La vida s'eleva uns quants metres per sobre del nivell del mar. Ales als peus, la corda fluixa, aquest no mirar avall. Pujar i caure de quatre potes, com els gats, i tornar a pujar. Enfilar altre cop els ànims i, camí amunt, col·leccionar les pedres que em trenquen els vidres i m'ofeguen dins dels miralls. L'orquestra de cambra toca una peça de Granados. Allegro, allegretto quasi andantino, molto presto, i la teva veu a tots els batecs. T'espero les paraules que cotitzen en borsa, deixem-nos de retòrica i imatges velades. Escriu-me amb lletra alta i clara, si ets valent, abans que se'ns esgotin les vocals.
si nos us van tocar el moviment largo entre el quasi andantino i el molto presto aniré a estirar-los les orelles!!! perd tota la credibilitat del quintet!! espero que t'agradés aquesta obra en sol menor (si és la que em penso).
ResponEliminaexacte, és el quintet en sol menor. doncs al programa no posava res de largo, vinz. ai... :)
ResponEliminaal programa deuria haver-ho posat... però sí que us el deguen interpretar, perquè el tercer moviment és un pimpinela, i per a que discutir, també amb el llenguatge musical, fan falta dos discursos ;)
ResponElimina* per a discutir
ResponEliminaper cert, molt maca l'entrada; espero que seguis a un núvol allà dalt a descansar i gaudir :)
ResponEliminaenfilar-se cap amunt és l'única manera de tenir bons i bells records de la terra... la superficie regular no deixa d'arrossegar-nos en la monotonia inútil. Amb els ànims ben amunt el cel és mes clar i més a prop. I com dius, és la corda fluixa, però ser feliç haurà estat fàcil i sense risc alguna vegada...? Una abraçada!
ResponEliminaricard, hi ha alguns que ens llencem a caminar per la corda fluixa per aconseguir l'indici de felicitat que s'albira a l'altra banda, sense adonar-nos que no hi ha xarxa de seguretat. i després passa el que passa :)
ResponEliminauna abraçada!
és molt més divertit, fer-ho sense xarxa! massa seguretat trenca la màgia...
ResponEliminasí, i també es trenquen altres coses, oi? :)
ResponElimina