Fet d'abrils i veu de fusta, de camins i arrels, de cordes i dits, te m'encomanes com una cançó de melodia senzilla.
Fil musical dels meus dies, que fàcil que és estimar-te.
mapes en blanc
Dies que es vinclen a caprici del vent. Fressa d'aigua, i la voluntat que es deixa endur pel corrent. Estols de núvols, el bressoleig del verd. Vestir-se de braços nus i escot de botó descordat que es desborda sota la mirada d'aquest sol lleuger. Malgrat l'obligatorietat dels senyals, mapes en blanc i totes aquestes ganes de perdre's.
Abolim les brúixoles.
l'exili del poeta
La seva ciutat el rep de nit malgrat la llum del dia, anònim com una ombra més sobre l'asfalt cansat de trànsit i sabata. Ell cus paraules a la vànova, perquè no sap fer res més que escriure versos quan la solitud arrela a l'ànima i se li queden les mans fredes. Dels llençols i el cobrellit, algú en va fer banderes que onegen als carrers d'una altra ciutat que, com ara els seus poemes, duen nom i cognoms. Cada nit, però, l'home torna de l'exili del poeta, foraster a la seva pròpia adreça, mentre la ciutat mira cap a una altra banda i fa seus els versos d'un altre.
revoltes
Invocar una pluja i un arc iris a parts iguals. Que plogui colors, i així aigualir la metzina dels dilluns. Revoltes a la sang. Que s'alci la primavera i conquereixi l'espai sonor dels batecs, l'eco del teu nom a la cambra buida del pit quan et penso en somriure intens, ara que no em mires.
Conxorxes o instint, o aquest blau cel que amara i hipnotitza, però hi ha dies que es deixen estimar fàcilment.
sorra mullada
El futur és un trànsit de dunes cap a un horitzó provisional dibuixat a mà alçada. No saber si som gots mig buits o mig plens, ni quants decilitres de vida ens queden per sadollar aquesta set que ens crema a la llengua.
Les paraules de vegades són deserts i tempestes alhora.
arcsantmartinejar
El matí ens dibuixa, sense ganes, sobre aquest mur despullat que és el dia que comença. Gargots de temps, apunts de nosaltres, trobar-nos lentament en el gest que torna, fidel, en despertar. Esbós, identitat. Viure sovint és cercar motius com colors per fugir del blanc i negre, i definir-nos.
El destí és una capsa d'aquarel·les.
#arrel
El silenci que penja del final d'un poema, fil de teranyina. El rastre de la veu sobre el blanc de la cambra, com una onada, i la inèrcia dels mots que encara baten contra el pensament, tot fent tremolar les parets de l'ànima. Recita, llegeix, xiuxiueja, eleva els versos, que es barregin amb l'aire. L'alenar, el batec i aquesta set de més per, com l'arrel, cercar, infatigable, l'aigua.
tots els matisos
Oferir-se com un llit desfet, amb la pell rendida al cansament. El cos, rebregat i acollidor, com un llibre antic.
Podria viure únicament d'adverbis.
pous i fonts
Tot comença altre cop. Els matins són somnis imperfectes on et perdo breument i els vespres, final feliç en trobar-te a cada conversa. El trajecte, inevitable, és obstacles, aprenentatge, créixer, erosió.
Viure darrerament és aquesta set que m'empeny cap a tu. Quants gots d'aigua calen per saciar l'amor? Pous i fonts.
realitats
Quan la pròpia biologia es torna esquerpa i poc poètica, esdevé difícil viure en clau de vers.
toxicòmans
Escorcollar la fe en busca de respostes, i trobar només un silenci carregat de preguntes i muntanyes que no es mouen. Síndromes d'abstinència, toxicòmans de temps: els dies es confonen entre ells, i ja tant se val si és dilluns o dimecres. Injectar-se un cap de setmana, i vomitar l'excés de tot allò que se'ns acumula a dins. Perquè cada cop costa més digerir els bons moments.
Hi ha instants en què la vida decep, i no hi ha prou pastilles per millorar-la.
alícia
Preguntar-se a quin indret del cos neix aquesta eufòria de divendres que es barreja amb la sang i provoca somriures involuntaris. Penjarem al capçal dels dies aquells mots que ens emocionen superlativament, com un altar particular, per mantenir aquesta fe que transita, de vegades afeblida, per la resta de la setmana. Malgrat tot, fam de nosaltres, el desig que queixala la carn, aquesta set de viure. Eat me. Drink me. Meravelles.
ales
La llum del sol tot batejant el dia que comença. Quin nom escau a aquest dijous que batega, alegre i discret, a les butxaques del pit? Engrunes de tu, encara, al pensament. Seguir camins de formigues, aquest desitjar que cavalca per dins. Petjades en el fang de tot allò que podem ser, si ens deixem d'obstacles i teories. Abandonem els 'però' al caire de l'abisme, i que la gravetat s'encarregui de fer-los caure, recança avall. Sentir-nos avions de paper; pistes d'aterratge a l'esquena nua del temps. Fem volar les primaveres: d'ales, ens en sobren.
llana vella
Paraules com claus a panys que obren converses imaginàries que ens van acompanyant durant el trànsit de les hores. Al final del dia, poder dir 'vespre', i desfermar aquest cansament de manta de llana vella sobre les espatlles. Quan el cos diu prou, el consol que tu hi siguis per recollir-ne els darrers mots.
paper mullat
Massa esborranys, massa mots que esperen. La indecisió omple carpetes com exilis forçats d'idees inconnexes a l'espera d'una treva, o el final d'aquesta guerra contra el dubte i l'exigència. Dies de paper mullat, o que difícil que és, de vegades, escriure'ns als murs amb bona lletra.
subjectes i predicats
Ens hauríem de limitar a viure a través de frases senzilles. Abandonar els grans discursos, no intentar ser grandiloqüents. Els mots, ràpids i certs; construir dies de paràgrafs àgils.
Clara i concisa, la vida no admet un excés de parèntesis. Ni notes a peu de pàgina.
gust de sorra
Digues que m'estimes encara que sigui mentida.
Montserrat Roig
A estones, el desert del meu nom. Que algú em
pronunciï en to assedegat per sentir-me oasi, breu i fugaç, malgrat l'amenaça
dels miratges. El silenci té gust de sorra.
llucar
Dies d'un sol de vidres nets que enlluerna la rutina. Aquest sentir-se lliure, els dits sense anells, les ganes ocultes de terratrèmols de roselles i tempestes elèctriques de tactes i pronoms. Dibuixa'm línies de costa a les vores del cos, gosem posar límits a la voluntat de l'aigua, dóna'm motius perquè em vessin les paraules. Que s'aixequi la veda dels para-sols. És hora de florir.
tattoo you
No trobar aquell escriure punyent i incisiu, de tan amagat a dins. El residu del dolor és tatuatges o calcomanies, segons la intensitat.
caducitats
Homenatges íntims i ínfims, aquesta nit d'humitat rere els vidres. Em rememoro en les paraules ja escrites per (re)trobar-me, o per perdre tots els nords possibles. Vertigen en mirar passat avall, i enyorar-me en clau de poeta. No goso qüestionar-me quants mots em queden.
petites revolucions
Encetem la setmana amb l'avidesa de la set que batega a la llengua. Tu, i l'emoció que crema a la gola amb el tacte vellutat del teu nom. Foguera de mots; l'amor, combustible, esperona els versos i accelera el pols d'aquesta veu de paper que aviat esdevindrà cendra. Futurs amb denominador comú, versions millorades d'aquest present que se'ns queda curt. Ara i aquí, petites revolucions: reclamem la propietat dels pronoms 'tu' i 'jo', i esbossem a l'aire projectes de verbs de moviment.
Sovinteja'm, vols?
fa vint anys que tinc vint anys
Perquè ja tenim una edat, i una mà de records que ja no ens cap a la butxaca, podem justificar aquest enyor que ens pren de tant en tant. I que, fi com una agulla, se'ns clava ben endins per recordar-nos que ens fem grans i que créixer -en tots els sentits- no és un somni.
pseudoprimavera
Encara aquest hivern que hi ha dies que es nega a si mateix. Oblidar les jaquetes una estona, la pell al sol com una ofrena, i el clic de les fotografies. La calma i l'eufòria, a parts iguals en aquest vas llarg amb gel i llimona mentre em mires.
Feliç, i tat.
braille
Matins escrits a quatre mans, a cegues, sobre la pell habitada, coneguda, conquerida tants cops, apresa tantes vegades. Que els dits s'aturin als relleus del cos, i llegir així aquest amor que hi torna, sempre, amb veu nova. Alta i clara.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)