dimecres

petit vals

El desig balla lentament una nit sense hores 
dins el cos mig adormit. 
L'amor demana amor encara 
a ritme d'un vals petit de dits llargs 
sota un sostre de cel tibant.

dijous

malgrat la pluja

Sovinteges records, 
desgastes la memòria. 

Erosionem el passat 
per omplir-nos les mans 
amb la pols dels dies de sol.
Malgrat la pluja. 

dimarts

sismes

El malestar que corca,
                                 incessant,
                                             els fonaments.

Tremoles.

dilluns

moebius

Finals que s'enfilen per dins
com una heura afamada de mur
                                                  i pedra.
Tràquees, laberints, atzucacs
per on respira el cos,
per on transiten els dies
a l'espera d'una nit que els clogui.

I demanes punts de fuga,
la pau d'una via morta,
un paisatge en trànsit.
Demanes inicis i finals.
Trencar aquesta por d'ungles de vidre
de dits llargs
que malden per dibuixar
el teu nom amb un gest etern,
circular.


dijous

inventaris

Acumules anys als turmells, derrotes al segon calaix del desànim i dies brillants a la cara oculta de la lluna, entre altres coses.

Estem fets d'inventaris volubles.

dimarts

iceberg

Un hivern somriu tot mostrant les dents metàl·liques del fred. Els terratrèmols hibernen sota la pell i la carn desaprèn les raons del calfred a deshora. Davant l'amenaça del gel, saber-se caliu encara.

I recites un estiu, una vegada i una altra, per recordar-li al cos la cadència amb què crema el desig a cop de paraula.

divendres

blau i nacre

Un cel de costures vistes per vestir l'ànim
que s'enlaira.
I l'eufòria descorda el botó que,
juganer,
inaugura l'escot pronunciat dels dies.

dijous

neu

La nosa del mot que no gosa ésser dit 
corseca la veu fins al gest subtil 
d'un simple alè. 
D'esma exhales l'ànima del silenci.
Neva a l'esquena obaga dels dies. 
Com escriure el buit amb un fil en blanc?


divendres

un tomb de clau

Vespres que es vinclen amb el pes de la llum. 
Dius carrers i llars, i acceleres el pas 
per escurçar distàncies entre la paraula i el fet. 
Regust d'hores massa lentes a la mirada. 
Cerques un gest senzill que ho abasti tot: 
un tomb de clau, un petit calfred, 
el mot 'casa', impacient, 
estenent-se sota la pell com un tacte càlid. 
I, com un mecanisme de precisió, 
esclaten tots els esborranys de final feliç 
que guardes per als dies que davallen 
massa ràpid pel pendent de la nit.

Focs artificials a la butxaca de l'abric.

dimarts

blondes de sal

Blondes de sal a les vores
d'un record de platja antiga.

Lentament ens vestim de mars secs
que tan sols podem tornar a nedar
quan es despulla la memòria.


* imatge de Laura Escribano Atelier