trampa vital

Que, de sobte,
desaparegui el rastre
del poema que m'ha dut fins aquí.

Perduda doncs
en aquest diumenge incòmode,
trobar que la vida
-que baixa massa plena de vida
de vegades-
no em deixa viure sense ofegar-me.

arbrar

De sobte, una ànsia d'arrel. I el cos se'm ramifica i la carn se'm dispersa, i aquest no saber com saber-me en una pell que crida escorça transforma saliva en saba que flueix incertesa amunt. I sóc fulles en fotosíntesi contínua dins d'una nit lluminosament nòrdica on els corcs somien amb l'aspror de la meva fusta. Fruita dolça quan em salves amb aquesta fe de dits lleugers que em formiguegen la vida. Dubto en totes les tonalitats del verd i del verb, i estimo amb la dèria de l’heura que s’escriu sobre la pedra. Ànsia d'arrel que no s'atura i em creix a dins i et busca, impacient, en la raó de cada petit terratrèmol per nodrir-se.

derrotes

Estructures, ànimes, esquelets. 

Alçar arquitectures sobre el paper, 

i que trontolli la paraula exacta, 

                                                             justa, 

a l'hora en punt del vers.

abordatges

Dies de mar grossa 

i banderes pirata. 

I nues la teva pàtria 

-avui més petita que mai- 

a la gola perquè no te la prenguin.

rêve de moi

but perhaps the dream

is dreaming us

Sting, When the angels fall

Que la fragilitat em ve de dins i traspua aquesta pell d'argila i pedra amb ànsies de muralla. I la mullena em degota i em delata malgrat el somriure franc i fàcil i el posat esquerp. I dius parapet, i barricada i altres paraules que acumulen capes, sostre, teulada i paret. Esquerdes arreu, i una por líquida sempre a punt per escolar-s'hi, per injectar-s'hi. Osmosi. En aquest intercanvi de fluids, que hi romangui l'essència d'un no-res que ho és tot, un saber que sí però no i viceversa. Que la fragilitat em ve de dins, i de vegades el somni t'inventa somiant-me i la pell se m'enruna. Les teves mans, però, a frec, em recullen la nit i aquest desig que, com un àngel de la guarda, sempre em salva.

insomni

Ser l'espectacle de la nit 

que es devora a si mateixa, 

caníbal.

I pregaràs 

per la tendresa de la carn,

per la llargada dels ullals,

per tal d'apressar-ne l'àpat.

poema en vermell

Faig esclatar roselles als marges del pit. 

Vermells vegetals, 

primaveres brutals que vessen cor 

a cada paraula.

Que tremoli el vers.

ser o ser

Poder passejar 

-com he fet sempre- 

d'un ser a un altre. 

I que la diferència sigui 

-tan sols-

pronunciar 

o no pronunciar 

una erra.