una religió pròpia



Alba Camarasa (Guadassuar, 1987)



Cada persona que escriu poemes

funda una religió pròpia:

Té el seu repertori d’oracions,

els seus altars.

Té -o no- els seus confessionaris,

un dress code, un posicionament

des de la iconolatria fins a la iconoclàstia.

Cap, un o uns quants déus.

I si hi ha sort, fidels, que faran d’eco

de la Paraula.


I una fe en allò que escriu que vertebra

la raó de seguir escrivint.

Sobretot Fins i tot, en el dubte.



Dels poetes -i de la poesia-, se n’han dit moltes coses. Intentar definir-los no és tasca fàcil, però trobo que aquí n’Alba Camarasa fa un retrat excel·lent de la persona que escriu poemes tot fent una analogia amb la religió. El poeta és sacerdot i creient; creador de la seva pròpia doctrina i encarregat de predicar la seva paraula entre els fidels i alhora, devot. Perquè, tal com Camarasa afirma en els darrers versos -genials!- el poeta ha de creure en ell mateix per continuar escrivint davant el dubte, la insatisfacció, el fracàs o la indiferència. Escriure poesia és sovint un acte de fe, un misteri que es debat entre allò íntim i la necessitat de dir-nos obertament. El que dèiem, una qüestió de fe. Amén.


*Secció El Poema, publicat a Week& Cultural

Comentaris

Entrades populars