rituals

Poemes-arbre.

I versos com a branques per acollir nius on fer créixer les paraules que s'envolen i marxen. 

Escriure és invocar primaveres perquè tornin a casa.

verd ortiga

Per què la pèrdua és la mesura de l'amor?

Jeanette Winterson, Per què ser feliç quan podries ser normal? 

Cada cop més lluny de tot, més a prop del no-res. A deshora i a contrapèl, fas inventari de totes les dones que has estat: de cadascuna d'elles, en conserves el pòsit al desordre de camins impossibles que duus al palmell de les mans. Feixos de poemes que mai escriuràs. I et mesures en el gest d'acaronar tot de records antics amb els dits de la memòria. En quin obrir i tancar d'ulls el temps els ha fet créixer punxes amb regust d'òxid, pèrdua i sucre? El passat s'escriu amb lletra de pal i tinta verd ortiga. Malgrat la pruïja, la coïssor, hi tornes, un i altre cop, tantes i tantes vegades.

Així, l'enyor.

petits refugis

I was young here. Riding
the subway with my small book

as though to defend myself against

this same world:

you are not alone,

the poem said,

in the dark tunnel.

Louise Glück, 'October'

jo primavero, tu primaveres

Primaverar és aquest passar sobtadament de la grisor humida a un cel rentat de llum clara. I que aquesta mateixa llum se t'escoli per dins i et faci somriure sense proposar-t'ho. S'acosten dies de colors, de retrobar-se amb el gris grafit, de deixar d'amagar la pell sota capes i capes d'hivern. 

Ara que ningú no mira, sincronitzem els rellotges biològics a l'hora en punt de l'amor. Florim en secret. Celebrem-nos privadament. Pronunciem-nos el cos amb la veu de tots els camins que ens han dut fins aquí. Perquè estimar-se és transitar per la vida sense instruccions ni mapes, compartint revolts i cançons, i cantar-les en veu alta mentre gaudim plegats de l'encís de les carreteres secundàries. 

Primaverem-nos, vols?