesteix la pell  d'una dolçor aspra. 
Al fons del cor,  un pòsit de plom. 
Malgrat el pes del metall,  malgrat el llast,  que encara s'enlairi l'ànima.  De tant en tant, miracles. I ales.

temps verbal

Mires enrere: el passat deixa un regust  de sal a les parpelles.  Goses mirar endavant: el futur és un verb en blanc  que es pot conjugar en el temps  agredolç de les expectatives.
El condicional és de covards.

anys i anys

Endinsant-me en la selva de la quarantina...

memento

Esdevenir peix, i nedar en una memòria efímera fins a oblidar com es respira. Ser brànquies, escates i, a manca de pell, tatuar els pensaments al blanc d'una pàgina.
Sigue nadando.

teranyina

Desfiles aquest neguit petit de tarda de diumenge: és un calfred llarg de fil de teranyina, una esquerda al vidre prim de les hores de sucre cremat. 
Dies de marioneta, salabror i cafeïna. La vida se'ns arrapa al paladar, ben dolça, quan la vertebrem en passat.

bugada

Fas bugada. Novembre és d'un color brut, indefinit, com de cansament mal dissimulat, que foragita ocells i emocions cap a llocs més càlids. La memòria és feta de tròpics i records. Ara que enfonsem les mans en un desembre desfet, d'olor de llum d'espelma, de tacte efímer de cera líquida, emergeixen a trenc de pell les restes de tots els naufragis, ara que se'ns acaba l'any, ara que en fem de nous, ara que perdem el compte de totes les coses que som. 
Migren les paraules -cada cop hi ha menys versos propis-, nia el desencant però també les ganes de tot i t'hi baralles, et revoltes contra aquest sí però no. La maduresa és revolucions, dosis de suavitzant, arrugues, contradiccions, llençols nets, bandera blanca. I petits mossecs d'una ràbia adolescent de dents desgastades.