divendres

drums

Ràbia tipus Miles Teller a Whiplash. Mil bateries al cap sonant alhora, al compàs. Com m'agradaria dominar l'art de la percussió per fer que la mala llet soni a glòria.

dijous

parce que

Malgrat els dies rúfols, els abismes, tots els murs, les portes, els panys i les claus, l'enyor ensinistrat, la fe apedaçada, les distàncies esquerpes i l'hivern interior, saber que hi ets. I que hi sóc.

Celebrem-nos, doncs. Perquè sí. Perquè tu. Perquè jo.

dimarts

botons

T'espolses els dilluns grisos mentre intentes cordar-te una nova setmana al cos amb tot de botons rescatats d'altres naufragis d'hiverns fets de llana i calendari.

Pidoles matins amables, d'una llum de sol valent per, sota l'abric, péixer primaveres.

dilluns

càries

Mastegues la ràbia perquè t'esclati a les dents. I inventes una pau sense mots, una col·lecció de silencis fets de metralla.

Hi ha dies que ja neixen essent batalles perdudes.

divendres

conditio sine qua non

Tenir-ne prou amb la passió per si mateixa, sense adulterar, malgrat el cos cansat i l'ànsia adormida.

I que l'amor tingui memòria de nosaltres.

dijous

cristall

El matí, esplèndid, entona una melodia de cristall.

La bellesa, de vegades, és una veu transparent.

dimecres

causes impossibles

Un piano desaforat estavella notes contra una paret. I tu desfàs la tarda a través del finestral en fils de pluja que es resisteix a caure i manats de música desordenada. La humitat es dissipa a mil revolucions per minut mentre maldes per fer callar la impaciència amb el darrer esborrany de felicitat. El vermell de l'autocorrector et diu que no, però sempre has tingut el mal costum de guardar un seient per a l'esperança. 

dimarts

clorofil·la

D'entre el gris de la mediocritat, entreveure els matisos més brillants. O que de tant en tant se t'il·lumini la mirada amb l'esclat d'alguna tonalitat que, rebel, s'escapa i destaca del cel ennuvolat de la rutina.

A l'aire d'un capvespre, surant, una carícia de clorofil·la. El coratge és d'un color de focs artificials.

dijous

cal·ligrafia del silenci

La part de tu que es nega a deixar l'efervescència. I mires de convertir aquesta fam en heura que se t'arrapi per dins i que arreli a les paraules i que cobreixi les parets i el paisatge interior i, amb la gola atapeïda d'un verd esmolat d'urpa, emparrar aquesta impaciència a l'estructura invisible del blanc mitjançant un crit pautat.  

dimecres

forats

Arribar fins aquí, tan plens de tot. 

El repte és ara, davant l'escenari de la mancança, evitar buidar-se.