agost

Comença l'èxode. M'abandonen, un a un. Em deixen sola davant d’aquesta rutina que la xafogor no ha aconseguit desfer sobre l’asfalt: avui, la botiga de flors que dóna color al tret de sortida del matí; demà, tu. Desembarco en aquesta illa deserta que és l’agost a la gran ciutat. Trajectes de tren muts, sense parades. Lectures sense punts ni comes. Sense pauses que permetin aixecar la mirada i adonar-se de les absències. Arreu, els fantasmes de companyies que tornaran a reviure al setembre. Temps mort, hores que semblaran dies, i dies que esdevindran massa curts per omplir-los de tota aquesta vida que ens demana a crits que la visquem. L’estiu continua sense donar-me motius per deixar d’odiar-lo.

where to go

Sé on anar
a cercar el plor.

Conec el lloc
on m’esperen totes les llàgrimes.

chacaflus

Necessitem creure en miracles. En medicines mil·lenàries. En futurs amables escrits sobre naips. En amors que no tinguin data de caducitat. En horòscops favorables. En herois quotidians.

És temps de Redoxon, de crisi i de vaques flaques. Ara, més que mai, necessitem creure en paraules màgiques. Chacaflus.

estius que són hiverns

Qui ens ho havia de dir que folraríem els matins de juliol amb pana de jaqueta. Amb tota la llana d’un xal. Enmig de l’estiu, com un oasi perdut en el desert, un bocí d’hivern. Quaranta-cinc minuts de gel que regalimen cos avall. Cada dia, dins d’un vagó de tren, la veu silenciosa de l’aire condicionat ens escriu el fred sobre la pell. I nosaltres l’intentem esborrar, inutilment, amb el palmell de les mans.

el present

Tenen, els teus besos, el sabor esquiu de ser humans,
de la set, més que de l'aigua, del pas dels agrons,
de les ones que escriuen els noms sobre la mar.

A l'altra banda de la por,
mossegue l'olor a vida dels teus besos
i no tem els comiats, sinó que accepte presents.

Josep Lluís Roig, Càries

petjades

Em dibuixes arabescs de sal i espirals de foc als contorns del cos. M’escrius el desig en una llengua estranya de silencis humits que només tu saps pronunciar. No sé quant de temps duren les petjades de l’amor sobre la pell, així que no deixis mai d’amagar-me somriures de sorra a les butxaques.

estius i cançons

Em pregunto si les ones electromagnètiques dels telèfons aconsegueixen endolcir l’amargor de les desavinences amoroses amb capes d’enyor i distància. Si els números del calendari de sobretaula i els trenta centímetres del regle algun cop em dediquen mirades de color vermell i negre. Si aquesta calor fa suar les plantes i florir els para-sols. Em pregunto, ara que no et tinc, si la teva veu petita i fúcsia arribarà a ser la cançó de l’estiu: ara per ara, és la banda sonora de les teves vacances i dels meus dies laborables.

de tu i de mi

Eixuga’t les mans
i mira’m els ulls
i digue’m ben fort
el molt que m’estimes.

I oblidaré la fredor
del matí,
les tardes feixugues
i els falsos somriures.

I tornaré a ser jo mateixa.

Montserrat Abelló, Memòria de tu i de mi

Claus de colors i somriures fets de punts sobre el paper. Obrirem les mateixes portes i riurem amb aquesta mateixa complicitat, omplint el silenci abstracte d’infinits trajectes de tren. Eixuguem-nos les mans i comencem a escriure plegats aquesta memòria de tu i de mi.