I couldn't taste it
I'm tired and naked
I don't know what I'm hungry for
I don't know what I want anymore
Bittersweet me, R.E.M.
Escriure el diumenge com un poema, en vertical, i que davallin les hores cap al vers final de l'horabaixa. Tocs de campana, invasions de ciclistes a tot volum, epifanies de déus barats. Pronunciar el vertigen com un mantra mentre el cos grinyola en clau d'un gris fosc que esgarrapa suaument els vidres. Tacar el cel amb pentagrames dibuixats a mà alçada perquè hi descansin els ocells. Aquest desig tou de perdre's a deshora pels camins ocults que respiren sota les parpelles. Digues-li insomni, digues-li combustió espontània. Preguntar a la pell per la pluja que s'amaga no saps on, per la remor d'humitat en trànsit cap a boscos nòrdics. A vegades ets tant d'enyor que mirar enrere és regust de sal arreu. Fotos antigues, errors fossilitzats, pessigar-te per reconèixer-te al mirall. D'on surt aquesta fam que de nit t'obliga a mossegar-te l'interior de la boca?