Cada poeta tria el seu estil de natació.
Àngels Gregori, Jazz
I n'hi ha d'altres que tan sols lluiten per mantenir-se a la superfície.
the art of losing
Perdre't és una forma de saber
que alguna vegada t'he tingut.
També els diacrítics van haver d'entendre
forçosament la vida pel context.
Àngels Gregori, Jazz
sursum corda
Hoy es el día, hoy es el primer día,
y ya nunca seremos más jóvenes que ahora.
Sursum corda, Amalia Bautista
Bales de vidre a les mans d'un infant:
així, els dies que vindran.
Que estimar-nos ara
-ara que encara ens podem estimar-
sigui la certesa de saber-nos illa
enmig de tots els naufragis.
botes d'aigua
Lo fueron todo
y ya los ves
ahora,
abatidos por los días
iguales,
como pasquines en los charcos.
Vivir
se reduce
a esquivarlos.
Los sueños, Karmelo C. Iribarren
just say yes
I dius tardors amb un deix de vellut i verd bosc. Amb olor de llar de foc a la mirada. Dius setembres antics amb una veu de grocs caducs, de pedra mullada. Dius les tardes que davallen pel pendent de llum, les hores petites i eixams de camins que duen a casa. Dius l'amor que roman, discret, en totes les coses que compartim. I dius que sí, sí. Per l'encís d'un accent que, rotund, venç els dubtes i els condicionals.
sans serif
Inventar tipografies per atrapar la temperatura dels dies dins d'un abecedari de quatre colors. Intentar escriure allò impossible amb la bona lletra de les coses que arriben per quedar-se, encara que sigui a deshora, a les fosques, a contrapèl. Eufemisme és triar un taronja quan volies dir vermell de calor brutal impregnant-ho tot d'un estiu desbocat que et mossega els turmells.
Sé que a alguna banda, entre el darrer bocí de pell tibant i el primer dolor d'aquest inventari cansat de múscul i os que ha esdevingut la bastida del cos, hi vaig amagar paraules de color de doll d'aigua fresca. Conxorxa de memòria, llavis, gola, llengua. L'oblit és recordar-ne la set, el regust, el rastre, però ser incapaç de pronunciar-ne el desig.
untitled
De vegades, en alguna banda d'aquest refugi que és el pit -petita catedral d'aire i costelles-, el pes diminut d'una certesa que, encara llavor, es va fent un lloc per quedar-s'hi a viure.
Així, una promesa de futur.
precipitar-se
Només tu coneixes on és el caire
de l'abisme que et retalla per dins,
allà on hiberna el vertigen.
On és el foc que t'habita
a les palpentes.
Perquè et saps en els rastres
en les restes de tot allò
que va cremar algun cop per salvar-te,
has après a crepitar sense flama,
a encendre versos amb altres versos.
Ja no tens por a l'espai en blanc:
has entès que la llum és sempre allà,
pacient,
tot esperant la paraula exacta.
petricor
Després de la pluja, aquesta llum que travessa el matí dels ulls amb un rastre d'olor nova de vidre clar i net, que ens duu a les finestres obertes d'aquells temps en què tot ens esperava per ésser descobert. L'estiu que s'acosta ens envia postals amb tacte de préssec, i hi llegim la calor incipient i perfecta de la promesa d'un juny que acull totes les ganes de.
Als ulls, infinits, els dies que parlen de blaus marins.
A les mans, expertes, hores tendres a la vora de pells que es desfan tot abolint fronteres.
A la boca, els mots que mosseguen la carn ferma d'aquest desig vermell que va envoltant el pinyol de la cirera.
incendis
Que l'oblit era algú amb una teia encesa
entrant al paller de la memòria
Manuel Forcano, A tocar
freàtica
Per fora,
dunes
i polseguera;
a dins,
salts d'aigua
i torrenteres.
La mirada, líquida.
Tanta, tanta set.
tectònica de plaques
Mirar-te, i encara terratrèmols. Latent, sota capes d'escorça, múscul i gris pedra, un desig de dits llargs escriu mots en l'idioma del calfred que llampega per la nit de l'esquena. I nosaltres traduïm l'amor elèctric en una veu d'ones concèntriques que recorre aquesta pell feta de retalls de mapes antics i pàtries desertes, on el temps ja fa estona que juga a desordenar-ne les fronteres. Paral·lels, meridians, epicentres.
Cartografiem-nos, vols? Com si fos el primer cop que ens perdem pels camins del cos, tot cercant la paraula exacta per definir aquesta set sense nom. Lletra a lletra.
tots els finals possibles
Capvespre. La llum suau, com un badall, acarona els objectes de l'habitació com si fos la darrera vegada. En un atac sobtat de solemnitat, com si demà fos el primer dia de tots els finals possibles, voler ser aquesta llum dolça al capdavall de les hores. Per tastar el tacte cremós de les coses que importen, i retenir-ne el gust darrere aquell vidre que només es pot trencar en cas d'emergència.
tattoo
Tanta llum. I jo, amb teranyines a la mirada, intento destriar paraules per dibuixar aquests darrers matins de sucre i cristall a la pell de la memòria.
robinson
Inventariar tots els naufragis. Deixar enrere les illes desertes. Desaprendre l'hàbit de cercar vaixells a l'horitzó.
Acostumar-se a nedar de nou, sense por d'ofegar-se. I gaudir del plaer de surar.
punt i seguit
Dibuixar un inici. Un punt que, amb traç ferm, esdevindrà línia, camí, barana. I amb aquest inici, una altra primera vegada i, amb ella, tot allò que pot ésser.
Dibuixar un inici en un full en blanc és començar a escriure -a escriure't- de nou. Ara tan sols cal triar quina serà la primera paraula.
bella dorment
Que, de tan obvi,
l'amor se'ns adormi sota la pell.
De tant en tant,
acostar-s'hi de puntetes
per sentir com respira,
com encara batega.
Amb la certesa de saber
que només cal un bes
-només un de sol-
per desvetllar-lo.
gris de Payne
La pau d’un dimecres qualsevol enmig d’aquesta guerra contra el temps. La llum d’un hivern que, lluny de ser amable, et fa oblidar el fred que ha cremat el verd que resistia a les trinxeres.
Matí de desitjos, intencions i dubtes. La fe és de franc però, de tant en tant, passa factura i repatria els cadàvers de les il·lusions que enlaires en avions de paper que s'estavellen contra les promeses disfressades de blau cel. Envoltada de naufragis, demano primaveres per carta certificada, escrita amb la cal·ligrafia rodona i tendra dels dies d’estiu que adornen la memòria. Perquè només la nostàlgia sap pintar els records d'un color ingràvid, com de vertigen, ara que el gris senyoreja cabells i certeses, amb el pas ferm d'aquell que sap que ha vingut per quedar-se.
staedtler pigment liner 0.2
De tant en tant, la impaciència. Aquesta (des)gana que crema al tou dels dits, al fons dels ulls, a la punta de les pestanyes, a algun lloc indefinit entre la víscera, l'ànima i el dolor petit que sembla que s'ha quedat a viure a l'espatlla dreta. Aquest desig incandescent que tot avanci, que res s'aturi, que les hores no restin suspeses prop del sostre, consumint l'aire de les expectatives que s'envolen sense voler, tot desinflant-les. Que tot allò que pot ser sigui, d'una manera o altra, però que es precipiti, que davalli, que esclati, que esdevingui, que combustioni, que es resolgui, que cridi, que vingui, que marxi.
Elèctrica, cansada d'enrampar-me amb aquest silenci metàl·lic, invoco la bellesa en el gest d'aquest voler tot de verbs de moviment en dansa. La possibilitat dels participis dibuixats com adjectius, l'esperança dels condicionals i el traç incipient d'un futur escrit a mà alçada en llapis. Cal·ligrafies, o el goig de contemplar segons quins paràgrafs. Quines ganes de passar a net els somnis.
hiverns superlatius
Dir la nit amb tots els adjectius del fred. Tinc tot de paraules congelades dins meu. Hiverns superlatius, viure sota zero. Que sí, que avançar a foc lent és espolsar-se el rovell de la veu a cop de crit en veu baixa. Sense perdre l'equilibri, caure i tornar a ser. Rèquiem per la dona de genolls pelats, la poeta sense versos i totes les plantes que han mort aquesta nit.
i tres
El vertigen del blanc ofert a la taca, al traç. Mala lletra. Tremola el pols davant de totes les possibilitats que s'estenen al teu davant.
Desemboliquem l'any que acaba de començar. Que no se'ns trenquin les ganes.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)