Arribar fins aquí, i desfermar-se. Nedar per aquesta pell esquerpa, capbussar-se cos endins per trobar el fil que desembolica aquestes ganes de trobar-se. Un traç, un gest; gris de Payne enllà, tombarelles impossibles. Embastar tempestes de paraules a les vores del vestit, encabir tonalitats de blau en haikus que sobrevolen voreres i asfalt. Que el desig ara juga a canviar d'adreça, però nosaltres sabem on habita aquesta set que ens formigueja. Pronunciem oasis, mapamundis, globus de xiclet, set vides més. Miau.
26.7.24
vacaciones Santillana
De vegades l'estiu com un badall llarg, enorme. Un parèntesi desbocat que no troba el moment de tancar-se, i que s'estén per una planúria tacada de blaus i ocres. Banda sonora de mandres, aigua en moviment i insectes a tot volum. Simfonia de cossos tendres, metres quadrats de pell salvatge. Aquest abandonar-se a la dictadura de la calor, a aquest viure líquid. I naufragar en un mateix, un i altre cop, per mirar de conquerir aquesta illa deserta que sovint som quan baixem del món amb la vida en marxa.
De vegades l'estiu com un badall llarg, enorme, on encabir totes les hores de lectura, rialles, cerveses, migdiades, dies de llum extraordinària, de sí, va, per què no?, carpe diems de rebaixes. Que el parèntesi sempre s'acaba tancant, i hem d'estar disposats a saber com encetar la següent frase de la nostra redacció sobre les vacances.
19.7.24
post Ikea
Esquinçar el blanc amb un traç ferm i segur, o amb una paraula bonica. Trobar el color que busques exactament, sense saber ben bé com. O simplement deixar que el color et trobi a tu. Llibres que respiren fluix, com adormits. Obrir i tancar els ulls dins d'un mar de llum, una llista particular de blaus. Deixar regalimar el matí, escot avall, fins que arribi al melic del dia. Retalls de síndria dolça i sucosa de l'avi a les mans de la memòria. Abraçar l'amor aspre dels petons que parlen en llengua felina. Gelats de pal, la rialla de l'aigua, olor de coco, glaceres en trànsit, frigories.
Manual d'instruccions per muntar refugis. Climàtics o no.
15.7.24
salta conmigo
Darrerament l'enyor és una avinguda ampla i grisa per on passeja el record assolellat dels dies en què tot era possible. El vertigen d'abandonar-se al salt al buit de totes les primeres vegades espurneja encara al fons dels ulls com un pessic al cor. Assedegats d'un aigua que fuig per l'oasi-miratge en aquest desert de dunes previsibles, migrem dels matins als vespres com ocells sense primaveres possibles, tan sols amb la promesa d'aterrar en un horitzó voluble, provisional, dictat per una veu de llapis i un silenci de goma.
Dibuixa'm les ales del desig a l'esquena, com tu saps, i inventem estius eterns que caben dins d'un sol dia. Com si fos la primera vegada.
12.7.24
mare tranquillitatis
La mar interior, en calma.
Quan no hi ha tempestes a dins, les paraules no malden per trobar esquerdes per on sortir.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)