barricades

Now there's a ghost within this house.

You're haunting me tonight.

Pet Shop Boys, E-mail

Maletes petites per fugir poc, en to breu però intens. Et penso en clau de cranc, avançant cap enrere, paradoxalment i de forma absurda. Et pronuncio sense èmfasi, sense accents, per guardar-me'ls a la butxaca juntament amb les comes que mai vas col·locar bé. Maletes petites, mots de foc, comes i accents. Obstacles i barricades perquè no te m'acostis mai més, fantasma.

you might really love it

Despertar-esclatar per dins, i no poder contenir el somriure teranyina que tiba dels llavis. Dins meu, només blau i aire: tinc tot un cel per omplir-lo d'avions, solcs i rastres.

i-dio-ta

La vida com un llençol blanc, ben blanc. Detergent i suavitzant, lleixiu en comptades ocasions. Els idiotes taquen, i costa de fer-los marxar.

parís era una fiesta

Agenda de colors, retoladors a joc per empresonar la cal·ligrafia del temps entre pautes i barrots. Secretàries amb sabatilles Easy Tone. Fora talons? Pantalons dues talles més grans, llibres on floreixen ciutats, bàscules que s'aturen al pis seixanta-un, poemes a un euro. Per un dia, innocents sense innocència. Quan tornaran els gintònics de G'Vine Floraison? París era una fiesta, i tu, mon amour... tu ja no ets tu.

fam

Nit mos: cuina nua i blanc davantal. La gana, adherida al cos; llepa la fam. Masega el desig, mossega la carn. Instant punt de neu. Pessic de sal. Mastega'm l'ahir amb les dents del demà.

incendis provocats

no vull i vull a cada pàgina.

concert i desconcert de l'alfabet.

Francesc Garriga Barata, La nit dels peixos

Foc al paper,
desordre de paraules.
La lectura del temps
esdevé aigua, escuma i pols
a la base de les flames.

Mots grisos als llavis.
Ni tan sols la cendra recorda
el llibre que vam ser
potser
tal vegada.
Una portada de pell
i els anys,
els nostres anys,
a totes les pàgines.

escala de color

Aquest any tafur que em va plomar només començar la partida em dóna l'oportunitat de recuperar les claus de la meva vida, ara que sap que se li acaben els dies de glòria. La vellesa estova el cor, afluixa les mànigues on s'amaguen els asos, i fa els ulls grossos davant les trampes de la memòria. Guanyo amb una escala de color que pujo, graó a graó, fins arribar a la porta d'un any nou. Aquest cop, però, l'obriré jo sola. Mai por. Tot és possible.

excés de velocitat

El passat, al mirall retrovisor. Peu a l'accelerador, cop de volant. Estavello els imperfets contra els condicionals en un xoc frontal. Els supervivents es conjuguen en present. Ja n'hi ha prou, d'accidents verbals.

la verticalitat d'un somriure

Les paraules que no diem pesen a les parpelles.
Amb els ulls tancats,
intuïm el diàleg de les llengües,
el prec humit del sexe.
Les mans s'uneixen a la conversa.

Retalla'm la silueta del crit
contra la llum de la finestra.
Els gemecs,
com un exèrcit d'ombres xineses
que em conquereix el cos.
Els teus llavis no donen treva
sobre la bandera blanca del llençol.
La pau encara és lluny.
Els dits, ben endins,
busquen el final d'aquesta guerra.

terrorista

Dinamitar el nadal, ennuegar la nit de cap d'any amb raïm caducat. Escanyar fantasmes amb les pròpies mans, ofegar els records i els perquès dins d'un riu amb butxaques cosides farcides de pedres. Assassinar el passat immediat, i escapar pels carrers dels llibres que encara no he llegit i que m'esperen, pacients, als prestatges de la llibreria. Seguir la direcció de l'única línia del vinil i perdre el sentit dins la música. Dormir en llits incòmodes i estrets amb companyia, amb el desig lligat amb serpentines de paper. Terrorista ocasional, dona a temps complet. Reivindico el crit de plaer, indecent, i totes les seves variants gemec.

acupuntura

La solitud esmola el sentiment fins a fer-ne fina agulla. Acupuntura del record, fites a la pell d'un cos fet de tu i jo on l'amor se'ns farà vell als dits. Et penso en dolor petit. T'estimo -encara- amb minúscules.

i'll follow you tonight

Veu de teranyina que s'enlaira amb el vent. It's easy to forgive and forget it all tomorrow. Notes de cristall que es trenquen en el capvespre. Lying lips won't say my eyes give me away. El so de la guitarra, net, que em fereix. Encara. Won't you please turn out the light... and I'll follow you tonight.

nàufrags

Ancorat al fons del pensament, el vaixell dels dies perfectes. A voltes navega una tarda sencera, o a les acaballes del matí, amb nosaltres a coberta, per tornar a enfonsar-se ben endins. L'amor no entén de naufragis quan viu dins d'un cor hermètic que sura.

podria, sí, podria

Podria, sí, podria. Però no vull. M'he fet gran en un dia, i la innocència que em queda l'he guardat dins d'una ampolla petita de perfum. He descobert que puc tacar el blanc de les estovalles. I que totes les paelles tenen mànec. Podria, sí, podria. Però no vull.

caiguda lliure

Sovint s'ha de posar l'amor al caire del precipici perquè sembli més alt.

 Joan Barril

Vigila que no caigui. Al fons de la vall, l'amor continua essent amor només que discorre, plàcid, entre els cossos, per la llera dels dies. Per què arriscar, doncs? Si l'eleves fins al marge del penya-segat, agafa'l ben fort. Que no se t'escapi de les mans.

jo,
musa maldestra,
diva poc divina,
el cos fet de febre i gemec,
he cridat al vespre que sóc viva.

la nit em respon amb contestes de gel.

el buit del vuit

Mentre apames el buit que es respira a les corbes d'aquest vuit que desfà maletes i s'instal·la a la teva nova edat, decideixes espatllar-te el dia. I punxes rodes de molí i talles venes fictícies, tot esperant que no arribi la darrera felicitació, la que no et farà aquell que ja no et desitja.

trenta-set més un

Les cabòries han fet festa en aquest particular dia de reflexió. No, demà no hi haurà eleccions: mana la dictadura dels anys, i només hi ha l'opció d'acceptar el resultat de tenir tres-cents seixanta-cinc dies més a les butxaques. Regaleu-me un pessic de felicitat, si us plau, però de la bona, la que es paga cara. Que estic cansada d'enganyar-me els dies grisos amb il·lusions de saldo, mentides de rebaixes i records de mala qualitat.

ditades

La imaginació juga brut i em taca el blanc del paper amb ditades de mel i de colors. L'amor s'ofega fora dels versos. El poema com a consol. La rutina no es deixa escriure si no és amb paraules inventades.

nomeolvides

Faig inventari de tu. Sobre el paper, a llapis, el teu nom. Al blanc dels llençols, un mapa d'olors per trobar-te, encara aquesta nit, entre els plecs del cotó. Sota la pell, una abraçada infinita. I l'endemà serà goma d'esborrar, rentadora, sabó i suavitzant, dutxa d'aigua calenta que s'endú el sexe i la saliva. Faig inventari, i te n'escric els mots, els mots que em parlen de tu, amb tinta que no oblida. 

dreceres

Oblides l'home, i estimes el poeta que et fa més planer el camí dels dies derrotats. I beses el poeta, però despulles l'home perquè t'ompli el cos de dreceres i t'escrigui victòries a les mans.

vaca mu

Va, descongela la memòria. Treu aquesta capa de glaç protector que conserva intactes les propietats dels records, i cou-los al forn amb un polsim de frustració o passa'ls per la paella, saltejats amb el ressentiment tallat a làmines, ben finet, a foc fort. Menja't els propis pensaments en un acte de canibalisme poètic, o d'esnobisme pseudointel·lectual. I potser, amb el temps, arribarà la bogeria. Com la d'aquelles vaques que es van posar de moda i que parlaven en anglès, sense subtítols. Mu, va dir ell.

magnòlies

L'amor és com les magnòlies: molta olor mentre són a la branca, però si les culls se't tornen negres el temps de bufar un misto. L'amor, com més lluny més bonic.

Mercè Rodoreda

I, si la distància és en el record, millor.

vamos a contar mentiras

El temps em passa a frec entre boires d'un gris molsut. I me'n ric, dels petits plecs a la comissura dels ulls. Un any estrany, dic. I bec a la meva salut un vi blanc sec, ben fresc, a pleret. Un any més, sí. I què? Res, somric quan, entre els amics que no tinc, la solitud alça un dit mut, brut i fred per dir "ei, jo sí que sóc aquí".

gabrielferratejant

Diré el que em fuig. No diré res de mi.

Gabriel Ferrater, Da nuces pueris

prou

Estens el silenci
amb pinces de mots
que muts, s'estenen sols
i mots, en solitud
són crits endins, furgant-ho tot

Blanca Llum Vidal, Amics, companys, amants, estimants...

inside out

Pessigar la pell nua, donar-se la volta com un jersei. De dins cap a fora, i arrencar tot aquest pòsit que encara em crida amb lletra petita. Acabar amb aquest dolor agulla que punxa amb nom i cognoms. Amb el despertar ocasional enmig de matins miratge d'eco de dissabte i veu de guitarra que sembla venir del saló. Recuperar d'una vegada, a cop d'aigua freda, el tacte suau i càlid de la llana dels dies anònims, a estrenar, ben nous.

nosaltres

Els diumenges encara s'encenen
per nosaltres.

floraison

He empenyorat el sol dels dies per un cor de paper maixé i un grapat de sentiments de cartró ondulat. He canviat els somnis de lloc, i he despertat en una nova vida antiga on el temps ha tret la pols i els records són tan nets que brillen. Absències i presències; parlem de tot entre fum de bossa nova i paraules de gintònic. L'esperit del raïm beneeix la nit, i la tornada en silenci d'un tren, sense companyia. La vida és un poema atropellat, escrit amb presses. Però amb certa harmonia.

tinta xinesa

Vídua de mots, vestida de tinta xinesa, fujo temps enrere per tornar-me a equivocar. Com és de malsà estimar-te sobre el paper. I no poder-ho esborrar.

cor de drap

El vertigen de mirar enrere ens pren la veu dels dits. Saber-se camí de fil fet amb puntades maldestres. Encara hi ha temps a la bobina per sargir els forats d'aquesta roba esclarida, embastar nous teixits i colors. I continuar cosint la vida amb mà ferma, sense que ens tremoli el pols.

happy new year

Encabeixo el cos en un dilluns de talla trenta-sis i nedo dins del gris d'uns pantalons. Dona minvant en solitud creixent. Els astres es conxorxen, l'horòscop m'és advers però continuo somrient. Cortázar a la punta dels dits: Rayuela, cronopios i versos en mitenes. Todo lo que de vos quisiera/es tan poco en el fondo/porque en el fondo es todo.

blau memòria

color is what my arms feel

even through shirt sleeves,

taste is the work of my eyes,

my lips and tongue see.

love:

it is a tonic I drink with my

senses,

it is molasses, sassafras.

Faye Kicknosway, 2nd chance man

els sentits, enquistats.
silenci,
dessabor,
ull lleganya.
respirar el teu nom
m'ofega:
la memòria escanya
amb les mans de l'enyor.

vencedors i vençuts

Cansats de lluitar contra enemics de sorra i vent, ens abandonem al brunzir metàl·lic del comptador dels dies. Ningú no parla dels vençuts quan la guerra acaba: la pau dels vencedors fa presoner el fracàs i el condemna a cadena perpètua al clos dels ulls, al fons de la mirada. De tant en tant el temps, indulgent, ens torna l'orgull de saber-nos valents en tots els camps de batalla.

(pre)sentiment

De vegades em pregunto què hi havia abans de tu.

certificat de garantia

Precs i preguntes
al tombant de la nit,
al final de l'ordre del dia.
Parlen mans i boques
el discurs breu del desig
desfermat i estès.
Ens crema el cos
sota la pell.

Fem malbé l'embolcall
d'aquest amor acabat d'encetar.
No hi ha promeses,
ni canvis ni devolucions.
Ni certificat de garantia.

en codi de tardor

Retallo el capvespre per la línia de les muntanyes. Cel de pessebre, lluna rodanxa. El vent ha foragitat els núvols i ara desordena els estels. Estavello la certesa del fred contra la promesa suau del nòrdic, i et penso en codi de tardor, en clau de fulles seques i calfreds. Si transformem l'enyor en verb, ens ploren les paraules.

a port

La casa, en calma. El vinil, girant. El fill que dorm, porta tancada, dues voltes de clau. Tot allò que estimes és dins d'aquestes parets. És l'hora de llençar l'àncora, de recollir veles. Per avui ja n'hi ha prou, de navegar. És l'hora de capbussar-se en un mateix. I de respirar.

joc de paraules

El diumenge carrega de gris l'arma
amb què assassinarem la setmana.
Sota un sol brut d'hivern
esperarem l'arribada del vent
que escombra cels i despentina teulades.
La façana dels dies empal·lideix:
ja no hi ha esperança en els tons del verd.
Llefiscós i mesell,
el fred avança cap a nosaltres
amb les butxaques foradades.
Digues el meu nom de desembre,
amb totes les seves escletxes i pauses:
és allà on es cargola, juganera,
la veu de la tramuntana.

ya no te ajunto

Cada cop queda més lluny el sentir-se complet, comprès, invencible, complementari. Érem com aquells companys d'escola que es troben al pati i, sabent-se afins i propers, esdevenen amics inseparables. Què fàcil que era -i que és, i que ha estat- espatllar-ho tot amb un "ya no te ajunto". I què difícil que és -i que seria, i que serà- intentar recuperar aquell sentir-se complet, comprès, invencible, complementari.

bis bald

Aquell instant, fugaç, en què sents que el cercle es tanca, que tot encaixa i, durant un segon, no enyores res ni ningú. A reveure, felicitat.

estralls

Esquerdes, ruptura,
trencadissa a les mans.
Vides de vidre i vitrall.

L'amor se'ns torna fràgil,
esquerp,
a cada pas.

de tant en tant

Partida de naixement. Llibre d'escolaritat. Expedient universitari. Carnet d'identitat. Currículum. Declaració de la renda. Certificat de vida laboral. Diaris personals, llistes de la compra, factures, nòmines i extractes del banc. Som paper de carn i ossos. I vivim dins del temps que ens imposen calendaris i agendes, d'any en any. Apunta en alguna banda d'aquest cos de paper quadrículat que, de tant en tant, cal mirar pàgines enrere per no oblidar-nos. Una nota que et recordi que, de tant en tant, s'ha de viure fora de la pauta dels fulls i dels dies. Que podem esdevenir avions de paper, i volar. De tant en tant.

rastres

Si un cop de temps escombra les paraules

i amaga entre la brossa gest i crit,

¿com retrobar l'angle de seda

on comencen els mots imprescindibles?

Francesc Garriga Barata, Ombres

He perdut el rastre
del primer vocabulari.
La semàntica
innocent
dels mots primigenis
i necessaris.

He travessat
massa camins d'aigua.

sirvase bien frío

Em faig a la mar amb la voluntat lligada al pal major i el meu millor jo dins d'una maleta. Icebergs com glaçons, el teu fantasma al timó, cants de sirena. La mirada, massa sincera, em naufraga en un gintònic llarg de ginebra. Hiberno aquestes ganes de tu en un calendari sense primavera.

fill in the gaps

No n'hi ha prou amb omplir els espais en blanc tot fent servir les paraules correctes: el buit continua allà, esperant-te. Sols puc anar colrant aquesta pell tot llegint-te els mots, desafiant-ne la fulla esmolada, equilibrant-me. Et vull i et defujo a parts iguals.

llunyania

T'he vist a una distància de quatre-cents poemes.
Des d'aquell temps remot que vivies en mi
s'han succeït allaus de futur desgelat.
Hem esdevingut rastres, runes, abocadors.

Amadeu Vidal i Bonafont, Les hores salvades

pedres

Vaig decidir viure mirada enrere. En la conjunció peculiar de la mala sort i la sal, la superstició i l'espatlla esquerra. Però em llenço endavant com les pedres, tot trencant els miralls i foragitant gats negres. Potser, en el gest d'ensopegar amb mi mateixa, hi ha quelcom de segona oportunitat.  

oceànica

Amniòtica i asèptica, neixo dins d'un glop de mar dolç per nedar-te, altre cop, aquest cos de nàufrag. Pacífica, índica i atlàntica, amb el cor trencat d'oceans i l'amor vessat d'aigua, t'esperaré a l'illa del tresor, vestida de blaus i sorra de platja. 

sense metrònom

Fes callar el metrònom. Idolatra'm les corbes, tiba de les cordes, arrenca'm el do de la veu. Fes-me riure el cos. L'amor, en clau de sol. O amb tots els colors del pentagrama.

erma

Dona sense llavors,
ja només bressoles mots
al ritme
que et dicta el cor.
Erma,
incompleta,
ni tan sols
el gest
ni la cançó
et fan sentir poeta.

spiderman

Doneu-me fil i agulla. Mans destres, petons de mentida i uns ulls que no miren. Avançar és anar embastant estels petits a la nit del cos, encara vestit de dol i de tempesta. Cosir la boca de poemes i cançons que t'escupen amor a cada tornada, paraules com dards. M'he cansat d'esperar-te al centre d'aquesta diana de teranyina.

en sentit contrari

Trobar-nos en la pausa vermella d'un semàfor, en la solitud dels pensaments que neixen dins l'espai reduït d'un cotxe. Després de tant de temps avançant plegats per la mateixa via, coincidim durant un instant cadascun al volant de la seva pròpia vida, tot conduint en sentit contrari. Ironia. 

Ahir em vas atropellar la mirada.

boira

Sortir al carrer i trobar que la nit ha deixat una bugada de núvols estesa. La llum dels fanals, cansada, feixuga, intenta fer-se un lloc entre els llençols de vapor d'aigua mentre caminem cap a l'escola, tot jugant a provar d'agafar aquest tel que cobreix l'aire amb les mans. Miro amunt: el sol comença a aplegar agulles d'estendre, i a recollir el cotó fluix de què estan fets els somnis que no es deixen tocar. Ens acomiadem de la boira i de la humitat. Lluny sona un timbre, el tret de sortida de la cursa de les classes. Corre, que fem tard.

vermell retolador

He corregit el sentiment sobre el paper tantes vegades que ha esdevingut vermell retolador. Del negre tinta dol, no en queda res més que un toc de màscara a les pestanyes d'aquests ulls que ja no sabran mirar-te si et tinc a prop.

envase retornable

Lleganyes a les neurones. Artrosi als ulls. Rentar la cara als dies sense suc ni bruc. Abandonar-se a la contemplació del moviment dels dits, fugir dels mecanismes dels rellotges de sol. Precipitar-se cap al pou on esperen les nits, afamades, perquè em devorin els malsons i reconstruir-me, altre cop, amb les engrunes de la matinada. Començar de nou. Lleganyes a les neurones. Artrosi als ulls. Que em retornin els diners dels envasos de totes les hores que ens hem begut, a galet, mentre fèiem veure que ens estimàvem.

de dins

Voler arrencar-te de dins
és un massa tard:
massa anys,
massa arrel.
Entortolligat al meu jo
més íntim,
a aquest desig primer,
a l'inici,
som un sol mot
de pronúncia tendra
i alhora difícil.
Arrencar-te de dins
seria silenci.
Renúncia.
Desfici.

xiclet

Davant d'una finestra sense paisatge, esperant no-sé-ben-bé-què, respirant vides que semblen paral·leles per no viure ni veure la meva, obliqua perdudament enamorada dels angles rectes i incompletament feliç, mastego guions de telenovel·la. Com si fossin xiclet.

cabrel

Damunt la taula de la cuina, el sentiment ben obert, com el diari del matí, per la plana de les necrològiques. Je l'aime à mourir.

nits de veu metàl·lica

La tarda, closa entre baranes. El sol que cau vesteix la plaça amb un pijama de ratlles. És hora de recollir les ombres esteses, els jocs i els crits, nens i mestresses, xerrameca i mainada, i de preparar la casa per a l'arribada del fred. Vidre i persiana. Fusta a la llar, olor de resina cremada. Silenci esmolat, de tall net. La nit de veu metàl·lica, de llum argent i petja solitària es passeja pel vessant de les teulades.

neu de febrer

Buscar la feminitat perduda a les revistes de moda. Les ganes de riure, a les pel·lícules. La primavera, al fons de l'armari. Els versos més tristos, a la mirada dels miralls. Emplenar-se i buidar-se ràpidament, com un paner amb neu de febrer. Mudança contínua, trànsit intens; res resta quiet, només el solatge dels anys. Tot escapa pels forats dels panys amb què vaig tancar el cos. Perquè no hi torni a entrar ningú a desendreçar els calaixos de l'oblit.

la memòria dels peixos

M'extravio pels meus passadissos, com la nena petita que es perd al supermercat, per trobar-me -pams de llum més lluny, hores de pell més tard- al cantó més feréstec del cos, acompanyada d'una absència que es respira amb les mans. Desaprendre l'idioma del desig, mossegar la llengua de tots els besos. Qui pogués tenir la memòria dels peixos.

els noms del mar

Pregunta-ho als ulls. Només ells ho saben, només ells t'ho diran. Quants rius anònims han anat a desembocar a aquest mar amb nom i cognoms, quants? Ara que sembla que ja està tot plorat, què importen el cabal i la intensitat de la sal quan el mar on naufragaves no apareix als mapes.

ariadna fa volar estels

Descabdellar-te d'aquest laberint de sentiment clar i pensament confús. He descobert que et puc fer volar per aquest cel rentat de matí: deixo anar més fil i t'enlaires, com un estel, blau amunt. Lluny de deserts i minotaures.

màxima

No començar res que no puguis mantenir. Limita't, doncs, a desitjar. És una mica frustrant i intangible però, d'altra banda, és gratis. I no té efectes secundaris.

educación vi(t)al

Aparcar la vida

en zona blava

en doble fila

o al voral

de la carretera.

Càrrega i descàrrega

sobre la vorera

d'etcèteres,

parèntesis i interrogants.

I punts suspensius

que cauen a l'asfalt

que escapen carrer avall...

Amb l'enunciat

suspès a l'aire,

se separen:

punt i seguit. punt i apart.

punt

i

final.

didascàlics antisil·logismes

Voldria escriure quelcom bonic. Podria dir-te que t'estimo, que ets l'últim tren nocturn, però això ja ho va cantar Eduard Canimas. Podria escriure que aquesta nit he sortit a passejar per les arestes d'un record esquerp i que, de tornada, m'he clavat una estella del teu nom. Que he enganyat aquest dolor petit, vocàlic i consonàntic tot comptant els mil·límetres de cicatriu que em separen d'antigues ferides mentre em desinfecto les mentides amb l'alcohol barat d'una festa de cotó fluix. Podria imitar Espriu, i inventar didascàlics antisil·logismes mentre jugo amb les nostres titelles a ser feliços a Sinera. Escriure quelcom bonic. Millor ho deixo per a un altre dia. 

antecedents penals

Tots, en algun moment de la nostra vida, hem estat assassins de margarides.

compàs d'espera

Vivim en un contratemps

que se'ns menja la meitat dels compassos.

Sònia Moya, Gramàtica de l'equilibri

Començo a oblidar com es dibuixen els cercles.
Aquells tan íntims i estrets,
fets amb els braços...

Balles?

funambulismes

Ni novaiorks ni polaroids ni gent moderna. Ni pell bruna sorra blanca carib ni estiu biquini formentera. No hi ha glamur en ser a l'atur i obrir llaunes de tonyina. Equilibris de funàmbul i neveres buides. Malgrat tenir una bona càmera, si la vida és grisa, tot surt de color gris a les fotografies.

i'm through with love

Voler esborrar-se dels mapes, tancar-se dins del bosc. I, a recer de bruixes i de llops, triar un bon record que durant una estona t'escalfi les mans i el cor. L'amor antic és un vi ara esbravat, el paradís perdut en una partida de cartes. Un passat que torna per no quedar-se encara que el rescatis de les golfes, li treguis el rovell i li retornis la brillantor. I'm through with love, cantes amb la cançó i et preguntes per quina maleïda raó, malgrat tot, continues estimant en blanc i negre. I mirant vells horitzons.

de nou, octubre

“El cel blau, rentat, s’ha presentat en la companyia d’uns blancs, lleugers, vaporosos, petits núvols errants. Les feines del dia s’han produït durant el matí, dins d’una llum forta i clara; a la tarda, han quedat com nimbats per una mòrbida, vaga, llum daurada. El pagès, arada en mà, ha fet la junta al pas de l’euga planturosa i mansa. Els ocells –les cuetes, els estornells– han dibuixat corbes fines, gracioses, al voltant de l’home i de l’animal. He sentit cruixir un carro en un camí carretal enfonsat. He vist passar un ramat al lluny, arrossegant un núvol de pols irisat. Els horitzons han tingut una claredat seca i precisa; les coses s’han dibuixat, en l’aire, amb una prodigiosa exactitud. Sobre el rectangle en pendent d’una vinya he vist com es movien, enfeinades, meravellosament precises, unes figuretes. Una verema tardana. Els raïms deuen ésser com panses. La tarda ha anat relliscant lentament, com una gota d’oli clar sobre un pla d’inclinació molt suau. Entre dues llums, veig desaparèixer, en la corba de la carretera, pedalejant una bicicleta, una bella silueta allargada. M’aturo un moment; encenc un cigarret; tot passa...” 

Josep Pla, Les hores 

Octubre. Els dies s’escurcen i la llum, diàfana, s’esforça –quan les boires li ho permeten– a treure brillantor a les hores que discorren fins al tombant de la tarda. L’ombra dels vespres esdevé més llarga i el fred ens pren el tacte dels dits, convidant-nos al retrobament amb les butxaques oblidades. Les llars de foc s’encenen, conquerint l’aire amb aquella olor de llenya cremada, i mantes i flassades surten dels armaris per embolicar els somnis amb la suavitat de la llana. Octubre em troba (re)descobrint Pla i llegint-ne les primeres pàgines.

la rambla dels dies

Davallar per aquesta rambla del migdia, fins al caire de la tarda. Arribar a la línia de mar que separa vespre i horabaixa, a una platja de rellotges de sorra, per contemplar com els vaixells tornen a port, carregats de pesca i matinada que després vendran a la llotja a preu d'alba. Temps amb brànquies, ofegat d'aire, envoltat de morralla, amb la sal dels dies a les escates. La tinta de la nit s'escampa arreu: taques, llunes i estels. Tornar cap a casa, amb el silenci sobre la pell, i un grapat d'hores fresques embolicades en paper. Demà, més.

fer dissabte

Ressaca de la festa del diumenge del teu cos.
Fer dissabte de l'amor,
escombrar gemecs i petons
esbarriats pels racons de la casa.
Treure la pols
als cinc dies laborables.
Aigua i sabó
per esborrar-te l'olor,
el rastre,
i la brevetat de tots els segons
que caben
dins d'un cap de setmana.

mans i mànigues

M'agraden les mans. Confesso que és una de les primeres coses en què em fixo quan conec una altra persona. Els dits, les ungles, el palmell, i la forma en general. He conegut homes amb mans rudes que parlaven alhora amb carícies tendres. Homes amb mans de taula d'oficina, amb els capcirons dels dits gastats per les cordes d'una guitarra. Homes de dits llargs, modelats i educats per la disciplina del piano. Homes de mans velles, belles i sàvies per l'efecte del temps i del treball. He conegut mans grans i petites. Suaus i aspres. Mans que ja han callat i altres amb milers d'històries per explicar a les butxaques. M'agraden les mans, us ho he dit ja? Sobretot aquelles que m'agafen fort els dies rúfols de vent, pluja i penya-segat, i que no em deixen anar.

consulte a su farmacéutico

Adolescents efervescents, avorriment mal dissimulat, silencis de fireta. Invocar déus poca-soltes i imaginaris per fer que les paraules que callen dins de tots els llibres d'aquesta biblioteca parlin alhora. Confondre's amb el soroll eixord, perdre's en el laberint de diàlegs absurds entre best-sellers i diccionaris de llengua. Mentre el desgavell escapa per les sortides d'emergència, seure d'amagat en un racó de la secció de poesia i sentir com els propis versos es reciten ells mateixos amb veu de lletra d'impremta. Massa hores de lectura al cervell, els efectes secundaris de tanta literatura. O sobredosi d'apunts i mala lletra.

nous n'avons rien à faire ensemble

La llum escanyada al fons del pou.
La pols sobre els mobles
d'habitacions sense finestres.
La fam del pobre.
El bucle de la cançó.
Tots els adverbis de negació.
Pas, jamais.
La veritat crema la pell
si la pronuncies amb la veu
de les ortigues.
Recita'm mentides en francès,
s'il te plaît.
Suau,
fluixet,
a cau d'orella.

set vides

Cridar amb desfici, amb urgència, el nom que portes a dins i que et corca el ventre. Atropellat sobre l'asfalt, el gat de la memòria, esbudellat, amb les set vides exhaurides. Que la pluja s'endugui, riu avall, la sang i la tinta; els records esgarrapats, consonants i vocals, i tots els forats a les arrels d'aquesta fusta podrida.

el futur a l'agenda

Penjo el telèfon i la teva veu encara juga amb la meva orella. Que no se'ns acabin les nits, omplim de demàs el futur immediat de les agendes. No deixem un sol espai buit, en blanc, que no parli de nosaltres. Mentre ens quedi alè per pronunciar-nos les ganes de més, ens citarem a cegues per celebrar aquesta fam d'abraçar-nos el cos inquiet rere el color vermell viu de festius i diumenges.

blanc sobre negre

Llenço el teu nom als peixos,

Mai, perquè el trobin

fet carn i sal i aigua

els meus hams de demà.

Maria-Mercè Marçal, La germana, l'estrangera

Morta la ràbia, enterrada la pena, ara ja només resta sentir-se inútil i impotent. No poder ser tisora per tallar la bena que tapa els ulls, i el cordó umbilical que ens lliga al llast d’un passat incòmode que ens hipoteca el futur i ens esclavitza el present. No poder arribar a ser 'encara' i haver de conformar-se amb un 'mai més'. Aquesta eternitat de dues paraules ens va desfent en polsim de guix mentre escrivim a contracor aquest càstig infinit a la pissarra del temps, per haver estimat massa i malament. "No ho tornaré a fer". "No ho tornaré a fer". "No ho tornaré a fer".

la pluja interior

Em plou a dins. Es mullen les llambordes desgastades de resseguir-me, una i altra vegada, els carrers del teixit nerviós les nits que no puc dormir. Les paraules, xopes fins a l'arrel, molles fins al lexema, se m'encongeixen a la llengua. Els homes que he estimat perden talles fins a esdevenir records infantils. Em plou a dins, i enfilo aquesta veu mínima a les barnilles del paraigua per cosir els mots que saben nedar, ara diminutius diminuts, a aquest discurs aficionat. No em crideu pel nom del poeta: l'aigua s'ha endut la mètrica i els versos no em fan cas.

mesures

Quina despesa, l'escriure. Malgastar tanta coma, neurona, sentiment i lletra per crear monstres alfabètics i paràgrafs per calçar mobles. Per esmolar frases que tallen la pell i la pròpia carn. Faig callar les paraules: no hi ha eco ni ressò ni mesura en aquests versos. Pidolo silencis, oli lubrificant, rodes d'engranatge i un miler de quilòmetres més de vida.

complements del nom

L'anonimat d'un nom i un cognom, trampa o amagatall. Sense un rostre com a prova, sense la genealogia com a aval, sense complements no ets res més que algú indefinit sense lloc concret al calaix de la ment on desem la memòria. Filla de, mare de, amiga de. En la solitud del teu nom, et sents multitud. I dona sense història ni avantpassat.

com dos cargols

 

La veu humida del riu entona, en tots els matisos del gris, una banda sonora de terra mullat, cargols i llum esmorteïda. Pluja de margarides a la riba i plomes sota el llit. El meu àngel despistat ha vingut aquesta nit a passar revista. Hem decidit, entre somnis i llençols, que ens reescriurem la vida al palmell de les mans. I que les lletres de les cançons han de canviar de protagonista.

correu certificat

El desig fa volar les cartes i recórrer cinc-cents quilòmetres en un no-res. El carter m'entrega el teu sentiment urgent, concentrat en poc més de cinquanta pàgines. En temps d'e-mails breus i apressats, ja no ens basten els petons digitals. Continuem enviant-nos, doncs, aquest amor particular amb segell i per correu certificat.

estalvis

Trenca la guardiola on guardem
els "jo vull"
amb un cop de martell.
Digues:
on venen somnis a granel
a canvi de les monedes del desig?
El preu de la il·lusió s'apuja cada mes,
sense previ avís.
Digues:
no ens en donaran res.
Els plaers, el cos
i els diners se'ns tornen antics.

ell mai no ho faria

Llegeixo ingredients impresos als envasos, menjo versos blancs i poemes, i escric receptes de cuina en prosa poètica. Escolto música per a esses sordes, callo per no dir res i gaudeixo de bona punteria. Encara no he trobat el vermell de les cotxinilles i no sé cantar-li a la dutxa, però sí nedar el blau de les piscines. Adopta'm. Adopta'm els costums, les aficions, les dèries i manies; els gintònics, els dies laborables, els que es vesteixen de festa i totes les fotografies. Saps del cert que jo sí que ho faria.

foc

Petits incendis cremen a dins. 

Rostolls de mots que resten de la sega, 

boscos de bruc i dies clars. 

Branques de vesc, 

matolls de paper.

Ésser pedra foguera, 

fòsfor, llumins. 

Atiar el foc. 

Oli a la llàntia. 

Que no s'extingeixi la flama. 

No fins que tot s'hagi consumit.

matís

Som allò que som per casualitat? No, la culpa és de les lletres de la causalitat, que no paren quietes.

encara

Why did I laugh to-night? No voice will tell.

John Keats, Sonnet

Recorro els carrers on encara viu, arrapat a les parets, l'eco dels nostres passos. Intento distanciar-me de la realitat i encara se m'omplen els calaixos de poesia. I les butxaques, de pretèrits imperfets que juguen amb els meus dits i que pesen com pedres. Si caigués al riu en travessar el pont de les meves nits, no podria fer res més que ofegar-me en aquest cinisme que se'm resisteix. Però encara hi queden baranes.

* Bright star, Cinema Catalunya. Terrassa, 11.9.2010

tierra de nadie

Catalanisme i rentadores. Banderes i bugades prenen les façanes. Fem dissabte malgrat la Diada. Flaire de pollastre a l'ast i sardanes a plaça. Sentir-se pàtria de ningú. I totes les fronteres.

gana

A l'habitació, el llit obert, indecent, m'ofereix la seva carn blanca. Com dir-li que ja no sé devorar matins i nits de divendres, diumenges i dissabtes, i repetir. Repetir fins a esborrar la son del rostre i aquell desig entre les cames. Com dir-li que ara dormo sense somnis. Que menjo sense gana.

bumerang

L'amor és més que això, és un crit que retorna,

un Big Bang de records.

I, com un gos perdut,

té l'instint esmolat d'aparèixer de nou

al final del camí, a la porta de casa.

Amadeu Vidal i Bonafont, Les hores salvades

El teu sabor m'esclata a la llengua. La pell, als capcirons dels dits. Avui l'amor és fet de pessics als mugrons, de mossecs al coll. De llavi tendre que descansa al pit per després continuar el seu camí. L'eco de tots els records udola, cos avall. Avui l'amor no té amo ni casa on tornar.

tipp-ex

No, la vida és plena de faltes d'ortografia.

cargols i volanderes

La mecànica de la incertesa et desmunta peça a peça. S'allunya la tempesta del desesper, i el terra, fred i silenciós, mostra l'espectacle de la desfeta. És hora de recollir aquest escampall de tu. T'arreplegues i t'endreces, altre cop. Però sempre manquen dos o tres cargols, i alguna que altra volandera. Saps que, amb cada muntatge, esdevens una mica més fràgil. Com un moble d'Ikea.

classificats

Busco penya-segat de la mida dels nostres accidents verbals per llençar-hi les serradures del diàleg dels nostres cossos. No ens va servir de res abocar la llengua a tots els besos, ni accentuar la pronúncia de les carícies que ens creixien a les mans: no vàrem saber llegir-nos les ferides ni redactar-nos de nou sobre el full en blanc.

Busco futur imperfet per a amistat. Seriós, divertit i discret. I que no em vulgui conjugar en plural.

4:10 am

Silencis que s'acaben amb un tímid "hola, com estàs? bé, i tu?", i un tornar a començar com si no se'ns hagués acabat mai el temps. Un tornar a conquerir-nos les converses, les boques, les mirades i els centímetres de pell. Però els silencis no s'acaben; només se'ns trenquen els somnis amb el preludi d'una tempesta i les campanes de matinada.

deute

vull mossegar les boques que he estimat

perquè m'escupin tot l'amor que em deuen.

Francesc Garriga Barata, Temps en blanc

I què en faríem, dels rèdits d'aquest amor enverinat? No cobreixen ni les despeses.

hydrating body lotion

M'escric les derrotes a l'aspror dels colzes i els genolls. Esborranys d'epitafis sota el ciment dels murs, al vermell terrós dels maons. Entre les ungles, les restes del plor d'una ceba anuncien la catàstrofe d'un sofregit, el drama d'uns macarrons. Els diumenges se'm moren a les mans, i la darrera plana dels dilluns s'omple d'esqueles. M'escric les renúncies a les clivelles dels talons. El testament de les meves il·lusions, però, l'amago sota una bona capa de crema.

tejemanejes

Escanyapobres en blanc i negre
venen sal i sorra de platja a pams i a pes.
Hores absurdes de trànsit intens,
núvols que cauen del blau del cel.
Es lloguen castells en l'aire,
i els camells trafiquen amb promeses bordes
nascudes als marges d'un bancal.
On anirem a parar
si caminem per rases i séquies
per estalviar-nos l'asfalt.
Amb els peus mullats
i els llavis ressecs,
ja no sabrem pronunciar-nos el temps
que ens resta als vorals.
Ni el nom que vàrem aprendre
a força d'estimar-nos el perfil de les lletres.

el eterno secundario

Hi havia una vegada una noia que no tenia el que havia de tenir per ser guanyadora, i sempre quedava finalista. I no només parlem de literatura. La vida es reia d'ella, deixant la mel a tocar dels seus dits perquè li n'arribés la flaire, però sense poder tastar-la. I vet aquí un gat, vet aquí un gos i la noia ja s'ha fos, juntament amb el conte.

sense espines

Dolç enemic,

amb caçapapallones

em pares trampes

pels plecs del plaer.

Maria-Mercè Marçal, Bruixa de dol

En boca d'altres, bruixa sense escombra, assignatura prohibida. Les teves paraules amb escates però sense espines, lepidòpters escrits a l'aire amb la tinta del llavi, em sobrevolen la nit del cos. Entre esbatecs d'ala guarnida i pols de colors, t'espero els amanyacs amb el tou dels dits, la carn dels mots, el caire viu de la dent. Ni flors ni violes, sense dir ni ase ni bèstia, m'enganyes dolçament malgrat saber-te el parany. He desxifrat els teus silencis de tela d'aranya; teixeix-me, doncs, el plaer als voravius de la pell. Amb escates però sense espines.

el meu febrer més nu

enfila't a la branca més alta

de la mimosa

del teu febrer més nu.

vesteix el groc.

tenyeix-te el cos amb el desig més boig,

bressola el teu present fins a la son,

i oblida el que has viscut per viure encara.

Francesc Garriga Barata, Temps en blanc

T'enyoro dos cops al mes. Et dedico un somni cada tres setmanes. El meu febrer més nu és tan lluny que ja no recordo el mal que em feia a les entranyes. M'enfilaré, doncs, a la branca més alta del meu primer febrer sense tu per vestir-me de groc mimosa, i cridar que no puc oblidar el que he viscut. Però que visc, encara.

abril

Omplo el mes d'abril -fins ara desolat- amb tot de poemes. És una manera com una altra de maquillar una part del passat -dolorós- que respira la meva agenda.

vivaldi

Les finestres obertes parlen de secrets a crits. Roba estesa. Bugada de blancs, blondes i pensaments. La maquinària de l'enyor es va engegar ahir a la nit. Programa de delicats. Mai no hauria dit que l'amor fos tan lleuger que pogués penjar d'un tirantet.

moviola

Sé que vendrás y me llevarás al palacio de los vientos.

Katharine Clifton a El paciente inglés

Tot torna. Els col·leccionables, els bons propòsits, l'escola, la depressió postvacacional. Asseguts davant de la pantalla d'aquesta immensa sala de cinema, contemplem com passa la vida, moviola amunt i avall. Tot torna. L'alarma del despertador, els corticoles, el sentiment de culpa a la bàscula i la matrícula del gimnàs. Tot torna, excepte tu. Sé que no vindràs i no em duràs al palau dels vents. Millor, perquè també torna el temps del Redoxon i els refredats.

nocturn

Navegar mars de cristall dins d'una closca de nou. Naufragar en tempestes de vidre. M'abraces malgrat les esquerdes, sense por a trencar-me. Sirena sense veu ni escates, respiro dins de les notes que vas cosint a la meva xarxa. Mira'm, ja no tinc arestes.

fotograma

La vida te da sorpresas, sorpresas te da la vida.

Pedro Navaja

Josh Brolin mira per la finestra des de l'altre costat i es desferma la trista ironia. Tot assaborint encara el regust agredolç dels fotogrames, penso que la vida és bonica. Sobretot quan el telèfon sona, el carter virtual pica a la porta i l'agenda se t'emplena de petons i de cites. He descobert que m'escauen els somriures.

just one of those things

Només tinc dues mans i els llençols, quatre cantons. És llavors quan trobo a faltar algú. Per no dormir envoltada d'arrugues.

quan arribi la pluja

M'emprovo la tardor amb l'estiu encara lligat al canell. Setembre comença amb 's' de "sí, sóc jo" i una expectativa que sobrevola el dia dos a bord d'un retolador fluorescent. Setembre és llapis i goma, i tots els llibres de text. Plastificar sentiments i escriure's amb bona lletra a les pàgines d'una llibreta. Fulls i fulles. Arbres i poemes. A quin calaix guardarem tot aquest bon temps, quan deixem de seguir el rastre dels insectes i abandonem la pell bruna al fons de les piscines? Quan arribi la pluja i, amb ella, la flaire a llar de foc, el vent juganer i la caducitat de la memòria esparsa i inconnexa, seré una mica més sàvia, una mica més vella. I una mica menys tu.

clandestina

T'he desaprès a cop de calendari i d'empassar saliva. A força de no saber-te, arrel de no dir-te, ja no ets al meu vocabulari. T'he desaprès a cop d'ofegar-te el nom amb llàgrimes clandestines. A força de no trobar-te, amor, el significat a cap diccionari. Ja no t'entenc les paraules, si és que algun cop me les has escrites.

sintaxi d'una esperança

Escric un final feliç cent vegades sobre el blanc antic de la paret. Subjecte, verb i complements en clau de càstig o desig. L'esperança ja no és de color verd, sinó gris. Amb un toc de bordeus.

a tot risc

Estavello el teu record contra el primer arbre de la memòria. Sense cinturó ni airbags. No vull pensar-te més, però de vegades oblido que, quan em vas enamorar, vaig assegurar-te a tot risc. El sentiment, que circula a tota velocitat per la mateixa via en sentit contrari, ja s'acosta per salvar-te.

lleuger d'equipatge

Duc un pessic fossilitzat al tou dels dits. Al blanc de les dents, el vermell carmí d'un mossec queixalat per una altra boca. Tot de son als badalls, i engrunes de pa sec a la bossa. Duc gessamí als cabells i orquídies al melic. A les butxaques, un xic de mar sense sal, un bri de cel sense ocells, un retall de la teva veu i el passeig a mitja tarda d'un peixet de plata per la rajola de gres. Duc la gana congelada al fons del plat, l'amor clavat al mig del pit i la mirada hipotecada rere el vidre d'unes ulleres a qui-sap-quants-anys. Duc la vida en una maleta, i em jugo els batecs, els respirs i els mots a les cartes com aquell que no té res a perdre. Com aquell que viatja pels paràgrafs del cos lleuger d'equipatge.  

rojo cochinilla

On van els petons que es marceixen als llavis per timidesa, per covardia o per no saber-ne prou. On acaben els besos que no arribem a pronunciar mai. Què se'n fa, de tot aquest vermell desaprofitat. Colorant E-120. Rojo cochinilla.

alameda

A València, en un setè pis envoltat d'arbres, em trobo gairebé a tocar del cel. La poètica de la calma, aquest fluir suau del temps es revela rere un vas petit d'orxata. De tornada de totes les mirades ocultes en un vagó de metro, t'amago en els espais petits del trencadís d'Alameda mentre em fotografio els plecs d'un somriure. He canviat el pany del meu cor, i tu ja no en tens les claus.

five miles out

Podries escoltar un i altre cop el final apocalíptic de Five miles out, el vinil que mai acaba. I imaginar, com tantes altres vegades, que viatges en aquell petit avió de la portada que lluita contra els elements i que termina perdent-se entre els núvols amenaçadors. Que caus al mar i desapareixes, com Saint-Exupéry, entre les onades. Però no. Aixeques l'agulla, aparques l'aparell de Mike Oldfield en zona blava i penses en com ets d'afortunada per tenir un Petit Prince de carn i ossos.  

lladrucs

Aquesta nit el fred es cargola al peu de la porta. Els peus enyoren mitjons; les paraules, una conversa. La soledat busca una esquerda; les mans, la companyia del teu cos, encara territori conegut. Aquesta nit el fred borda, i els seus lladrucs són aguts i esmolats com caramells. Aquesta nit sóc un gos perdut que vagareja pels carrers, tot cercant el meu nom en la teva veu. Però ja no la recordo.

friday night

Give me something I can write about.

Crowded House, Don't stop now

Davant seu, totes les expectatives. La perspectiva esbojarrada d'imaginar per un moment que tot és possible. La música, a tot volum dins dels auriculars; el cos es mou, segueix el ritme, comença a ballar davant del mirall. Se sent com si tingués vint anys. De fet, el cos respon com si s'hagués aturat a aquella edat. La casa, deserta, mig a les fosques, s'uneix al ritual. Se sent viva, lleugera, lliure, infinita, sensual. Què malparida, la felicitat: t'assalta quan menys t'ho esperes, a qualsevol cantonada d'un vespre de divendres, per recordar-te que no s'ha oblidat de tu. I robar-te els millors somriures, ara que ningú està mirant.

tots els incendis

Arribes a la meva finestra en catifa voladora, aprofitant la marea baixa, les treves de bandera blanca i el silenci dels covards, amb les mil i una nits sota el braç. Enginyer d'estructures impossibles i topògraf aficionat, m'estudies la superfície lunar i la d'aquest cor que sobreviu a tots els incendis forestals, resseguint-ne amb els dits les imperfeccions que he intentat sargir amb xiclet, grapes metàl·liques i cinta aïllant. En aquest conte no hi ha pressupost per a genis ni llànties, així que interpreta'm els tres desitjos a la pell amb la mateixa intensitat amb què toques una peça de Liszt al teclat del piano. Com sempre, bestial.

au bout du monde

Quan el món comenci a acabar-se, busqueu-me al principi de tots els finals.

polaroid me!

Entrevista de feina, second round. Arribar a casa i treure't les sabates. Home sweet home. Triar el color de la pintura del saló. Cullerada de melmelada. You will meet a tall dark stranger. Anotar a l'agenda l'estrena de la darrera pel·lícula de Woody Allen. Aquesta nit, Manhattan. La vida, de vegades, té un cert encant si la fotografies quan no t'està mirant.

auxiliar i intransitiu

Ser capsa de galetes. O el cosidor on troben refugi els botons perduts. Ser l'angle exacte que formen el coll i l'espatlla per acollir el pes del cap en l'espai mínim de l'abraçada. L'olor de llençols nets, la carícia tèbia de la vànova. Ser diari íntim i protegir-ne les paraules. Nit d'estiu, sol d'hivern. Ser mínima expressió, màxima expressivitat. Verb intransitiu i auxiliar. Be. Être. Sein. Simplement, ser.

carta o menú

Desig verd viu mongeta tendra en arrencar el bull. Sopa de síndria i cirera. Amor vermell tomàquet, de llavi petoner i galta encesa. Postres de músic. Vi negre i aigua fresca. En safata, un tastet de diumenges. Carta o menú. Amanida de tu.

amb lletra alta i clara

La vida s'eleva uns quants metres per sobre del nivell del mar. Ales als peus, la corda fluixa, aquest no mirar avall. Pujar i caure de quatre potes, com els gats, i tornar a pujar. Enfilar altre cop els ànims i, camí amunt, col·leccionar les pedres que em trenquen els vidres i m'ofeguen dins dels miralls. L'orquestra de cambra toca una peça de Granados. Allegro, allegretto quasi andantino, molto presto, i la teva veu a tots els batecs. T'espero les paraules que cotitzen en borsa, deixem-nos de retòrica i imatges velades. Escriu-me amb lletra alta i clara, si ets valent, abans que se'ns esgotin les vocals.

exacte

Diuen que dos i dos fan quatre. Que "con un seis y un cuatro, aquí tienes tu retrato". Que dos són parella i tres, multitud. Que les màtemàtiques són una ciència exacta, i que l'home és l'únic animal que s'entrebanca dues vegades amb la mateixa pedra. Doncs m'he adonat que sóc capaç de perdonar, i de tornar a il·lusionar-me. Que trenta-set és un número amb sorpreses. Que el mes d'abril em persegueix. I que el resultat de vint més quatre és un somriure. Exacte.

serial killer

Se m'acaben els antònims per continuar enganyant-me en les nits de veu alta i cor fred, i trafico amb el diccionari per aconseguir una dosi d'adjectius superlatius que em faci oblidar l'abraçada anònima del llençol. Però ja no hi ha consol en les paraules, ni en la presa de xocolata que taca els dits i l'ànima de color dolç. La nevera és buida d'afecte i d'alcohol i, als prestatges de la cuina, s'hi amunteguen els plats trencats, les receptes sense ingredients, les promeses amb faltes d'ortografia i un dit de pols. Cirurgiana de mots amb carnet d'assassina, obriré els llibres en canal per la pàgina de la dedicatòria i deixaré que es dessagnin els records.

es meu desert

L'agost i la soledat que barrina cervells i carrers. Escapades i estampides, overbooking a la sorra, ironia al cos desert. Se m'atura la vida al bell mig dels rellotges. Respiració artificial, constants vitals ralentides, hores buides que s'acumulen al pit. Els punts de llibre com a fites clavades a la mandra dels dies. Els silencis que hi ha entre les pedres punxen com els cactus. Olor d'asfalt calent, set de tu i de blanc de margarida. Que arribi el setembre i, amb ell, les bates d'escola i els maleïts tuaregs.

cartes al no-res

Escribir cartas, sin embargo, significa desnudarse ante los fantasmas: ellos lo esperan ávidamente. Los besos por escrito no llegan a destino; se los beben los fantasmas en el camino.

Franz Kafka, Cartas a Milena

Ara tinc la certesa que els meus petons escrits no arriben al port dels teus llavis. Els fantasmes que ens envolten, un cop ebris de tots els besos que t'envio, llencen a l'infern les cartes que deixen la meva nuesa al descobert. I jo que creia que havies desaprès a llegir-me.

campanes

Un terrat. Una habitació. Una trucada. Les veus són a tocar l'una de l'altra. Sembla com si, tot estirant el braç, ell pogués acaronar la seva galta. De fons sonen les campanes, perfectament sincronitzades, a ambdues bandes del telèfon mòbil. Els gairebé cinc-cents quilòmetres que els separen es redueixen, de cop, a un simple eco. I ell estira el braç. I ella sent la carícia suau a la cara. En el silenci de la nit, dues veus callen i dos campanars llunyans es parlen a través de la distància, ben curta, d'una trucada.

horari intensiu

Els diumenges no fan festa de tu, i el coixí ja no em retorna els teus somriures però, malgrat tot, aquest sentiment imprès al revers dels calendaris no fa vacances a l'agost ni es rendeix davant l'eternitat del mai més. Perquè vas ser el tot i el no-res: l'amic, l'amant, l'article determinat, el verb esdevingut carn. Indòmit, et duc a la sang. I em cavalques els somnis, i la provisionalitat de tots els demàs que construeixo amb sorra de platja mentre em rento les dents cada nit, en el teu honor, amb la mirada estavellada al fons del mirall. Els diumenges no fan festa de tu, i de dilluns a dissabte faig horari intensiu a l'oficina d'objectes perduts, tot intentant trobar el sentit a tot plegat.

pretty in the flesh

Brindo amb mi mateixa per tots els matisos de la llengua anglesa. Per l'esperança dels significats que busco als diccionaris. Per la facilitat d'aquests somriures amplis que darrerament em floreixen als llavis i que em parlen de rius i de peixos, de caddies, handicaps i camps verds. Brindo per totes les paraules i els dies pautats, en blanc, que utilitzaré per escriure-les. I perquè sóc pretty in the flesh. Això diuen. Cheers.

amb majúscules

T'agafo la mà

i ets brúixola de geografies

desorientades del meu mapa.

Trobat el nord,

que cremin les banderes.

Sònia Moya, Gramàtica de l'equilibri

M'envolto de bones notícies, de bons moments, de bons amics. De fills que creixen forts i sans, i d'altres que ja són en camí. De rutes i viaranys que abans em duien cap a una altra llar que en un altre temps va ser meva, abans de totes les allaus. Quatre parets antigues on encara habiten antítesi i enyor que em recorden que un cop hi vaig ser, allà, amb majúscules. Ara que me'n dic l'absència amb els llavis tancats i els accents oberts, ara que només sé escriure'm el nom, ben petit, a contrallum i amb aigua i sal, torno a prendre la brúixola perquè m'indiqui on és el nord. Perquè, sense aquest nord magnètic i inevitable que duc incrustat a dins, jo no seria ara i aquí, debatent-me entre majúscules i minúscules.

taques d'oli i margarides

Avui l'aire es vesteix de música de festa major i la gent surt al carrer, tot rient i fent soroll. El campanar diu la seva, com sempre. A cada quart, a cada hora, dos cops. A la cuina hi fa calor, i la cervesa que obro m'escup l'escuma i el record d'un parell d'entrepans d'anxoves i un autodefinit a Cal Ramon. Ja fa temps que vaig deixar de creure en els detergents barats i en les prediccions de les margarides. Com costa fer marxar les taques d'oli, i acceptar que ja no t'estimen.

quan ja no hi ets

En ocasiones lo que quiere decir es que el silencio que viene del techo es un silencio diferente, no un silencio ahogado, no el silencio de lo vacío, sino el silencio de lo que está lleno, por no decir repleto.

Enrique Vila-Matas, Dietario voluble

El meu silenci és rodó, rotund i satisfet. És ple de tot allò que ja no sento quan ja no em dius, quan ja no em penses, quan ja no hi ets. És l'interrogant de la pregunta que no espera ni vol resposta, el propietari de blancs de sostre i panys de paret. El meu silenci és el licor de la soledat ben destil·lada, la veu del tros de gel que no s'acaba de desfer. És l'embolcall que resta de totes les mirades, el vent a les banderes i les isòbares dels mapes del temps. El meu silenci és la saliva dels mots secrets que m'escric a la pell quan ja no em dius, quan ja no em penses, quan ja no hi ets. 

the last drink

El flirteig, malgrat saber que la cita no acabarà en res més que en un parell de petons a la galta i un "a reveure", sempre s'agraeix. Encara que només sigui per comprovar que el teu cor, trencat i malmès, encara batega.

perquè

A falta de sol, aprendo a madurar en el hielo. Henry Michaux

Perquè ja no podem transformar en punt i seguit tots els punts i a part. Perquè els errors ja no s'esborren amb goma, perquè penalitzen en cada examen final. Perquè ja no tenim edat per jugar a fet i amagar, obro els ulls i deixo de comptar. Deserto d'aquesta guerra abans que el dolor dibuixi amb retolador vermell la línia de foc. Perquè ja no es tracta només de no morir, sinó de sobreviure.

ja sóc gran

Un any més. I en aquest temps has après, entre moltes altres coses, a sumar i a restar portant-ne, a anar en bicicleta, a tocar el piano, a començar a nedar, què passa quan cau una dent. Has descobert amb emoció què és anar en ambulància i en taxi, l'arquitectura de Gaudí i que, a manca de germans, bons són els cosins petits. Ara ja saps què és l'enyor, i que no és dolent dir com et sents ni plorar per aquelles persones que estimes i que no tornaran més. Els nens es fan grans; els pares, vells. Un any més, felicitats, Enric.

la memòria dels dits

Les metàfores han tornat a niar a la memòria del dits i em sobrevolen l'estiu breu del cos. L'ombra dels mots sobre la pell em parla de tot i de res, i dibuixa un horitzó de tardors amables i de llargs hiverns. Per protegir-me del fred, t'escriuré la veu als miralls amb el to amb què solies mirar-me, n'abraçaré el reflex i continuaré estimant els miratges.

atzucac

Llegir-te és com arribar al final de tots els camins i saber que no hi ha sortida possible. L'atzucac, el buit. Que només pots fabricar nusos amb la matèria primera de l'amor inútil, improductiu i desgastat. És aquell plaer petit que acaba fent mal. Com gratar-se la picada del mosquit fins a fer-se sang.  

saldos

Hi ha persones que creuen que la parella ha de ser com un vestit fet a mida, que els ha d'escaure perfectament, quan en realitat a la botiga només ens és permès escollir la talla, la qualitat i el color del teixit. Un cop a casa, lluny dels miralls dels emprovadors que sempre ens fan més prims i dels maniquins dels aparadors que ens xiuxiuegen mentides pietoses a l'orella, ens tornem a calçar la peça de roba per comprovar que realment ens hi sentim còmodes i que ens fa el fet. La camisa, la faldilla o el parell de pantalons s'adapten a nosaltres de la mateixa manera que nosaltres ens emmotllem a ells, tot prometent-nos mútuament felicitat eterna. I la roba es desgasta amb el pas del temps i els detergents, i nosaltres guanyem anys i quilets, i la relació s'oblida dins d'un armari, s'esfilagarsa, s'estripa o simplement es trenca. És llavors quan ens queixem del teixit, i hi ha qui intenta fer-hi sargits o directament llença la peça a les escombraries. De vestits fets a mida cada cop en venen menys, la gent ja no sap cosir i sempre acabem solucionant la necessitat de vestuari tot anant de rebaixes i tirant de saldos. Qui sap si l'amor amb final feliç es troba als llibres d'un curs de tall, confecció i costura.

en diagonal

La ferida, altre cop. El cafè és ben amarg i la xocolata es desfà sobre el marbre. La dolçor que no cura. Maltracteu-me les paraules, doneu-me punts de sutura, llegiu-me en diagonal. Mai no podré tornar a escriure el present del verb estimar. I mai podré deixar d'estimar(-te) si no és que perdo el punt, el nord, les claus i el cap.

insel der toten

Els morts escriuen cartes del passat des d'una illa de parets blanques. Poemes que neden des de l'altra banda del mar amb un estil i una cal·ligrafia perfectes. Només jo sé reconèixer-ne els sargits. Només jo sé llegir-ne les costures.

sota la pell

De la ciutat on el nombre de matisos que poden tenir els cabells rossos tendeix cap a l'infinit, me'n vaig endur la grafia del seu nom, l'olor d'herba mullada i un homenet verd. Ara que he tornat d'enlloc, sense pressa i sense mi, l'estiu de veritat m'espera, fidel, a cada cantonada dels dies amb els braços ben oberts. Matins de calma fugissera, tardes de piscina i migdiada, nits de conversa secreta mentre els nens juguen a la plaça. Plena a vessar de blau de cel i de flaire de suavitzant i detergent, deixo que els petons de préssec de vinya em regalimin coll avall, fins al melic. Ara que ningú no m'estima el cos ni les ganes de riure, em floreixen les pessigolles sota la pell.

mentides

Sovint, en dies grisos, s'escapen cor i mans

per a burxar en les restes d'una vida

que han enrunat paraules

mal dites o mig dites.

I és hora

d'un sil·labari nou,

potser d'un nou silenci,

que ofegui al gorg d'un temps madur

les albes que envelliren

de cop, sense indulgència.

Perquè ens comença a tremolar la veu

en totes les mentides.

Francesc Garriga Barata, Ombres

Perquè ja ha arribat l'hora de deixar d'amagar-nos rere murs de paper, de deixar de bastir muralles i castells amb totes les cartes. Que les paraules ens tornin a mossegar els llavis, que les pells toquin altres pells. Celebrem amb tot el cos que el cor batega altre cop, amb la sang nova i dolça de les promeses que ens ofereix el temps. Perquè ja ha arribat l'hora de tornar-nos a embrutar les mans de síl·labes, adjectius i verbs, sense que ens tremoli la veu.

ara

Mai no és prou lluny per saber-te distant. L'obstacle per no abandonar aquest tu mateixa i tornar cap al centre de totes les dèries és un número de vol, i un dia i una hora concretes. Ara és Bread & Butter, ara és Canadà, ara és imaginar-se una vida a Niça i a Tòquio, i totes les sabates. Ara és un somriure tímid en anglès i un no poder estimar en català. Ara és preguntar-se quan seré prou valenta com per travessar l'oceà i deixar de buscar-te a tots els museus.

postals de tu

Retallo cel i llunes, i totes les línies, netes i brunes, que dibuixen aquestes nits d'hotel i la nuesa sobre el llençol. Fer del silenci verb antic, literatura morta, alè d'alcohol. El desig ja no m'escriu postals de tu: un cop ofegat l'amor, fins i tot el cos oblida la seva pròpia adreça.

berlinesa

Avui és un dia d'espais amples, de dissenys senzills, de línies rectes. Asseguda al bell mig del Sony Center, tot prenent una fresca indescriptible, em deixo anar. Amb els peus nus, càmera en mà, prenc apunts digitals de l'equilibri i les contradiccions d'aquesta gran ciutat. Fotografio un arbre durant el passeig de tornada. Berlín m'està podant les branques. És hora de créixer.

pink floyd

Tristesa en gaudir de la bellesa a soles. En no poder compartir aquest nus a la gola i tota l'emoció continguda al caire dels ulls. La conversa sense paraules, la mirada callada que tot ho diu. How I wish you were here.

boarding pass

Caçadors d'imatges, ens dediquem a fotografiar la realitat, fugissera a la retina, per atrapar-la dins la presó digital sota l'aparença d'un miratge. D'aquesta manera, assaborim de nou els colors vius de la fruita que ja resta marcida i tornem per un instant els morts a la vida, però això no ens converteix en déus monoteistes ni pagans. I així, totpoderosos, intentem fotografiar en va els miratges per intentar fer-los reals i provar, un cop més, de tornar-los a tocar. Aquell bes, una mirada, el tacte de les seves mans. Potser per això, de tant en tant, pugem a avions que ens duen amunt i avall. Per estar prop d'un cel que sempre se'ns mostra esquerp i llunyà.

cridar

Auscultes la respiració dels mots que neden en el dictat invisible de la planúria de la meva esquena per determinar el to, el so i el registre de la vida que duc escrita a l'anvers del pit. No serveix de res revinclar el gest, ofegar el verb: tota jo et crida, inconscient, amb el moviment de les pauses i l'èmfasi dels accents.

ecos de danzas sufi

Fins que el sol aparegui

per l'orient d'uns ulls,

som a l'ombra dels cossos que estimem.

Francesc Garriga Barata, Ombres

La remor de l'aire em parla de danses antigues i de pluja llunyana. Escric la nit amb menta i xocolata. Escric la nit de dues veus que s'abracen en la distància malgrat saber que encara ha de passar temps abans que arribin a tocar-se. Els badalls m'esperen a l'ampit dels somnis i tu, a cadascuna de les varietats dialectals de les nostres paraules. M'espolso la purpurina de les parpelles mentre deso a la capsa, altre cop, el somriure nerviós i el batec d'ales de papallona de totes les primeres vegades.

ein tausend neun hundert kilometer

No vaig llençar les teves cendres al mar per no embrutar-ne el blau. Et duré al tou dels dits, dins de les butxaques, a mil nou-cents quilòmetres d'aquí i et parlaré, amb el tacte, de complicitats i reconciliacions mentre acaronem plegats els carrers de la ciutat. La reencarnació em va dibuixar amb línies noves, sense presses, però sense ulls per poder tornar a contemplar-te. Continuo essent l'amant de sempre, fidel a les teves comes i punts; ara, però, només puc estimar-te en braille.

please don't stop the music

You've got to watch you walk down the street, em diuen els Fun Lovin' Criminals. De veritat? Did I disappoint you or leave a bad taste in your mouth, pregunta Bono, assegut entre la U i el 2. Send me an e-mail which says I love you, demanen els Pet Shop Boys. Jimi Hendrix em recorda que un cop vaig imaginar que era Little Wing. Take anything you want from me. Què innocent que vaig ser. Put on your red shoes and dance for blues, let's dance to the sound they're playing on the radio, proposa David Bowie. I'm gonna take you away, m'insinua Jamie Cullum mentre demana que no pari la música. I em deixo endur. Let me entertain you, em canta Robbie Williams. Endavant. Però arriba Sting i em diu allò de now that I've found you in the coolth of your evening smile. I em trenco amb Eduard Canimas, i res pot enganxar-me. So why so sad, es demanen els Manic Street Preachers. Nous n'avons rien à faire ensemble, afirma Gérard De Palmas. Segur? Les cançons sempre han esdevingut miralls on trobar els somriures i les llàgrimes en el moment adequat. So, please don't stop the music.

la mecànica del cor

sístole, diàstole. prohibit sentir res, romandre amb els ulls tancats. sístole, diàstole. només personal autoritzat. sístole, diàstole. activar vàlvula de seguretat. sístole, diàstole. tic. tac.

sessió contínua

Vespre de sessió contínua i cartellera. De no-soroll, de no-coets ni petards: l'iPod al poder. Setze gigabytes determinen la banda sonora de la nit més curta de l'any. Les persianes, abaixades; la clau, al pany. Que vinguin els somnis, els retrets i totes les fogueres per fer net. No em fa por cremar-me sencera.

silenci

Vol carn, sense l'empelt de la memòria

d'una altra carn, senil. No vol més verb.

Gabriel Ferrater, Da nuces pueris

Mastegaré la fredor metàl·lica de l'angle que formen els coberts sobre el plat. El mos del verb que ja no es mou, que ja no em diu res. Esquinçaré el teixit del record, rosegaré el tendrum de la memòria i m'empassaré, gola avall, el regust pretèrit de tots els besos, el tacte líquid i ranci del pes del seu cos sobre el meu. Obriré la gana per a la carn nova que vindrà, envoltada de silenci.

infinitius

Fotografiar els matisos de l'amor, destil·lar la sal del crit, palpar la prosa dels aromes, retòrcer el cos dels poemes fins a esprémer-ne el darrer neguit. Violinistes anònims tensen la corda del respir a trenc de matinada. Per què tibar del fil dels mots si podem caminar pels vorals del cel i tastar el so de les campanes? Quina tasca inútil, cercar-te els sinònims i oblidar els infinitius.

gute reise

Que les idees s'esgoten. Sí. Que cal enterrar-les sense fer gaire soroll ni massa cerimònia. També. I sortir a collir-ne de noves un cop has canviat la roba del llit i airejat l'habitació. El mapa del tresor em duu de vacances a l'idioma enyorat i conegut, a la capital dels sons guturals i les declinacions. Llevem àncores, doncs: la direcció del vent, el color de la bandera d'aquest estiu i la marca de rom, aquest cop els trio jo.

postures i verbs immòbils

La nit conjuga postures i verbs immòbils mentre jo tibo de les costures dels llençols. M'escric nusos a les mans i arrugues als malsons. Guions de punt de creu sense tisores ni censures. Silenci, que comença la funció.

la carta esfèrica

Escric als Reis una carta esfèrica per indicar-los el rumb exacte cap a les meves dèries. Vull trobar sota l'arbre de Nadal una ordre d'allunyament contra els darrers quatre anys, que m'omplin les sabates de quilòmetres i d'amnèsia, i que se m'enduguin tot el verí de la sang. No em digueu que els Reis són els pares: la meva fe és cega. I òrfena.

salines i gots d'aigua

Vaig cremar les meves naus en arribar a tu, després de navegar per tots els deserts. Il·lusa i confiada, vaig creure que no em deixaries marxar mai més per tornar a conquerir salines i gots d'aigua. Sense bandera ni vaixell, ara cuso aquest desig balder al blau del mar amb cada braçada del fil de la meva pell. He après a respirar com els peixos i a ensinistrar les onades.

currículum

Em mesuro en anys, diòptries, quilograms, centímetres d'alçada, número de peu, talla de pantaló. En parells de sabates, forats de cinturó, cicatrius, calories cremades, litres d'alcohol. Em compto en estius, nadals, amics i amants. En escoles, universitats, ciutats, adreces, telèfons i llocs de treball. Sóc vehicle, número de matrícula, pòlissa d'assegurança, permís de conduir, carnet d'identitat. Quan l'obvietat de totes aquestes dades se'm fa insuportable, reivindico el meu nom palindròmic i miop en veu alta.

(endiu) menjada

He imaginat l'esclat de sabors, estrany i prematur, en trobar-me dins d'una boca nova. (Endiu) menjada, mastegada per diumenges pretèrits, presents i futurs, duc la mà al pit per palpar la pell, el múscul, la carn i tots els batecs. Els dits repten per les parets del cos, tot cercant teranyines i racons on atrapar la saliva de les paraules que els llavis i el temps encara no han desvetllat. No em mireu als ulls, que parlen pels descosits i no els he ensenyat a mentir.

interpel·lació

He vist l'escena típica:
la noia que estimava, al súper, arrossegant
el carro de la compra, dos fills i un home.
He vist l'escola enderrocada, la runa
de parets on penjàvem poemes i dibuixos lliures,
l'aire sense finestres per on espiàvem
el futur, els núvols, els avis joves
amb el nostre berenar a les mans.
He vist aquell camp d'ordi entre roselles
segmentat pel quitrà estèril, aspre,
d'una carretera. He vist la bústia
on rebia postals i cartes d'amor,
ara plena d'extractes del banc,
factures i la nòmina.

Com es pot equivocar tant el destí?

Amadeu Vidal i Bonafont, Sauló

Hi ha poemes inofensius a la llum del sol però que, a la nit, mosseguen el coll amb les seves paraules. Poemes com miralls on buscar el reflex conegut que ens retorni la mirada, però tan sols hi trobem un vidre entelat pel baf de la solitud, l'absència i l'enyor. I esdevenim, doncs, vampirs malalts de mots que calmin aquesta set de carícies que ens resseca la gola i ens esgarrapa el cor.

blaus

Arriba la promesa d'un estiu d'hores calmes i escates brillants. Em pintaré els ulls amb lectures de mitja tarda i m'abraçaré la pell bruna i tibant. Ara sé del cert que les il·lusions viatgen en tren, i que l'esperança no és de color verd sinó blau mar, blau piscina, blau cel. Blau tranquil·litat.

núvols entre les dents

Rosego el blanc del sostre amb la mirada. Guix a les pestanyes, núvols entre les dents. Aquesta nit plourà el teu nom mil vegades però no gosaré pronunciar-te. Em limitaré a cosir silencis als llavis, batecs al pit i botons de colors a les parets. Les granotes rauquen en l'espai que deixen les ombres sorolloses dels cotxes. És hora de tancar el llum i recollir les paraules que encara no he escrit. S'allunya el neguit. S'acosta la pluja.

do it again

Veu de vellut, dits àgils i ràpids, cara de nen. Em sedueixes des de la primera nota fins a la darrera pista del disc, sigil·lós, en secret. Ets la banda sonora d'aquest dissabte que no vull que s'escapi, encara, entre els ulls oberts de les persianes mig tancades. Avui soparé aquell plaer petit que sents en estrenar llençols nets, il·lusions com caramels, poemes tan tendres com senzills i planers. Veu de vellut, dits àgils i ràpids, cara de nen. Torna'm a tocar aquest dissabte, Jamie. Please, do it again.

* (tot escoltant Catching tales de Jamie Cullum)

foc

Recordo com cremava el foc que ell encenia únicament amb una mirada, amb un sol mot. D'aquelles flames, només en queda el rastre, un brasquer mig apagat amb poca esma per revifar-se. Ja no hi ha combustible. Dissuadiré, convincent, els temeraris que s'acostin a intentar llençar-hi benzina o branquillons per atiar un foc que només provocarà dolor. L'au fènix ja s'ha cansat de ressorgir de les cendres. I de tornar a cremar-se.

aigua

Horabaixa al desert dels sentiments. Mentre l'oratge es gronxa a les corbes de les dunes i el sol tensa la corda de l'horitzó, rehabilito un somriure amable que destil·la una tendresa amb regust a cant de sirena i alcohol. No us el cregueu: sóc un oasi miratge. L'aigua que trobareu en mi no sadolla la set i enverina els pensaments. No em beveu, doncs: no sóc potable.

terra

Tornaré a la terra, amb la mirada encara tèbia i el cos esfilagarsat. La humitat em podrirà la veu i les arrels, i els cucs es nodriran de la meva memòria. Potser, amb el temps, algun arbre parlarà de mi en les seves fulles.

aire

Buida per dins, amb els calaixos de l'existència plens únicament d'aire, em limito a continuar respirant. Ja no hi haurà dies gairebé perfectes ni segones oportunitats, simplement una mort conscient de tot allò que m'omplia, i paraules, moltes paraules pronunciades amb tot aquest aire dens. Ningú no m'enyora quan no hi sóc. Ningú no em plorarà quan ja no hi sigui. Només és una qüestió de temps -verbals o no- que se m'endugui aquest aire enfurismat, i que el vent em cridi amb totes les paraules quan passi per les cordes vocals dels arbres, les finestres i les parets.

trànsit entre dos vols

Esta vida, rompecabezas

tridimensional de la existencia,

arroja mujeres rotas

por las aceras.

Blanca Flores Cueto

Des de la finestra de la monotonia, contemples de lluny la felicitat aliena. Com en un trànsit entre dos vols, acceptes l'espera. Malgrat saber que mai arribaràs a destí. Malgrat saber que el destí mai més et deixarà tornar a ser feliç: la vida t'ha abandonat, com una nina trencada, sobre la vorera.

amb traç ferm

M'escric a la vora dels dies amb mala lletra però amb traç ferm. Les línies que em dibuixen s'enreden, caòtiques, als marges del cos. Garbuix de gargots, embull de grafies, teixeixo teranyines als racons de la pell. Cotes, pigues, corbes de nivell. Topografies feréstegues, territoris de mapes fets d'empremtes i carícies que pertanyen a una altra vida, a un altre altre temps. M'escric a la vora dels dies amb les paraules que no em diuen, amb els adjectius que em descriuen. Amb mala lletra però amb traç ferm.

no em doneu paraules noves

No em doneu paraules noves, no, sinó boques en calma, llavis tancats, silencis perfectes. Amb el cor endurit i el foc extingit sota les pedres, sóc un cos desgastat, una terra erma, un camp de solcs esgotats on ja no poden créixer més poemes. No em doneu paraules noves, no, que ja no sé jugar amb elles.

belle époque

Hi va haver un temps que no calia escriure poemes. Només viure. No importaven els anells dels arbres, ni quins ulls miràvem, ni quin vent ens estremia. Només viure. No recordàvem cap tacte ni l'argument de l'últim somni. No calia escriure poemes. Estàvem enfeinats a crear els records d'ara i no ens n'adonàvem. No sospitàvem que un dia hauríem de recórrer a la memòria, al rebost devastat dels dies fets nostàlgia i llunyania.

Que enlloc no existeixen poemes contemporanis.

Que sempre es riu o es plora en passat.

Amadeu Vidal i Bonafont, A la llum de les ombres

Sempre es riu o es plora en passat, amb rialles o llàgrimes conjugades en present d'indicatiu. Amb la promesa agredolça del futur esperant-nos a la cantonada.

efectes secundaris

La tarda esclata com un cop de puny a mesura que els núvols llisquen cel avall entre els retalls rogencs. Poses el present en pausa i el passat en fast forward mentre es rebobina la pel·lícula de video que acabes de veure. Damunt d'una bicicleta, et perds entre mots i pols, branques de pi i fileres de xiprers. Els Pink Floyd t'agafen per sorpresa amb Wish you were here. Però l'enyor ha esdevingut indolor, incolor, inodor, insípid. Sense efectes secundaris. Per fi.

galimaties

Plorar pels descosits. Parlar com una magdalena. Rodolins, ratolins, bocins, botons, petons, pessics a cau d'orella. Les paraules ballen i badallen: tenen son, i els sons se'n van al llit sense sentit a dormir la mona rodona com la lluna plena. Bona nit, rosella.

pecat original

La inèrcia et dibuixa cada matí, amb les mateixes línies, a la finestra del mirall. A l'ampit del teu reflex, mudes la pell, arrenques les escates de serp, llimes ungles i ullals. Hi ha tantes formes de morir sense deixar de respirar.

dia de mercat

Venen mentides a pes, a preu de veritats, a la plaça del mercat. Ja no ens queden monedes per comprar desitjos al fons de les fonts, i ja fa temps que la innocència va marxar amb el primer bes i el darrer amant. Sota els plecs d'aquesta pell i el solatge dels anys, trobes les petites il·lusions que un cop vas amagar per utilitzar-les en cas d'emergència. Amb la felicitat caducada, ara només són les engrunes de les llars i els refugis que no vas arribar a bastir mai. Venen mentides a pes, a preu de veritats, a la plaça del mercat. Si us plau, posi-me'n cent grams.

en clau de sol

(do re mi) fa sol

floreixen rentadores i roba estesa
parc nens pilota joc
dia de festa en bicicleta
passeig pel bosc
compte amb el gos
patates olives cervesa
sense alcohol.

(do re mi) fa sol

el cartero (y pablo neruda)

L'amor és un missatge urgent que ve quan vol.

El plaer, una carta sense adreça que arriba a destí.

La felicitat, un sobre sense remitent.

La tristesa, rebre el darrer escrit, encara tebi, d'un mort. L'esperança és mirar tothora la bústia buida. L'enveja, espiar les cartes del veí. La mort, un certificat que esperes que no et trobi a casa.

La rutina és correu comercial.

L'atzar, una carta equivocada d'adreça que fa moure el món. L'enyor, rebre una mateixa postal cada dia fins a l'extenuació del temps.

Amadeu Vidal i Bonafont, A la llum de les ombres

the war of the wor(l)ds

El mot pensat i encara no escrit em desafia amb el seu significat. Vençut i convençut, travessem plegats el pont que va de la semàntica a la grafia amb un sol traç. La sintaxi i la morfologia esperen l'arribada de la darrera paraula per organitzar el text capturat dins de la presó de la pàgina en blanc. Llegiu, doncs, en veu alta el resultat, el final de la batalla entre aquell que escriu i els pensaments que habiten dins del seu cap.

a granel

seca,
corseca.
crítica,
diacrítica.
aguda, esdrúixola, plana,
travesses curtines de dutxa estampades de pluja sense teulades ni paraigua. res de balcons ni portalades. cap aixopluc per a aquest dilluns que, eixidiu avall, s'escola mentre pidola una mica de sol a granel i un parell de cançons amables.

idem

Els dies regalimen pels carrers.
Rambla avall,
rodolen aquestes ganes de mossegar-te
junt amb els matisos de tots els grisos
del ciment, el formigó i l'asfalt.
Les nits són per recuperar el temps perdut,
per acomiadar absències i fantasmes,
i per dir-nos tot allò que ja ens hem dit
tants altres cops,
però amb paraules noves:
aquelles que guardem al fons de les butxaques
i que només pronunciem,
amb els llavis ben humits,
en les petites ocasions.

(poema inclòs al recull "tot allò que vaig voler dir-te" d'anna garcia garay -una servidora-, una de les obres finalistes del 9è premi de poesia Sant Cugat a la memòria de Gabriel Ferrater, lliurat el 30 d'abril de 2010)

en vers blanc

Mantenir la paraula, la nota suspesa a l'aire per, tot seguit, deixar-la caure i precipitar-la contra el principi de tots els silencis. Rapsoda íntima i vocacional, a les nits et recites la vida i la mala sort que algú et va escriure en vers blanc al palmell de les mans.

chiudi gli occhi

Ens deslliurem de les capes que l'hivern ens ha anat acumulant sobre el cos i la mirada: allà on fins fa poc només hi havia roba, ara ens redescobrim la pell adormida que la marinada i aquest sol d'abril s'apressaran a acaronar i a enrogir. Despertem del son de les hores fosques de la tarda i celebrem cada centímetre afegit a la nova llargària dels dies. Què fer-ne, de tot aquest excés de llum que se'ns acumula a les parpelles? Tancar els ulls, pintar-nos de vida i escriure la veu del sol, amb l'ajuda de les ombres, a les voreres i a les parets, sense faltes d'ortografia.

a quiet place to die

Aquest dolor intermitent que se'n va i torna, que neix a les entranyes i t'esqueixa per dins. Massa trencada, massa morta per tornar-me a recompondre, em guardaré dins d'un calaix i col·leccionaré engrunes, pols i anys.

esport de risc

Travessar el bosc de perquès i sentir com es claven a la pell el dubte, l'entonació, tots els accents. De vegades, cercar respostes a certes preguntes pot esdevenir un esport de risc. La veritat mossega amb paraules esmolades.

qui es compadeix del drac

Deixeu Sant Jordi per als enamorats i aquells que tenen algú que els espera en alguna banda. Que els tristos propietaris d'un cor trencat es quedin a casa: l'olor de les roses i l'amor que hi ha a l'aire t'escupen a la cara. Els llibres et són fidels qualsevol dia de l'any.

ariel

Ja no hi ha música. Només pluja, persiana, catifa, edredó. La ment enganya: ha pintat de blanc les idees, els conceptes, els records. El bombardeig sencer contra el cap que assassina qualsevol intent d'aferrar-se a la feblesa dels sentiments. Ja no hi ha paraules precises, ni amor dibuixat en fulls de paper. Només aquesta calma química, sintètica, aquesta dèria patètica de no pensar en res. Cogito ergo sum. Doncs sí, vull ser. De molts colors. Com abans. I embrutar tot aquest blanc anunci de detergent.

erosió

Cabells que cauen. Pestanyes que se suïciden. Ungles que es trenquen. Acceptar l'erosió, el desgast. Rendir-se a l'evidència. Malgrat tot, continuar respirant. Desitjant en secret. Sucumbint a la fam de llibres, a la set de biblioteca. Per fora i per dins, tanta i tanta lletra. Desmuntar-me a poc a poc, peça a peça. I classificar tot allò que sóc de l'a a la zeta.

the book of illusions

Auster, again. I la pluja repicant a la teulada, a la finestra. Com si demanés permís per entrar a casa, a aquest moment gairebé perfecte. El calfred que et fa sentir viva, que et fa sentir bé. Everyone thought he was dead, comença. La soledat és un llit càlid on bressolar la mirada i la veu dels diumenges.

sucre

Contra la nit malsomniada, sobredosi de mantega i melmelada. Escriure per ser, per existir. Escriure per articular paraules, encara que sigui amb els dits. Hi ha escletxes al cel, clivelles en aquesta pell de núvol gris blavenc per on el sol podria escolar-se, líquid i roent, i fregir el paisatge monòton de la finestra. Però no. Em capbusso al cafè amb llet per intentar trobar altre cop el sentit a tots aquests dies. Per aprendre a escriure'ls. Si us plau, dues cullerades de sucre.

betadine

La major part de les coses es trenca, els cors inclosos. Les lliçons de la vida no donen saviesa, sinó cicatrius. Wallace Stegner

Els dies es trenquen en tot de tonalitats grisenques. Gris perla. Gris marengo. Gris grafit. Les dèries s'aboquen al caire de les paraules tot buscant un significat on emmirallar-se, i acaben precipitant-se buit avall. La memòria crema, la vida mossega i les forquilles esgarrapen en obrir el rentaplats. Sóc col·leccionista de cicatrius.