estops

Supersònic, estratosfèric, de vegades, l'amor. Tan intens i veloç que calen exèrcits de comes per alentir-lo. A cada pausa, emboscada de bes vermell de semàfor etern. Grapats d'estops com piruletes, sabor de tu en conserva, motor en ralentí fins al final de nosaltres.

No tinc prou dits per abastar-te.

pa amb vi, oli i sal

Versos com crostons de pa. Cruixents, les metàfores. A cada cos, una fam feta a mida que es cuina a foc lent seguint receptes antigues. A la boca, després del poema, regust de vi, sucre, oli i sal.

empentes

Instant-abisme.

Distància de seguretat,
el dubte, les opcions,
un futur que no es
presenta, que fa tard,
i la (in)decisió de la mà
que considera l'empenta. 

La incertesa
com un paracaigudes.

Mai saps si s'obrirà.

així de senzill

T-u

compass

Aquest estiu reescalfat em desorienta. La teva presència, però, com una brúixola que em duu un pessic de nord. 

Aire fresc, la teva conversa, el teu amor.

a primera vista

Per fora em van fer aspra, amb massa arestes per poder semblar una poeta creïble a primera vista. Perquè la fragilitat va per dins, i et desgasta les parets de roca fins que l'interior esdevé suau pel pas continu de l'aigua. 

Encara desconec quan vaig aprendre a escriure la veu de tots aquests ecos humits que em prenen. Només sé que cada cop em miro menys al mirall, i que haig de continuar escoltant els rius subterranis abans no arribi la sequera.

consol

Voldria haver escrit l'empenta dels meus trenta anys, penso una dècada més tard.

Llavors no tenia llapis ni paper a mà. Ara faig millor lletra.

wheels

Dies com bicicletes estàtiques. Molt pedalar per arribar enlloc. 

Necessito un parell de rodes.

malabars

Versos en caiguda lliure.

Malabars minimalistes

amb un parell de 

mots, només.

'Tu' i 'jo'

orbitant-nos

en l'espai

íntim

d'aquest 

po

e

ma.

miracles

Veure més enllà d'aquesta calor i l'ensopiment dels dies que es desfan sobre el marbre de la cuina quan arribes cap al tard i sembla que res ja no sigui possible. Que les hores més dolces es troben a la línia de l'horitzó que separa una vida de l'altra. Capvespres de mel i xocolata, si deixes anar aquesta mar blava que oneja dins teu. 

Cerca una cullera ben llarga.

no more poems

Quantes llengües de paper he parlat per arribar fins aquí. Ara que he desaprès a plorar-te, ara que aquell enyor salvatge ja no clava les dents, ara que ja no estavello verbs contra els arbres de la memòria, ja no sé dir-te en clau de vers.

El cor em dicta silencis en un idioma que no conec.

eternitat escrita

Passeig de mirada i dits entre prestatges i lleixes. Perdre la noció de cos i temps quan les lletres del meu nom es barregen entre els títols de tots els llibres possibles.

let's fly

Estones formidables, de tan perfectes. Moments de mecanismes infal·libles que sincronitzen amb precisió la mà invisible que dibuixa somriures mentre bada la rutina. És ara quan no sé què fer de tanta eufòria desfermada, de tanta ingravidesa. 

Poemes volàtils. Se m'enlairen els mots. 

sessió contínua

Em perdo en el gest d'escurar les butxaques, en aquest enfonsar les mans en l'esperança de trobar els teus dits al final de les costures d'aquest badall fet de roba i fil. Perquè les nostres mans són animals que surten a buscar-se de nit i és així com inventem motius de foscor còmplice per assaborir-nos el tacte. Ara, a plena llum, improviso una tarda de cine amb les entrades que he trobat a la butxaca dreta i aquestes ganes de tu que duc sempre a trenc de pell. 

El desig, sessió contínua.   

verano azul

Hi ha tota una generació que relaciona instintivament l'estiu amb el color blau. Però la calor adopta altres tonalitats i matisos, i és fet de gustos i sabors. Perquè el món és del color del vidre amb què es mira, i la memòria dels sentits és tan poderosa que és capaç de fer-nos viatjar en el temps.

Hi ha estius de color bicicleta, matins de tacte líquid i aroma de sorra, migdies de xivarri vermell síndria sucosa. I nits de gelat de desig, de xarrup de petit plaer, de granissat de primer bes o carícia de cafè amb gel. Perquè el sol que il·luminava els dies que han quedat ancorats al record segurament era més brillant i amable que el que ens desperta ara en la maduresa dels anys ja viscuts. Però no per això ha perdut la facultat d'escalfar-nos el cor, si saps trobar un bon motiu. O un vidre d'un color ben bonic.

serradures

Després de la festa del cos i la pell, una fam sense amo vagareja entre les engrunes del desig que s'exilien al fons dels gots escurats i buits que són els diumenges.

L'ànim, de nou equilibrista i laborable, es nodreix avui de culs d'ampolla i de tuppers amb les sobres de l'àpat de nosaltres mentre es construeix unes postres amb la imaginació que ens queda per inaugurar els capvespres. Després del tràfec líquid de les hores que van llimant mirades i expectatives, l'amor és sucre i serradura que se serveix fred, en codi de caramel de llengua vermella. Potser l'optimisme s'oculta a la darrera capa del cor. Llepem els dies amb fruïció, doncs. Piruleteja'm.

banderes i estels

Des de l'aspra suavitat d'un plec de desert, fer el gest de mirar enrere per cercar l'oasi que em permeti enderrocar el miratge que s'alça com una set de mil gots buits. Imaginar que el futur em conjuga deshabitada, amb la veu en blanc, malgrat el rastre de mots, malgrat el trànsit de pàgines i verbs.

Perquè la por té peus de sorra, només cal vessar tota l'aigua que recordo als fonaments d'aquest castell per desbastir els seus murs, desvestir els meus fantasmes i fer banderes i estels amb els seus llençols.

còctel molotov

Ebris de poemes, mirar de conservar els versos a l'interior i esperar la ressaca per desembolicar les metàfores un cop s'ha esvanit el perfum de l'alcohol. 

Les paraules d'amor no tenen amo ni senyor i cremen, incendiàries, a la boca balba d'aquells que intenten fer-les seves.

miradors

Aquesta set que no s'atura, infinita. El desig d'esclatar dins d'aquesta pell, i despertar en un altre indret per apamar el temps i omplir-lo d'anades i tornades per carrers que et donen l'oportunitat d'aprendre els seus noms. Trobar-nos de nou en qualsevol cantonada d'una conversa. Les paraules que ens fan i ens desfan, vides que es creuen, fortuïtes, entre trencs d'alba i postes de sol. 

La set, de nou. Beure imatges a galet, tots els colors. Perquè l'estiu viscut des del mirador d'uns altres ulls sembla més amable que el propi. Que ens regalimi la llum, dia avall, fins al capvespre del cos. I fem que la nit sigui pluja de mots brillants i núvols en veu baixa.

abismes

La incerta espera d'una sala d'hospital. I que els pensaments que suren en aquella llum somorta es taquin del color de l'angoixa. El diagnòstic, de la mà de les hores, arribarà finalment per alleujar i pintar de nou la cambra de la pròpia vida amb els adjectius que no vas trobar en les estones fosques, aquelles en les quals creixen les pors petites.

Al caire de l'abisme, sempre em salva l'equilibri del teu somriure. 

bicicletes

Dies que arrosseguen els peus. Rastres d'hores, petjades de núvols que llimen el cel, silencis metàl·lics, i aquest pedalar imaginari per no arribar enlloc.

L'esperança és de color vermell en la llengua dels calendaris.

exilis

sempre en surts malferit, dels records

Francesc Garriga, Tornar és lluny

Un passat escrit amb mala lletra recita poemes mediocres amb veu de serp. Versos-escorpí, records amb fibló, i el verí d'un temps pretèrit viscut en altres guerres s'escampa sota la pell fina de la nit en forma d'estones tèrboles d'absència i fang.

Desmemoriar-se és antídot, bàlsam, parapet, barricada contra l'amenaça de la carn que espera, amatent, l'hora en punt d'atacar sota l'aparença amable del record amorosit per la pàtina del temps. Arreu, gates maules, llops amb pell de xai doctorats en males arts, amb sang freda, llengua bífida i escata per bandera.

de peus a terra

Diuen que és als turmells on es troba la sang més dolça. Potser els millors versos d'amor s'escriuen més a prop del sòl que del cor. Tot tocant de peus a terra.