PASSOS DE BALL

Sonava una música lleugera en la seva imaginació i els seus peus la van convidar a ballar, però ella no duia posades les sabates adequades. Sense voler, vivia amb el pas canviat. Constantment la vida li escopia a la cara mentides amb trastorn de personalitat que es creien veritats absolutes i paraules esmolades que li tallaven els llavis, i ella intentava enverinar la crueltat dels dies bevent metzina de fantasia, mentre practicava passos de ball. Esgotada de tot, es va aturar a descansar una estona en els braços d’un venedor de somnis que es feien realitat. Mentre ella somiava truites en silenci, el carmí dels seus llavis li va confessar que tenia por d’enamorar-se. I ell, amb molta cura, es va amagar dins d’ella per fer-li pessigolles a l’ànima. Va ser llavors quan l’aprenent de ballarina li va prometre que no ploraria mai més. Va ser llavors quan, en els braços d’un venedor de somnis que es feien realitat, ella es va riure de les seves pròpies llàgrimes. I de tots els passos de ball.

TRES-CENTS SEIXANTA-CINC

Enfilo els neguits en una agulla i la llenço dins del paller d’un pessebre itinerant que s’acomiada fins l’any vinent. Ordeno els instants ja viscuts en un àlbum de fotos que guardo en un prestatge de la meva ment. Els desitjos i les emocions s’esvaloten i tanco la porta del meu cor per apaivagar el soroll. Comprovo que, dins la guardiola, hi continuen dormint les paraules d’amor que estalvio poc a poc per fer-les servir quan arribi l’ocasió. Tot és a punt. Crec que ja és hora d’obrir les finestres perquè entrin els propers tres-cents seixanta-cinc dies de la meva vida. Vestits de blanc i negre, mida quartilla, format calendari.

SANTA INNOCÈNCIA

CERCLES

(..."tu em completes"...)

DINS LA BUTXACA

Dins la butxaca duc
totes les hores
que no he dormit.
I un despertar,
entre els dits.

GLOBOS PINCHADOS

Estallan los globos de colores que había hinchado con la ilusión que contenía en sus pulmones, pinchados por la aguja invisible de la decepción. Desea con toda el alma desaparecer, diluirse como azúcar en su infusión para endulzar de alguna manera ese momento que le sabe amargo.

Y sueña sin ganas con regalos repetidos que se olvidan con facilidad en cualquier rincón. Hoy la feliz navidad ya no le parece tan feliz. Sólo desea pasar página de una vez y acabar con este capítulo tan extraño.

B.O.N N.A.D.A.L

BesosmulticOlorsdeNotesmusicalsenlaNitvestidADefredAtzuriLlumd'estel

* Abans que aquests dies se m'engoleixin... bon nadal a tots els que passeu per aquí!

SENSE SOMIAR-TE

La nit em tortura esmicolant-se en quarts d’hora que duren vint minuts. Castigada sense somiar-te, em copio cent vegades a la pissarra de la meva pròpia pell, pautada per arrugues i cicatrius. I, en despertar, de mi ja només en resta una simple seqüència de paraules atrapada entre les incomptables línies que solquen el palmell de les meves mans.

UNA MICA DE NADAL

Les nits de desembre guardo una mica de Nadal en cada butxaca del calendari d’advent. Surto a atrapar els teus somnis amb un caçapapallones per classificar-los per colors al dia següent. I els inventariem, juntament amb les il·lusions, en aquella primera carta als Reis que aconsegueixes escriure tu sol.

Com deia, les nits de desembre guardo una mica de Nadal en cada butxaca del calendari d’advent. I en cada porus de la pell. En cada batec del cor. En cada bola de cristall.

MALSON PARANOIDE

Fi de la jornada laboral de nou a cinc. Tanco el meu armariet de vestuari després de desar-hi la disfressa d’inepte. Em poso l’abric, em col·loco el cervell al seu lloc. Torno a ser jo. De tornada a casa, m’aturo a mirar com unes quantes ovelles que es tenyeixen intencionadament d’un negre pseudointel·lectual formen una cua que serpenteja fins a la caixa del supermercat d’idees barates que hi ha a la cantonada. Obert vint-i-quatre hores tres-cents seixanta-cinc dies l’any. La gran oferta del dia: es venen a pes idees originals. Per la flaire que se sent des del carrer, hom diria que es tracta d’una partida defectuosa, en mal estat, però la pituïtària de la borregada no distingeix la ferum de corromput. El seu olfacte està més que acostumat a la pudor de la banalitat.

Reprenc el pas i, com cada tarda, em pregunto per què m’agrada tant sentir la carícia del fred al rostre. Pel passeig formigues de colors van i vénen, deixant rere seu un rastre de paraules caigudes en desuetud embolicades en paper de plata. Arcaismes de lletres desordenades cuits en papillotte. Tinc gana, així que me’n menjo un parell i, tot seguit, em llepo els dits on s’han arrapat unes quantes vocals i consonants en el seu darrer intent de sobreviure al pas del temps. Mentre continuo el camí cap a casa, noto com se’m regira l’estómac i, sense poder-ho evitar, vomito un neologisme que em mira amb la curiositat del nounat. Immediatament comença a reclamar de forma insistent, entre plors, que en reconegui la paternitat. Em fa l’efecte que m’han ben enredat. Com m’ha agafat en un mal dia, l’he deixat dins d’un cabàs a la porta de la seu del Termcat. Ja sabia jo que avui no havia d’haver sortit de casa. I menys haver-me deixat somiar.

OHNE WORT

Se m’endormisca l’amor
entre els dits
mentre escric
amb la tinta de la nit,
en el blanc silenci del teu cos,
cal·ligrames sense paraules.
Ohne Wort.

FI DE TRAJECTE

La inèrcia d’una rutina absurda m’empenyia a continuar buscant-te per un camí llaurat de faltes d’ortografia i d’errades tipogràfiques. M’aturava a cada coma, a cada punt i seguit i, mentre durava la pausa, resseguia amb el dit la silueta de la teva imatge difusa que es dibuixava a contrallum sobre la paret blanca del pensament. Durant el viatge, de tant en tant ensopegava amb algun paràgraf escrit amb mala lletra però abillat amb una lucidesa absoluta, i devorava amb avidesa la brevetat de la seva lectura.

Ara que ja he deixat d’imaginar-te, t’escric els llavis, les mans, la mirada. Redacto la teva essència amb paraules que tenen gust a notes musicals, a llibres apilats, a ment inquieta, a tendresa mal dissimulada, en un intent d'escurçar el trajecte que hi ha entre l’adéu, el fins aviat i la propera parada: tu.

DIA DE CLASSE

A mesura que avança aquest llarg dia de classe, vaig aprenent a prescindir de tot allò que sembla imprescindible i no ho és. A no necessitar més del necessari. A prendre el pols al present mirant de reüll el passat. A jugar a fet a amagar amb l’enyorança. A respirar-te en petites dosis. A no cremar-me els dits amb la imaginació. A saber esperar-te. A enganyar la impaciència amb jocs de paraules. A assaborir els moments com si fossin caramels. A fer-me gran sense deixar de ser una nena.

I, durant la sempre curta hora del pati, jugaré a endevinar de quin color serà el somriure que em dibuixaràs a la boca quan m’aclaparis els sentits amb una sola paraula, i oblidi de cop totes aquestes lliçons que la vida intenta ensenyar-me.

LÒGICA

Aquesta nit podria calcular l’acceleració dels batecs del cor. La cadència de la respiració. Representar amb xifres la intensitat del moment. Cronometrar la velocitat dels pensaments. Determinar la salabror de les llàgrimes, la calidesa de la carícia, la dolçor del somriure, la tendresa d’una mirada. Quantificar el desig. Mesurar totes i cadascuna de les paraules que viatgen entre tu i jo.

Aquesta nit podria disposar de totes aquestes dades i, malgrat això, seria incapaç de resoldre l’enigma. Perquè no hi ha lògica en l’amor.

ONZE DEL DOTZE

Adéu, 3... Benvingut, 4!

SENSE LLUM

El tebi mormol del teu alè, foscor, em convida a dibuixar a cegues les línies del desig, el contorn del plaer sobre el plànol d’una pell que s’intueix amb les puntes dels dits, mentre violes el silenci de la meva boca amb el regust imaginari d’uns mots prohibits que se m’insinuen en una mirada d’atzabeja. Vull tancar ben fort els ulls inútils i adormits per evitar que les seves lletres s’escapin entre les pestanyes i es perdin en una nit humida d’ecos de sons indestriables i de veus que callen. I les paraules que malden per sortir se’m claven ben endins, esgarrapant-me suaument els racons del pensament, arrencant mil tonalitats diferents d’un èxtasi dolorós, inaccessible, que em pinta els sentits de colors impossibles. Opacs. Sense llum.

DIGUES-ME QUÈ LLEGEIXES...

El Pensador, company virtual inseparable des que una servidora va començar a escriure el seu blog, m’encomana una feina senzilla:

Instruccions: Agafa el llibre més proper. Obre’l per la pàgina 123. Troba la cinquena frase. Escriu l’oració juntament amb aquestes instruccions. Ull!, no busquis el llibre que més t’agradi, sinó el que tens al costat.

El resultat de la tasca és aquest:

“Un home jove dorm a la planura
ocre a la vora i blava en llunyania.”

L’únic llibre que habita el meu escriptori en aquests moments és una edició una mica atrotinada de Poesies de Màrius Torres. Lectura obligatòria del darrer tema de Literatura Catalana Contemporània I. Un llibre que serà llegit per qüestions de feina, no per plaer, com tots els que han reposat –i reposaran– al costat del meu ordinador. El veritable plaer de llegir m’espera als vespres assegut a la tauleta de nit.

Ara toca triar cinc persones que vulguin compartir les seves lectures, les quals podrien ser en Martí, en Jordi, en Litus, Octubrina i Joanaina.

PASSEJAR

Passejar per la ciutat anònima de les mil i una cares de la mà càlida d’un amic i d’una conversa agradable.

Passejar entre la gent. Entre el vent d’una tardor tardana. Entre llibres orfes de poesia. Més tard, al tren, entre imatges delicioses de dones que llegeixen, alienes al perill que representen.

Passejar per carrers que em duen a casa i que tornen a esdevenir, com cada any, cementiris improvisats de milers de fulles que han perdut l’ànima. Miro les branques nues, despullades. Com les dels meus arbres. Aquells que creixen a la meva ment, que pinto sobre el paper i que esperen que algun dia arribi la primavera a la meva vida per deixar de somiar amb fulles de color verd.

(Gràcies, Miquel)

BERENA

Gemecs de pa amb vi i sucre.
Carícies de galeta.
Besos de cafè i xocolata.
Petites morts de magdalena.

Lentament.
Mossec a mossec.
Cargolats l’un en l’altre,
es mengen la tarda sencera.

VERITATS

Aquest matí -imperfecte- el mirall m’ha fet llengotes i m’ha insultat amb el meu propi reflex.

He pogut comprovar que els miralls no tenen pèls a la llengua.

CONSTRUEIXO NITS

Construeixo nits apilant els somnis que no somio, els que no recordo, els que s’envolen, els que es queden adherits a les parpelles, els que m’encenen el cos, els que passegen pel sostre de l’habitació, els que s’amaguen entre els llençols, els que em fan somriure, els que em deixen inquieta.

Basteixo ponts onírics fets de son i vellut negre per creuar el buit que s’obre cada vespre. Mentre somio desperta que acariciem plegats la pell d’un matí perfecte.

GRIS

Piet Mondrian, Gray tree (1911)

Te’n vas.
I plouen grisos del cel.

Sense tu
sóc un arbre nu
a l’antull de l’hivern.

MALS ENDREÇOS

Al calaix dels mals endreços, hi guardo fulls de calendari esgrogueïts, dies grisos rebregats i marcits, paraules podrides de no fer-les servir, petons oblidats que fan olor de ranci, promeses escrites en paper cuixé amb tinta deleble, hores perdudes mirant les musaranyes, claus que mai han obert cap porta, neguits enfilats en una agulla perduda en un paller, trencaclosques d’una sola peça, cançons que han perdut les notes musicals, colors fotografiats en blanc i negre... i una part de mi.

DEFECTE DE FÀBRICA

Un hospital d’una gran ciutat. Matinada de dilluns. Se senten crits i gemecs a les quatre sales de part. Tres nens i una nena. Fins aquí normalitat absoluta, tret del fet que tots han nascut amb un post-it enganxat al front amb una mena de missatge en clau, cadascun d’ells amb un de diferent: “No et casis mai!”, “No et moris sense tastar els peus de porc de Ca la Roser de Centelles!”, “Ves a nedar a la platja una nit de lluna plena” i “Si algun cop viatges en avió, compra’t un paracaigudes”. Experts de tot el món es reuneixen per estudiar el fenomen i intentar esbrinar l’enigma que s’amaga darrere d’aquests senyals tan estranys. La cimera té lloc a Centelles i ja s’ha reservat taula a Ca la Roser.

El cel. Oficina de reencarnacions. Matinada de dilluns. El director reparteix crits a tort i a dret als funcionaris capcots que estaven a càrrec de les instal·lacions durant aquell torn. En el moment en què s’ha espatllat el detector de records, post-its i objectes personals, quatre ànimes que ja havien passat per la sala d’eliminació d’experiències de vides anteriors han aprofitat la confusió i han aconseguit escapar per l’autopista que duu al món terrenal, evitant el setge policial. Hores més tard, la policia celestial abandona la recerca amb el convenciment que les ànimes fugitives vagaran perdudes per sempre més, que no arribaran mai a reencarnar-se. I és que donen per suposat que ningú voldrà una ànima amb un defecte de fàbrica.