El van escollir contra tot pronòstic. Ell, que no era massa agraciat, més aviat tirant a lleig, encara no entenia què l’havia dut a ser aquell dia allà, a aquell càsting, entre altres espècimens molt més afavorits per la genètica que ell.
El primer dia de rodatge va arribar i, amb ell, les ganes de fer-ho bé. L’escena era ben senzilla i plena d’acció: una persecució entre bons i dolents. Es va creuar amb els altres extres de la pel•lícula i van intercanviar-se mirades, ell buscant un bri de complicitat, una espurna de confiança, però els altres el van menysprear sense miraments. Dolgut, va decidir llavors deixar-s’hi la pell, treure el millor de si mateix per intentar destacar, encara que fos fugaçment, en aquella escena del rodatge.
Arribà el tret de sortida. Llums, càmera, acció. Ell es va esperonar sol, sempre havia estat bon corredor. Esprimatxat però veloç, malgrat donar la impressió de no tenir un xic de força als músculs del cos. Aviat va deixar enrere els companys, que no s’esforçaven massa en seguir el seu ritme i el miraven amb els ulls ben oberts, incrèduls davant d’allò que estava passant. De seguida va atrapar el protagonista, que el va increpar en el moment que ell l’avançava amb el cap ben alt, orgullós, tot assaborint el seu minut de glòria.
El director va tallar l’escena d’immediat. En qüestió de minuts el van fer fora del rodatge amb el pretext que no havia entès res del seu paper, que no s’havia ficat gens en el personatge. I és que on s’ha vist que el cavall del dolent sigui el més ràpid?
