Darrerament l'enyor és una avinguda ampla i grisa per on passeja el record assolellat dels dies en què tot era possible. El vertigen d'abandonar-se al salt al buit de totes les primeres vegades espurneja encara al fons dels ulls com un pessic al cor. Assedegats d'un aigua que fuig per l'oasi-miratge en aquest desert de dunes previsibles, migrem dels matins als vespres com ocells sense primaveres possibles, tan sols amb la promesa d'aterrar en un horitzó voluble, provisional, dictat per una veu de llapis i un silenci de goma.
Dibuixa'm les ales del desig a l'esquena, com tu saps, i inventem estius eterns que caben dins d'un sol dia. Com si fos la primera vegada.
Cap comentari
Publica un comentari a l'entrada