31.1.07

BATALLES


Avui he trobat al carrer un diccionari de sinònims i antònims que anava perdent lletres. No he gosat obrir-lo i l’he portat directament a urgències. Sempre m’ha semblat que les seves pàgines són camps de batalla on lliuren la seva pròpia guerra. I la visió de la sang em mareja.

28.1.07

SERVEIS MÍNIMS

Darrerament estalvio adjectius. Economitzo paràgrafs. No poso els punts sobre les is. Em menjo la meitat de les paraules. I comptabilitzo les marques vermelles que el corrector ortogràfic ha deixat a la meva pell en ressaltar una a una les meves errades.

Disculpeu-me si no escric. És que les meves neurones compleixen serveis mínims: els pensaments s’han declarat en vaga.

26.1.07

ESPERA













Rellotges de polsera oblidats s’aturen en el camí de les hores.

I, mentre esperen el tacte de la pell, dormen el son dels minuts sense segons, omplint la distància dels moments buits amb la pols grisa del temps que no passa.

23.1.07

DISTRACCIONES

Se contempla en una foto. No se considera ni guapa ni fea.

Simplemente se le distrae la belleza.

19.1.07

AMB PEUS DE PLOM

En la nit dels seus somnis, la lluna està feta de paper i les il·lusions es vesteixen amb escafandre. Per passejar de matinada, amb peus de plom, pel fons d’un mar on viuen peixos dibuixats amb tinta xinesa sobre l’aigua blava i paraules cobertes d’escates que neden dins de bombolles d’aire.

17.1.07

INSERT COIN

Avui m’han inserit. Com una moneda en una màquina escurabutxaques però, en el meu cas, ha estat en el món laboral.

Per fi ha sortit la combinació guanyadora.

Jackpot!

16.1.07

CANVI CLIMÀTIC

Comprovo que la temperatura dels pensaments augmenta un grau de forma progressiva a mesura que la imaginació et va inventant, a foc lent. El cor gelat s’ha començat a desglaçar i petits icebergs de sentiments coagulats es desplacen pel torrent sanguini que recorre el meu cos. En arribar a l’equador de la meva cintura es desfan ràpidament, inundant el ventre, l’esquena i el sexe d’una suor freda que apaivaga mínimament la cremor d’unes carícies que han d’arribar, encara en estat embrionari al palmell de les teves mans. Puja el nivell del mar de les llàgrimes i m’adono que les ones de sal em mullen els peus. El meu tren biològic ja no s’atura a l’estació de la tardor: ha esdevingut un semidirecte que m’ha dut de cop, sense parades, del teu estiu al meu hivern. L’oscil·lació tèrmica fa que se’m refredin les mans, que se’m constipin les ganes d’escriure però els dits no paren d’esternudar paraules que recullo en mocadors de paper, amuntegades en paràgrafs impossibles. Davant d’aquests símptomes, decideixo reduir les emissions de desig i CO2 que provoca la meva ment en imaginar-te. Encara no estic preparada per patir aquest canvi climàtic.

ABSÈNCIA

Absència amb cabells de plata, solcada d’arrugues i de distàncies en l’espai i en el temps. Em miro aquestes mans amples, de dits llargs, que aquest vespre es queden petites per intentar retenir tots els records d’una infantesa que va aprendre a anar en bicicleta confiant en unes mans d’home fortes i semblants a les meves; una infància farcida d’estius de calor andalusa, de piscina casolana de parets blaves que esguardaven les nostres primeres braçades, de guerres de síndries grogues i vermelles...

Absència amb cabells de plata que em fa sentir estranya. Una mica més sola. Un xic més buida.

15.1.07

MUNTANYA RUSSA


Quan perdo la fe en aquest món, em preparo un còctel d’adrenalina i autoestima. M’assec a la meva butaca preferida i tanco els ulls per assaborir el vertigen de la caiguda lliure. La força centrífuga que sembla empènyer l’ànima fora del cos. I em vaig perdent entre girs i tirabuixons.

Entre els alts i baixos de la muntanya russa de les emocions.

SEÑALES

Otórganos el preciado don del equilibrio.
No más rincones en la mente, no más lanzas.

Será
cuando vuelva a abrir tu puerta
que diga no hay heridas.

Esther Albert, Ariadna o el señor Q.

14.1.07

ANNA'S BLUES

La banda sonora d’aquest vespre de diumenge és un blues que duu el meu nom. Les hores de calma llisquen suaument sobre la pell brillant de marfil i xarol negre de les notes d’un piano, que he fet meves sense demanar-ne permís a l’autor. Perquè formo part d’elles. Part d’aquest blues que duu el meu nom.

13.1.07

POEMA CON SAXO

Pides whisky,
por el hielo,
pides gotas que golpeen,
besen estructuras,
que inunden el sexo,
pides bailes dóciles,
ojos que busquen ojos agitados
piel que friegue piel agitada
pides amor a gritos, y saxo y jazz,
subes volúmenes,
atraviesas el espacio,
y pides luz,
y pides fuego,
te revuelves,
subes y me acoges
bajo tus dominios de hombre
y, por pedir, pides MÁS.

Esther Albert, Ariadna o el señor Q.

* És curiós: he descobert que, si aquest poema es mira als miralls, el seu reflex li parla en català...

PRINCIPIS I FINALS

Ja no recorda a quin dels bancs d'aquella plaça va aparcar el seu dolor. Només sap que ha tornat, vestit d'una altra manera, uns mesos més tard. Mentre camina pels carrers entapissats de records, embolica l'ampolla de vi que acaba de comprar al mercat amb un paper fi fet del desig d'obrir-la aviat. Per celebrar la fi del principi. O el principi del final.

12.1.07

REVISIÓ

Estava considerant fermament la possibilitat de sotmetre’s a una revisió mèdica. S’havia adonat que darrerament els seus ulls no aconseguien veure amb claredat la solució a alguns dels seus problemes, malgrat restar palplantada al seu davant. I la seva oïda tampoc passava pel seu millor moment: o era això, o les veus de l’experiència i de la intuïció li parlaven massa fluix. Segurament per aquest motiu es marejava amb facilitat, perdia l'equilibri i se sentia desorientada, sense saber cap a on anar. Havia perdut força a les mans i les decisions se li escolaven entre els dits. No suportava el tacte del neguit a la pell del cor i l’olor a angoixa li feia venir nàusees. En aquestes condicions, estava segura que no passaria la ITV. Havia de posar remei, sí. I de forma urgent. Perquè la seva vida l’esperava aparcada a la cantonada per continuar el viatge que havien iniciat plegades feia gairebé quaranta anys.

11.1.07

YOUTUBBING

(fin de los minutos musicales... ya no están ni en mi mente ni en mi universo)

:)

QUICKSAND













Il·lusions amb aluminosi
recloses en habitacions de vidre
d’hospitals fets de castells de cartes
bastits en una platja sense vent.

Naufraguen lentament
en les arenes movedisses.

10.1.07

A PUNTA DE GANIVET

M’assetgen mans sense dits que intenten escriure mirades. Rostres sense ulls que volen plorar paraules. Pensaments que neixen orfes de sentit en qualsevol racó sòrdid del cervell.

En aquest indret, a les nits surt el sol i està prohibit somiar, sota pena de viure eternament. Cau una pluja que no mulla de núvols de paper maixé. L’arc iris és en blanc i negre i el cel està cobert de tisores que tallen a tires la pell del temps. Trepitjo sense voler somriures esmicolats en llençar-los contra les parets.

On sóc? Llenço la pregunta al vent. Em respon l’eco d’un silenci esmolat. I el meu àngel de la guarda, emmanillat al capçal d'un llit, em mira tristament. Li han robat la veu a punta de ganivet.

9.1.07

CORI-MORI

Primer de tot
potser després
a l'últim

i sobretot
tenint en compte
sempre

el cas és que
probablement
ja ho veus

no sé com dir-t'ho
ja m'entens
podríem

i si tu vols
qui sap si
tal vegada

o d'alguna
manera
si arribéssim

saps què vull dir
si et sembla bé
pensava

que ja que estem
no sé...
com t'ho diria?

Jordi Cienfuegos, L'àngel de la guarda és un mim que es diu ombra

8.1.07

MALDESTRA


L’amor sempre se li trencava a les mans.

PREGUNTES I RESPOSTES

Poder fer-se preguntes
ja és en si una resposta.

Poder dir, per exemple, per què el sol
i per què la tardor, per què la pluja,
per què el rellotge i deu minuts d'amor,
per què no tornen mai les orenetes
o per què ens diem adéu.

Només el fet de demanar-s'ho explica
en bona part perquè
el sol i la tardor,
la pluja i el rellotge,
els deu minuts d'amor, les orenetes
que no tornaran mai
i explica menys
-encara que qui sap-
per què, per quin obscur misteri de la vida,
per quin motiu, per quina regla absurda
ens diem adéu
quan volem estar junts...

Jordi Cienfuegos, L'àngel de la guarda és un mim que es diu ombra

7.1.07

CINC GRAMS DE SON

Evadir-se. Drogar-se
amb cinc grams de son.
Sobredosi de somnis
buits de tu i jo.
La realitat m’espera,
pacientment,
al final del trajecte.
A la cantonada del temps.
Viatge de tornada.
Aterratge forçós
en la llum d'un matí.
En la fredor dels llençols.

6.1.07

CARBÓ


Ni caramels. Ni carbó. Ni rei.

Ni corona. Ni fava. Ni tortell.

* Bons Reis!

5.1.07

L'HOME DE FILFERRO

L’home de filferro tenia fòbia a les emocions. Creia que el seu petit cor a piles no resistiria la tensió i que les llàgrimes li rovellarien l’ànima i el cos. I les emocions ho sabien així que, quan es creuaven pel carrer amb l’home de filferro, evitaven qualsevol contacte amb ell.

Una nit l’home de filferro va somiar, sense voler, amb una emoció petita que anava creixent dins el seu pit. La sensació era tan suau i agradable que, inconscientment, empenyia el seu cos a tòrcer-se sobre si mateix. Fins al punt en què no va poder respirar. I va morir ofegat pel plaer.

REQUIEM IN PACE


Crucifica la melangia al bastidor d’un estel de colors. Deixa anar el fil i, mentre llegeix unes darreres paraules escrites en braille a la punta dels seus dits, contempla com s’enlaira lentament. Com el vent se l’enduu de la mà fins al darrer racó del cel. Fins al cementiri dels estels.

2.1.07

SOMNÀMBULA

Em despullo de la pell i, ja sense límits ni secrets, em deixo endur per l’oratge de la teva respiració. M’adormo en l’espai mínim que crea la diferència entre pensar-te i voler-te. Somnàmbula, cerco el regust del teu cos a les palpentes en una nit de paraules indefinides que desitgen tenir alguna vegada un sentit concret. Una nit d’instants esborrats amb un cotó impregnat d’alcohol, sense deixar cap senyal a la ment. La foscor em mulla els peus adolorits de caminar sense sabates per somnis d’asfalt. Pels carrers del teu nom.

No em despertis, desig. No, encara no.

DEU ANYS

Deu anys d’absències. Deu anys de moments que es van marcir esperant-me. Res no havia canviat en aquell local des de la darrera vegada. Només jo: emocionada, respirant aquell aire tan carregat de records, amb deu anys més sobre les meves espatlles.
© an ↔ na
Maira Gall