a vegades un miracle.
i que es quedi prou temps a dins
per assaborir-ne la llum
per escurar-ne el tacte.
eufòria,
o trobar -entre tanta sal-
un rastre de sucre
a la comissura de les paraules.
18.2.22
(in)definició d'un mateix
jugues a conjugar la memòria en present. ésser a través del color inexacte dels verbs que dibuixes a l'aire quan penses que potser sí, però que mai prou. alhora la contradicció de saber-se precisa, exacta, en el gest quirúrgic de calcular el pes dels mots en l'equilibri d'un vers.
avançar en pretèrit imperfet. el passat com un forat obert a dins, ple de dies mal cosits a aquesta nostàlgia que t'inunda els carrers del cos com una set infinita que demana sal, sorra i desert. que potser sí, però que mai prou.
9.2.22
Sísif revisited
Empènyer el no del cos com una condemna. Aferrar-se a un sí per véncer gravetat i inèrcia.
I alliberar-se del pes i de la muntanya quan decideixes deixar de ser pedra.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)