8.11.22

dins d’algun vers

Alguna cosa ha entrat
dins d'algun vers que sé
que podré escriure, i no
sé quan, ni com, ni què
s'avindrà a dir. Si puc
te'l duré cap a tu.

Gabriel Ferrater, Si puc


Desfilo silencis amb un gest precís, ara que desaprenc l'ofici de dir el que em fuig. Ara que habito els racons foscos del cos sense necessitat de posar noms als carrers que em transiten. De sobte, un polsim de llum neta i una veu del color del vent. Un fil que no es deixa trenar, rebel entre els dits que han oblidat el tacte vellutat d'un vers pensat a contrapèl.

Si puc, diré la part de tu que em coneix, que vetlla per tot allò que jo encara no sé. Que guarda els mots que encara no sé que escriuré.      

5.10.22

crec



La poesía
es
lenguaje
que al romperse
                                                        cruje.

Lo superfluo y otros poemas, Alberto Santamaría


Saltar de fulla en fulla per les voreres d'una tardor llunyana per sentir cruixir el groc impossible d'uns dies que ja no tornaran. De vegades voler descriure la remor de l'enyor arrossegant els peus pel passadís de la memòria, i no. De vegades aquell dolor petit, agut, afònic i esmolat del full de paper que, subtil, esquinça la pell d'un dit distret, i sí. Quan els mots mosseguen el vermell precís del cor amb dents invisibles, la poesia crida perquè els altres no sentin com et trenques.

14.7.22

blanc i negre


Darrerament, malgrat tot, saber-te guspires a aquests ulls d'estiu que devoren roca, asfalt, teories i paraules. La memòria és una set que se't desvetlla a deshora, i et llegeixes a tu mateixa en clau de passat per recordar-te fantàstica en metàfores impossibles, ara que ets desordre i oblit.

Invoques en veu baixa una pluja fina que incendiï aquesta pell deserta en capvespres magrana i carícies de menta. Regust de gris cendra a les parpelles. Que tornin tots els colors.


7.7.22

futur proche

Feta de dreceres i revolts, abraço cercles ara que intento tornar a parlar l'idioma dels peus que saben on van. I vull dir sabates noves malgrat la certesa de la nafra a la pell, però és que crema als dits el goig d'estrenar un mapa nou d'enllocs que esperen a alguna banda. M'espolso aquest temps de cal·ligrafia esquerpa amb un gest que vol ser valent, que estic cansada de mesurar els dies amb el pes del nus que s'ha instal·lat a la gola des que vaig oblidar com s'embastaven els versos als marges de la veu.

Benvingudes les línies rectes entre dos punts, les hores que saben trobar el camí de tornada a casa, la bellesa discreta i totes les metàfores que encara haig d'escriure.

   

24.5.22

everything is electric

Baixar fins allà on tot és fosc i regirar el calaix de la mala llet per trobar un 'prou' prou contundent perquè et faci bullir la sang. Que fora capes pesades de grisor, que a dins encara s'hi remou quelcom, encara que només sigui aquell pòsit de tu que s'activa amb la cançó adequada i malda per pujar cap a la superfície per ensenyar les dents i instal·lar-se a la mirada.

Saber que hi ets, nena de foc i mel, rialla enjogassada. Que hi sóc. Encara.

12.5.22

una religió pròpia



Alba Camarasa (Guadassuar, 1987)



Cada persona que escriu poemes

funda una religió pròpia:

Té el seu repertori d’oracions,

els seus altars.

Té -o no- els seus confessionaris,

un dress code, un posicionament

des de la iconolatria fins a la iconoclàstia.

Cap, un o uns quants déus.

I si hi ha sort, fidels, que faran d’eco

de la Paraula.


I una fe en allò que escriu que vertebra

la raó de seguir escrivint.

Sobretot Fins i tot, en el dubte.



Dels poetes -i de la poesia-, se n’han dit moltes coses. Intentar definir-los no és tasca fàcil, però trobo que aquí n’Alba Camarasa fa un retrat excel·lent de la persona que escriu poemes tot fent una analogia amb la religió. El poeta és sacerdot i creient; creador de la seva pròpia doctrina i encarregat de predicar la seva paraula entre els fidels i alhora, devot. Perquè, tal com Camarasa afirma en els darrers versos -genials!- el poeta ha de creure en ell mateix per continuar escrivint davant el dubte, la insatisfacció, el fracàs o la indiferència. Escriure poesia és sovint un acte de fe, un misteri que es debat entre allò íntim i la necessitat de dir-nos obertament. El que dèiem, una qüestió de fe. Amén.


*Secció El Poema, publicat a Week& Cultural

21.4.22

escala de Richter


avesada ja al terratrèmol, 
no sentir la sacsejada; 
tan sols descobrir l'esquerda. 

davant el desastre, 
era bonic trencar-se en tot de paraules. 
què fer-ne ara, 
d'aquesta runa sense veu?

barricades.

1.4.22

Google Maps


Toni Quero (Sabadell, 1978)



Ya no es posible viajar a lugares remotos,

entendedme bien, no soy un aventurero,

hablo de encender el ordenador

y encontrar cartografiado

cualquier accidente geográfico:

el relieve de aquel albergue de montaña

donde el granizo maltrataba las tejas

o el desnivel de esa calle cerrada

donde nos refugiábamos al caer el día.

Ahora el mundo no muere en aquella esquina.


Hoy puedo ver los muros de tu casa,

que también fue la mía,

quién sabe si aún no estaremos dentro,

pero no puedo penetrar en ella,

ni en los rincones que habitamos.


Tal vez deslizando el cursor por la ventana

acceda de nuevo a aquellas vidas,

en la que era incapaz de separar nuestros libros

y tus latidos alteraban las señales de radiofrecuencia,

para trazar minucioso los mismos planos:

el edificio de enfrente mantendrá el andamio,

las obras del colector permanecerán inacabadas

y al anochecer, cuando invadas sonriente

mi lado de la cama, saldré a sabotearlas,

porque mientras duren

          nada de esto habrá ocurrido.




Cartografiar la nostàlgia deu ser això: resseguir els escenaris del passat i apamar novament els records per comprovar que encara encaixen en aquell espai que la memòria ha mantingut intacte. Mirar enrere és un exercici interessant sempre que no et quedis massa estona en l’ahir. Saber d’on véns és vital per entendre el propi present, però també s’ha de tirar endavant. El poeta sabadellenc Toni Quero ens parla de tot això en aquest gran poema del seu llibre ‘El cielo y la nada’ (Castalia Ediciones, 2019), tot emprant una eina tan actual com Google Maps per fer-nos viatjar en el temps. Bon voyage.


* Secció El Poema, publicat a Week& Cultural

31.3.22

ganes de

llimar l'excés de gris perquè no se't clavi a dins, ara que la pell se t'estova a cop de temps i de mort que ennuega les ganes de dir primavera. que se m'esgoten els colors amb què pintar aquest enlloc que fa pudor d'exili forçós, aquest no saber-se què ni qui ni on.

que tornin les ganes de.

18.3.22

besos de tinta

¿De dónde habrá surgido la idea de que la gente puede comunicarse por carta? Se puede pensar en una persona distante que pueda aferrarse a una más cercana; todo lo demás queda más allá de las fuerzas humanas. Escribir cartas, sin embargo, significa desnudarse ante los fantasmas: ellos lo esperan ávidamente. Los besos por escrito no llegan a destino, se los beben los fantasmas en el camino.

Franz Kafka, Cartas a Milena 

16.3.22

(re)afirmacions

dins el cap, el silenci insistent d'un condicional que viatja en tren per les vies mortes de la recança i el dubte.

i tu et recolzes en un accent per (re)afirmar-te en tots els camins que has pres. 

sí.



 

23.2.22

a vegades un miracle

a vegades un miracle.

i que es quedi prou temps a dins
per assaborir-ne la llum
per escurar-ne el tacte.

eufòria,
o trobar -entre tanta sal-
un rastre de sucre 
a la comissura de les paraules.

18.2.22

(in)definició d'un mateix

jugues a conjugar la memòria en present. ésser a través del color inexacte dels verbs que dibuixes a l'aire quan penses que potser sí, però que mai prou. alhora la contradicció de saber-se precisa, exacta, en el gest quirúrgic de calcular el pes dels mots en l'equilibri d'un vers.

avançar en pretèrit imperfet. el passat com un forat obert a dins, ple de dies mal cosits a aquesta nostàlgia que t'inunda els carrers del cos com una set infinita que demana sal, sorra i desert. que potser sí, però que mai prou.

9.2.22

Sísif revisited

Empènyer el no del cos com una condemna. Aferrar-se a un sí per véncer gravetat i inèrcia. 

I alliberar-se del pes i de la muntanya quan decideixes deixar de ser pedra.

3.2.22

muda

mudes la pell,
serp vella.

entre pols i escata,
oblidats,
tots els versos.

13.1.22

faquir

trajectes de tren com salts en el temps. paraules que juguen; de nou, pàgines entre els dits. ara em manquen les hores que abans tenien massa minuts. als ulls, excés de pantalla i tecles. i l'equilibri, que s'esmuny altre cop entre les mans com un gat que no vol carícies. sembla que no sàpiga fer res més que enyorar allò que fuig memòria enllà, i sovint és veritat. tinc un cor fet de post-its i fotos atrapades sota agulles de cap. 

4.1.22

aiguabarreig

sota la pell seca, aiguats. 
dissolts, els records de sucre. 

oasis, platges i deltes
al final dels dies.

acullo peixos que no saben nedar
en aquesta mar agredolça
que esdevinc quan ningú no mira.
© an ↔ na
Maira Gall