Em despullo de la pell i, ja sense límits ni secrets, em deixo endur per l’oratge de la teva respiració. M’adormo en l’espai mínim que crea la diferència entre pensar-te i voler-te. Somnàmbula, cerco el regust del teu cos a les palpentes en una nit de paraules indefinides que desitgen tenir alguna vegada un sentit concret. Una nit d’instants esborrats amb un cotó impregnat d’alcohol, sense deixar cap senyal a la ment. La foscor em mulla els peus adolorits de caminar sense sabates per somnis d’asfalt. Pels carrers del teu nom.
No em despertis, desig. No, encara no.
Feliços somnis, Bitxo.
ResponEliminaNo et desperto. Aprofitaré per assaborir la delicadesa del teu nou somni i fugir a les palpentes creuant l'oceà indefinit en les paraules que cerquen la inconsciència dels nostres moments.
ResponElimina(jajaja.... m'ha encantat!!!!)
M'encanta el mar. M'encanta Crowded House. M'encanta el que dius. I com ho dius.
ResponEliminaAfortunadament, hi ha coses, que no paraules, que no tenen cabuda als dicconaris :-)
ResponEliminaProva bé, l'any?
ssssshhht...segueix somiant...
ResponElimina