M'ho permeteu, oi que sí? Gràcies :)
Parlen d'una servidora a:
Diari Ara
Cugat(punt)cat
Tot Sant Cugat
Cultura21
3/24
Edicions 62
entre altres...
xàfecs
I es desfermen les tempestes que guardaves al puny tancat de la mà dreta. Pensaves que deixant anar els núvols i el vent i l'empenta i tota l'electricitat et sentiries millor, però no, no ha estat així. I ara no em diguis que aquest plor que cau de puntetes, que pretén ser silenciós i que t'amara per dins és allò que diuen pluja: no et crec. La ràbia només parla la llengua de llamps i trons. I sempre es descuida el paraigua.
avui, més que mai
La vida perdurable
El vespre no diu res d'avui. Ja som
més aviat demà. Fa fred, com si
totes les coses fossin groc llimona.
Com qui va pel carrer, i porta un paquet,
i ja no té cap traça de memòria
que pugui obrir-li el record d'una vida
no aclaparada pel pes del paquet,
així les meves mans, mortes de tant
d'aguantar temps fet present abans d'hora,
no se m'aixequen per fer adéu. No hi ha
passat. Sí, també faig col·lecció
de dies, però els tinc tots repetits.
El vespre no diu res d'avui. Ja som
més aviat demà. Fa fred, com si
totes les coses fossin groc llimona.
Com qui va pel carrer, i porta un paquet,
i ja no té cap traça de memòria
que pugui obrir-li el record d'una vida
no aclaparada pel pes del paquet,
així les meves mans, mortes de tant
d'aguantar temps fet present abans d'hora,
no se m'aixequen per fer adéu. No hi ha
passat. Sí, també faig col·lecció
de dies, però els tinc tots repetits.
Gabriel Ferrater, Da nuces pueris
onze
trajectes
La teva veu a totes les estacions de tren.
I la urgència dels meus dits,
dibuixant-te el cos sobre el bitllet
gastat d'un record. L'amor, mal escrit,
s'endú les lletres del teu nom com a equipatge.
(Poema inclòs al recull guanyador de l'11è Premi de Poesia a la Memòria de Gabriel Ferrater de Sant Cugat)
se busca
Em compto en pulsacions per minut mentre em desfaig en fils de veu. Si veieu un cor en forma d'estel com perdut, tot buscant les costures del cel, és el meu.
fil d'aram
Un dolor metàl·lic, ben esmolat, travessa la teva nuca. Avui els pensaments són filferro i impuls elèctric, i els ulls segueixen pistes invisibles que va deixant l'instint. Avui casa queda més lluny que mai.
right between the eyes
Les nits en què les sirenes canten en veu alta i no voler somiar és un dels actes més covards, et preguntes si reconèixer i revelar els propis punts febles és una debilitat més. O una gosadia.
ull de poll
Dolor petit, constant, de forat que vol sortir enmig d'un enlloc portàtil que portem sempre a sobre per si de cas i que patrocina aquells moments de mirada perduda. Un enlloc de cadira plegable on poder fer un breu yo-mi-me-conmigo de tel als ulls i visió borrosa. Duc una ombra de tres-cents seixanta-cinc dies dins de la sabata, però això no m'impedeix caminar.
distància gramatical
Perquè 'pell' vol dir proximitat. Perquè la paraula escrita mesura l'absència en pams gramaticals. Estimar a pas de vers, amb intensitat dèrmica, verbal.
Avui els poemes són la pàtria de totes les distàncies.plaça sant roc
Hi ha dies que és fàcil somriure. I no saps per què. Potser hi contribueix el fet que és divendres, que tenim permís per transgredir els horaris fixats entre setmana i això ens fa sentir una mica més lliures. O senzillament perquè en tenim tantes ganes que no podem reprimir-les i les rialles, efervescents i enjogassades, ens vessen per les costures del cos. No sé per què però aquest vespre, asseguda dalt d'un tamboret, recolzada en una barra tan familiar com els carrers d'aquesta ciutat, he rigut amb el ball dels cambrers i la cantarella habitual dels entrepans de la carta. Com si fos la primera vegada.
stopcold
El cos, encara ingràvid. Els llavis, tallats per la febre. Què se n'ha fet, d'aquest dimecres? Serradures.
la veu del gest
Voler dibuixar un vers i que el traç de les paraules emmudeixi, restant així el blanc en silenci. El gest de la mà esquinçant l'aire, amb veu ferma, incipient, anunciant que tot és possible, és tot allò que volia dir-te.
princesa
Digueu-me ... (s'admeten adjectius aquí) però, després de molts anys de sentir "no, el model de dona en aquests colors només arriba fins al número 39" -una servidora calça un 42-, per fi, als meus peus, el rosa xiclet.
Semblo una nena amb sabates noves. Mai millor dit.
al final de la pluja
Tempestes desgastades. Això és el que som quan, al final dels anys i tota la pluja caiguda, ens dediquem a trepitjar bassals les tardes de cabells blancs, aquelles de passeig amunt, passeig avall.
El temperament, quatre llamps mal comptats.
El temperament, quatre llamps mal comptats.
rebel·lió a les parpelles
Que se m'ha instal·lat una tardor absurda a les pestanyes, de regust aspre de llana a la llengua. Que les mirades se m'encaminen soles, mancades de saba, cap a un hivern inventat en un mes d'abril, cap a la febre dels dies de color de sol somort, com totes aquelles hores sense tu. Que no. Rebel·lió a les parpelles. Atrinxerar-se en aquesta llum indecent on prenen sentit el núvol àgil, el vent i la tempesta. Obrir els ulls de bat a bat, airejar la cambra del fred per invocar les espurnes, el frec de la pell, el cos pedra foguera.
El desig com rebrots. Que llucar vol dir primavera.
tic-tac
Diuen que una retirada a temps és sinònim de dignitat. Em pregunto quin és el rellotge que determina l'hora de tots els finals per evitar fer el ridícul, el de la intel·ligència o el del sentit comú?
muses efímeres
Recordar quan tot va començar al final d'uns versos. Sempre he fet tard als teus poemes.
tempesta fallida
Esperar la conversa de la pluja amb l'ampit de la finestra. La veu del tro i el xiuxiueig del vent que no arriben. Les mans obertes, el pensar-te candent, aquest no tenir-te i el rastre d'unes quantes paraules humides. La llengua dels paraigües és plena de silencis impermeables embastats a les barnilles. Tots els mecanismes.
trajectes
Tornar a fer camins antics que van desgastar sabates i més sabates anys després, amb altres ulls, en altres circumstàncies. L'evidència que el temps ens erosiona i dibuixa els records amb un traç més amable. Perquè potser ja no calen tantes línies rectes. Perquè ja no cal buscar la distància més curta. Només gaudir del trajecte.
la revolució de la xocolata
Voler estripar la tarda però no tenir força als dits. Encetar la revolució de la xocolata i morir en l'intent dolç sota una manta. Que les hores pesen, farcides d'avorriment-cotó fluix o d'alumini-esperança, als braços d'aquest dilluns cada cop més descolorit i que acabarà ofegant-se en el blanc. Que arribi ja la nit i els punts de llum, les portes, els panys, la respiració pausada. Tots els finals inventats i els somnis provisionals. Puntals, fusta, serjants i un lleuger regust de llana.
memory card
Tornar, i esbudellar la targeta de memòria. Amb el darrer alè, fotografies mediocres que em retornen la llum d'una tarda, el sabor d'un migdia, l'aroma de les mirades que s'obren amb el sol i cadascuna de les distàncies. Ser un cos fet de xarxes de camins, cruïlles, de vies que no moren. Quantes vegades m'he creuat sencera per endevinar-me el destí, sense saber que tu sempre m'has esperat al final de tots els passadissos. Aquell enlloc sense tacte ni color ara duu el teu nom ple de dreceres.
la hora más deseada
Que arribin ja les tres. Que arribin ja les tres. Que arribin ja les tres. Que arribin ja les tres. Que arribin ja les tres. Que arribin ja les...
Mantra.
sant jordi són els pares
L'orgull de poeta, segrestat dins d'una caixa de cartró, dorm a un magatzem de somnis censurats. Que se pudra.
weather forecast
Hi ha un home del temps que ensinistra les isòbares com si fossin fils de llana que lliga al voltant del seu dit, treu ramats de núvols a pasturar i guarda el vent dins d'una gàbia. El mateix home del temps que no creu en previsions ni mapes estima una dona de caràcter variable, ulls màgics i pell de mar arrissada que viu a cop de premonició. Quan estàs perdut entre dies d'amors tempestuosos, a qui li importa el temps que farà l'endemà.
et nous nous aimerons sous la pluie
Ara que la grisor del cel és l'excepció, ara que els aixoplucs prenen sentit, aprofitem la pausa dels dies clars per sortir a trobar-nos. Perquè tota aquesta aigua ens dóna una excusa per refugiar-nos sota el paraigua i cercar-nos els cossos amb aquesta set de sempre, amb aquestes ganes que sembla que mai s'acaben. Voler-se amb delit, com un dia de festa entre setmana. I comptar-nos en colors, esdevenir imprevisibles, com el sol i la pluja, arc iris de vacances.
laberints
Dies de closca dura, de cop a la paret. De pulsió estranya que ens empeny a furgar a través de l'esquerda i regirar els estómacs tot cercant un motiu, de pedra o ciment, per bastir laberints dels quals sortirem l'endemà.
A la panxa de la memòria, noses, pretèrits que fan bola. Temps verbals que costen de pair.
silenci blanc
A dins, el silenci blanc, l'hivern de les paraules. Les metàfores han emigrat, com les orenetes, tot cercant una altra primavera.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)