Dies de clarobscurs profunds. De ganes de fred polar. De posar cançons que et fan recordar com et senties quan la vida t'empenyia a sentir superlativament. Per sentir-te invencible durant el temps que dura un disc. Tot i els efectes secundaris, enyores aquells calfreds com terratrèmols de petita intensitat emocional que deixaven tot d'esquerdes i clivelles a l'esperit. Diminutes sortides d'emergència per on escapar de simulacres d'incendis controlats i gaudir de les vistes, cos enllà.
I, mentre intentes fer nous trucs de màgia amb metàfores i hipèrboles per assaonar hores de vida absurda però necessària, t'adones que has anat teixint una vànova perfecta per submergir-t'hi durant els dies rúfols. Una vànova feta de poemes que parlen una mica de mi, una mica de tu, una mica de tot. Poemes com maons que et (re)construeixen a cop de veu, a mesura que els recites.
Pues oye, ni tan mal, ¿no?
Cap comentari
Publica un comentari a l'entrada