Bon Any i bons versos!
el saber ocupa lugar
Fer-se gran vol dir tenir cada cop menys espai al pit per a la sorpresa.
Rebel·lar-s'hi vol dir, doncs, endreçar l'habitació de les costelles per encabir-hi cor i experiència, i que encara hi hagi lloc per a les visites inesperades i els convidats.
avui pot ser un gran dia
Als matins de fosca i gebre, vestir-se amb totes les ganes de llum. Les hores, a les butxaques, foradades o no, per perdre-les, per gastar-les.
L'ànim és un mecanisme de fil de teranyina i politges invisibles.
inventar primaveres
El pes de tot un hivern
als vidres d'aquesta tarda de diumenge.
L'amor és fet de caramel i marbre,
i el dolor té els dits llargs i fins
i nosaltres, les esquerdes de sempre,
avesades ja al joc del seu tacte.
Encara recordem, però, com inventar
les nostres pròpies primaveres.
one-hit wonder
Dies en què et preguntes si la inspiració, la de veritat, tornarà per quedar-se, altre cop, una bona temporada.
groc llimona
Bull el buit que viu a dins quan arribem al voral dels dies espremuts amb tota la recança que poden acumular, amb força, les dents.
Lluna llimona. Àcid, el suc que regalima pels carrers dels mots, nit avall.
campana de Gauss
Que fàcil seria deixar-se endur, riu avall. Però només sé nedar contra corrent.
Com cansa l'inconformisme.
purpurina
Composar vespres en minúscula, d'un silenci de lletra lligada, de cal·ligrafia antiga, com quan teníem tot el temps del món per dibuixar paraules sobre la pauta dels dies elàstics, gegants, propietat d'aquelles mans encara petites.
Que el fred esperona els verbs, i el moviment conjuga núvols de noms i llocs, i invoca paràgrafs i llengües. De quants adjectius estem fets? Els comptem ara que la son amoroseix la carn dels mots i devorem records per nodrir-ne de nous. La ràbia ha perdut les dents i els versos ja no mosseguen com abans.
Ganes d'escriure l'amor, el soroll del món, el perfum de les coses petites amb metàfores lluentes, brillants. Veu de purpurina. Ara que ningú no em sent, és hora de preguntar a un dels meus déus barats a quin calaix d'aquest cos esbarriat acostuma a amagar la màgia.
braille
Aquest amor,
un poema escrit en braille.
Dur els seus versos,
desgastats,
tothora
al tou dels dits.
La pell et diu de memòria.
un poema escrit en braille.
Dur els seus versos,
desgastats,
tothora
al tou dels dits.
La pell et diu de memòria.
mossec
Petits accidents, com mossecs mínims d'agulles de cap als dits, aquest viure precipitant-se cap als vespres, de carpe diem, de cruïlles i agendes mig plenes, mig buides. I menys fotografies de les que voldries.
Sentir-se viu, però, és prescindir de la protecció dels didals.
cues de pansa
Escrits antics com cues de pansa. Llegir-me per recordar que, de tant en tant, tot fent equilibris entre les línies tortes i mal escrites de la rutina, faig jocs malabars amb els mots.
L'autoestima té mala memòria.
marilyn
Em cuso el vent a les faldilles, ara que el sol vol jugar a primaveres, i a mans i carícies sota la taula. Escudar-se rere somriures francs, abocar grapats de bones intencions a l'entonació de cada paraula, inundar-se de ganes de març. Filar la veu del vers, brodar el poema sobre una nit de desembre.
Esclat d'enagos i puntes contra la festa d'un cel de diumenge. Que s'enlairi el futur, blanc de tanta promesa, de tant d'hivern, encara.
Esclat d'enagos i puntes contra la festa d'un cel de diumenge. Que s'enlairi el futur, blanc de tanta promesa, de tant d'hivern, encara.
campanetes
- Has vist quin sorollet
més divertit que et fa l'ànima?
Anna Gual, L'ésser solar
Dins teu, la remor llunyana de la tempesta d'una adolescència que s'acosta; dins meu, rellotges de paret que toquen totes les hores.
Ballem en aquesta treva d'espai en blanc, ara que encara dringa la innocència.
happy birthday to me
Avui em regalo a mi mateixa un poema d'un dels meus poetes preferits, Amadeu Vidal i Bonafont.
| Missatge en una ampolla trencada |
Recordo quan encara volia créixer.
El misteri m’esperava al fons de tots els contes,
els amics m’ovacionaven amb la gesta
d’apedregar un gat d’entre les bardisses.
Recordo quan els pares eren l’enciclopèdia
i em tallaven les ungles,
quan no sospitava que un dia
tindria un número de targeta de crèdit,
un NIF i un codi de barres al lloc de la felicitat.
Ara tots formem part de la mateixa derrota
i en tornar de la feina els parcs ja són tancats.
|
gata maula
Vespres de vellut. El dia jau desfilat entre cançons íntimes amb què apedaçar els finals, les vores de totes les hores que hem begut a galet, una darrera l'altra. Amb llengua aspra de gat, llepar la nit, els versos antics, els poetes que ja no som, a contrapèl. Fets de tempesta i amagatall, ja no sabem trobar-nos al ras i ens busquem pels racons de la casa. Tan sols pols, silenci, engruna, teranyina. El passat, amable, ens acotxa amb la manta dels dies de glòria, i la promesa d'un endemà és ara una escalfor de veu baixa malgrat saber-se el mateix horitzó, el mateix cel.
Vespres de vellut, versos antics, fil de cosir, agulla i didal per sargir aquest desencís de peus freds. La vida miola. I desafina.
naftalina
A un dia d'afegir un any més a la pròpia cronologia, acceptar -o resignar-se- que a certes alçades de la vida hi ha desitjos que es desfan a les mans quan els intentes abastar, intocables.
Miratges, o massa arna i poca càmfora.
dilluns, remolins
Fer dissabte de l'amor. Endreçar els petits detalls, enllustrar els motius per enamorar-me de tu altre cop, com si aquest sentiment de terra fèrtil i arrels profundes tornés a ser llavor.
Estrenem, doncs, remolins a la panxa cada setmana, celebrem aquest vertigen d'ala de papallona a trenc de pell. L'amor, com un llit acabat de fer amb llençols nets.
humitats
Em pregunto de quina pasta està feta l'ànima, que de vegades s'estova amb tanta facilitat. O és que hi ha dies que se'ns desborden els rius interiors, de tanta humitat, de tanta aigua. Ser una mica mar, una mica platja, i que la llibertat sigui aquest deixar-se endur pel bressoleig de les ones que es dibuixen al cos.
L'ànima, aquest animal de suro que sobreviu sempre a tots els naufragis.
je vais te dire
No escriuré el tacte ni el sabor dels matins al teu costat. No, no diré l'olor de les tardes de llana, ni aquest veure'ns les costures, ni parlaré del goig de dir-nos l'amor en veu baixa, de com sona l'amor en cursiva. Le futur, proche, s'il vous plaît. Llavis de cera, paraules de mantega i, a la punta dels dits, l'equilibri d'un univers privat, petit. D'un únic vers, perfecte, que encara ha d'ésser dit. Amb els cinc sentits.
emboirada
Llegir els dies en què escrivies mots brillants i clars com un dia net, de cel rentat, de ple hivern.
D'on han sortit tants núvols?
puntuar
Mans que dibuixen malament l'inici dels dies. Objectius desenfocats, o ulleres brutes o ulls que no saben mirar. Majúscules mal escrites, horitzons esbiaixats, propòsits i intencions que cauen en barrina tot esbossant espirals en un cel de miralls. Un vertigen estavellat al fons del cafè, malgrat el regust de sucre.
Somriures metàl·lics, invocar el nord de totes les brúixoles, i que et contesti un fred desorientat. Propietaris dels propis punts finals, tocar-los amb les puntes dels dits al fons de les butxaques i inaugurar la petita satisfacció de saber-se prou hàbils per col·locar-los en el lloc adequat.
Que el dia acabi com cal.
temps d'espera
La mesura del desig és el temps d'espera que transcorre entre el voler i l'aconseguir.
De vegades dolç. Impacient. O etern.
asil
Que l'angoixa envaeixi el dilluns amb pas marcial, a ritme de rellotge despertador a les fosques.
Voler exiliar-se al blanc de les parets.
El no-res, però, no concedeix asil polític.
espiera
Aquest espai i, enmig dels mots, un pany de porta. Jocs de claus i imatges.
I tu, què hi veus?
eucaliptus
Pessics de llibertat, com caramels balsàmics a la boca.
Sovint no tenim el pit prou ample per respirar-la tota.
let's fly
Avions que volen baix, tot estripant l'aire. Imaginar destinacions per a aquest dimecres de peus lleugers i mans fredes. Turistes vocacionals, una mica astronautes, sempre cerquem aeroports on aterrar l'ànim els dies rúfols. Carrers antics o petits planetes per descobrir, tant se val. Qualsevol indret on poder ser, amples i prou valents per conquerir l'espai i el temps.
Voler ales és dir desig. El desig, sempre el desig, com brides per ensinistrar els núvols.
plou-me
Avui, el privilegi d'una finestra amb un ampit imaginari on reposar la mirada. Avui el verd és més verd, l'ocre és més ocre i el gris és més gris, i el plor és a tots els vidres.
Però avui no és un dia trist malgrat ens ho sembli a aquells que mirem per la finestra. Perquè els dies no ploren, tan sols fan tardor. Potser som nosaltres que, igual que la pluja fa amb els colors de la natura, amarem els sentiments per fer-los un xic més intensos.
Plou-me.
antídots
L'embat de la urgència per desordenar les hores del dia. Les ganes de tot, contra el vidre, i el cos, immòbil, dissecant l'efervescència de la sang en mil·ligrams de desig i litres de pluja.
En l'àpat del temps, que la vida se'ns taqui d'una calma enverinada. Quanta renúncia hi ha en allò que en diuen maduresa, i que actua com a antídot.
posa'm un divendres
La rialla fàcil que s'encomana. I l'ànima, ingràvida.
Em pregunto quina graduació alcohòlica té l'aire que respirem els divendres.
nosaltres, de nou
Tanta pèrdua acumulada a l'inici de cada paraula, a la promesa de llum dels matins, a la petita mort dels vespres. No escriure per evitar el centímetre d'esquerda, per no incitar el precipici i fer caure el principi d'un final que mai no sabem pronunciar, que no sabem donar-li nom. De nou, el tacte a tocar dels dits. Un no encara de punys tancats, un lentament assuavir les arestes d'aquesta veu de marbre per encabir la tremolor en l'enganyosa fermesa de la mirada. Un enyor de nosaltres, de tots els futurs possibles que es recolzen en l'ampit de tots els passats.
I mai no saber en quin moment gosem travessar les fronteres de seda per tornar a conquerir l'altre cos, i resseguir a poc a poc les fites que hem anat deixant a la pell durant tot aquest temps. Després de tanta fam, el bes amb regust de febre que, malgrat la cartografia exacta de la tendresa dels anys sobre els teus llavis, sempre sembla nou.
ràbia tendra
Cruspir-se el desig, glopejar la set, doblegar el pensament tantes vegades com ho permeti el material de què està fet sense que arribi a trencar-se, i descobrir-ne els límits. Cargolar frases i esborranys fins a l'huracà, que el mot esdevingui cop de vent sobtat, fuetada. Immolar el vers amb la fulla esmolada de la veu, i que es dessagnin les imatges.
L'alè del poeta put a ràbia tendra sometimes.
punts que no són finals
El llavi que bull, sense saber el perquè del batec.
Set de mot o de bes. Inherent, el diàleg.
Tu, sempre tu, al final de totes les converses.
cacera
Emocionar-te fins a l'abisme
per fer sortir la llàgrima del cau.
per fer sortir la llàgrima del cau.
L'esquer de la paraula.
L'ham del full en blanc.
L'ham del full en blanc.
paper de regal
Optimisme és desembolicar el dia amb il·lusió i sorpresa malgrat saber del cert què hi ha a dins.
hunger
Mastegar la calma, pair la tempesta i desgranar-la en humitat, vent, llum i soroll. El desig, elèctric, a les dents, tot esperant el senyal del tro per desfermar el teu nom, eco somort després del dolor, al cel de la boca.
La fam sempre torna.
les meves poetes
Quin goig descobrir-vos de nou, remenar els calaixos antics i retrobar els textos amb regust d'inici, quan encara tan sols éreu paraula. Ara us puc sentir els mots i abraçar-vos -molt de tant en tant i menys del que voldria-, poetes. I amigues.
the thin red line
Gronxar l'angoixa fins que s'adorm. Tota teva, l'hora de les petites victòries. Del plaer al plor, però, una fina línia vermella: un únic gest, una sola cançó, i el joc absurd d'intercanviar unes quantes lletres.
chi lo sa
Ara voldria tots aquells versos per a mi, però llegits amb l'emoció d'ahir. Perquè avui no deixen el mateix regust de batec desbocat a la sang, perquè avui ja no sóc la mateixa que ahir. A vegades em dic duna que avança sense brúixola ni nord ni destí concret. Tan sols moviment. Tan sols sorra i vent, cap endavant.
Potser hi ha un poema per a cada moment. O un moment per a cada poema. O un mateix poema que muda de pell. Chi lo sa.
tant d'hivern
El fred rosega el poc estiu que quedava arrapat als ossos. De l'àpat d'aquest octubre, les sobralles encara tèbies al plat; entre dent i geniva, un mot esfilagarsat, una nosa petita. Una dèria amb regust d'embat d'onada, de temps perdut a les estovalles, taques de vides passades sobre el blanc.
El calfred senyoreja ara el cos, i enyores el tacte de llana de la paraula precisa, exacta, que t'omple la casa buida els vespres de versos eixorcs. Cal esmolar el gust per al tast de la neu que ha d'arribar, avesar la pell a la visita de la desconfiança d'un hivern que ens farà dubtar, com sempre, de la tornada dels dies de receptes antigues, de sol i desgel parats a taula.
Nosaltres, sempre nosaltres, hibernant al fons de les butxaques, dient-nos els mots a foc lent.
cap de casa
He desterrat la por al darrer calaix de l'ànima, a les golfes del cos, al cap de casa. Allà on van a parar els objectes inútils, els pensaments massa audaços i la roba que ja no m'escau.
El temps, una certa quantitat d'oblit i la pols fan miracles.
Esblaimen, temperen.
Esblaimen, temperen.
quicksand
Tant d'hivern,
tanta fulla caduca,
tanta provisionalitat.
Certeses incertes
i efímeres,
intentar prendre's
seriosament aquesta vida
i interpretar aquest ser
vent,
dunes,
castell de cartes,
quicksand.
tanta fulla caduca,
tanta provisionalitat.
Certeses incertes
i efímeres,
intentar prendre's
seriosament aquesta vida
i interpretar aquest ser
vent,
dunes,
castell de cartes,
quicksand.
camí cap a la indiferència
El dia que res no sigui capaç d'emocionar-me.
Aquell dia.
Ho hauré perdut tot.
Aquell dia.
Ho hauré perdut tot.
una cançó dels anys vuitanta
Algú canta de lluny, des d'una cançó dels anys vuitanta, des d'un passat amable de bateries programades i sintetitzadors. I notes com somriu la nostàlgia, sense demanar permís per utilitzar els teus llavis.
No hi ha descans per als perdedors: després d'un diumenge fràgil ve un dilluns infame, l'ofec dels crits que no arribaran mai a néixer. La queixa és empassar saliva per arrossegar la veu coll avall, un silenci més i un apretar els punys amb força perquè callin també el gest, els dits, les ungles. Llaurarem els dies altre cop, amb el cap cot i la mirada perduda al mateix indret on cada matí deixem l'orgull per recollir-lo a la tarda, un xic més maltractat. I tan sols esperes que la rutina no esdevingui prou dura com per abandonar el costum d'acaronar els vespres amb els mots que reculls pel camí de tornada a casa.
Algú canta de lluny per recordar-te el sabor que feien les promeses que inventaves. I que encara tens memòria.
correspondència
L'amor en horari laborable es limita a ajornar el desig fins que el dia abaixa les persianes. A evitar que durant les hores de sol s'incendiïn els mots que naveguen a dues veus pel mar d'una conversa escrita. Onades de text, correspondència. Que la pell vol arribar a port, a terra ferma; a la promesa del tacte, a la certesa de les mans. I així hi ha nits que cremem les naus per no haver de tornar als adéus de l'alba, perquè ens sembla que tot està per fer, que no hem tingut prou temps, que encara és massa aviat per enyorar-nos.
Les distàncies són com la set i els retrobaments, el saber l'aigua a frec dels llavis. Ens beurem a petits glops, líquids, sadolls, com a premi a tanta espera.
vestigi
Cansada de resseguir amb les ungles el perfil dels dies, per fer que comptin, per deixar-los marcats a alguna banda.
Que inútil, aquest mal de dits.
el pas del vers
Massa tardors acumulades
als turmells.
El pas del vers, feixuc:
el mot ja no s'enlaira
com abans.
No ens caduca l'amor:
se'ns cansen les paraules
dins d'un cos que oblida
a pas lent
com es pronunciaven.
punys i pams
Faig inventari de les camises que he dut per feinejar mentre la vida mirava per la finestra i s'imaginava altres vistes. Anys de roba esclarissada, records de punys desgastats. L'olor de sabó, el teu rastre a la pell, ben recent després de la darrera bugada. Quantes camises, dic, encara. A qui li importa, a aquestes alçades, mesurar l'esforç en metres de tela comprada a pams?
Així que rentem les il·lusions amb aigua freda i programa delicat mentre sargim el temps a l'espera de totes les hores en punt. Vestim l'amor amb texans vells i còmodes, i deixem que el futur, que imaginem amb roba de mudar, vingui carregat de diumenges.
maregassa
Encara aquí, esperant l'embat de ràbia, el cop de sang. Fent com si res, com si no sabés que ja no queden gaires mars embravits a dins.
A quina temperatura bullen les paraules?
A quina temperatura bullen les paraules?
tinta xinesa
Perquè tota jo em parla de tu,
fugir blanc enllà
per no desitjar-te amb paraules,
altre cop.
I dibuixar pensaments
a mà alçada
a la paret que m'acull
els vespres que no et tinc
per recolzar la mirada.
Desig-espiral,
cercle viciós.
Tu, tinta xinesa.
Indeleble,
a tots els horitzons.
cel·lofana
On han quedat els dies brillants i polits, a punt d'estrena?
Dins d'una memòria de cel·lofana.
jericó
Aquesta llum de tarda que tot ho estova, inevitable. L'instint, esponjós, i la porositat que s'estén pel cos per atrapar el darrer alè de diumenge abans no escapi per la finestra oberta de tots els finals. Perillós, el licor que destil·la del plaer de les petites coses: ebris de calidesa, ja no hi ha murs ni barreres. Ni la voluntat ni aquesta pell de vidre podrien aturar l'embat de la sinceritat que, brutal, obre les portes que ens separen.
No m'ho demanis, que avui diria que sí a tot.
putxinel·lis
Els poetes hauríem de ser més humils. Perquè les paraules no ens pertanyen, sinó que són les paraules les que ens permeten jugar amb elles.
postcards
Que el sol s'escoli per un cel esquerdat. I que regalimi, dia avall. Que ens espera un vespre fet de basses d'oli, núvols reciclats i mecanismes que s'activen quan entres per la porta amb tot de converses sota el braç. És l'hora dels nostres noms, de sentir-nos a prop després de les distàncies, de brindar amb les copes plenes de companyia, enlairar la nit i no deixar escapar trens que, com els dies, agafen velocitats extraordinàries si no hi ha estacions que els obliguin a aturar-se.
Sovintegem-nos, com turistes habituals de ciutats d'avingudes amples, rius tranquils i llambordes brillants. Malgrat saber-nos les adreces del cos de memòria de tant enviar-nos postals.
sip of water
Maldestra, no sé dir l'amor d'una altra manera sinó és a petits glops.
noms propis
Quants noms hem donat a l'amor per identificar-lo amb un rostre, amb uns llavis, amb unes mans, per poder dir-lo, concentrat en una sola paraula? Experiments sociològics, intents fallits, focs artificials de pólvora mullada. Noms en trànsit, provisionals, per fer camí fins arribar a bon port. Fins a aquella platja que bategem finalment amb el sol i la sal i l'oratge i tots els dies, de principi a final.
I el desig de no marxar-ne mai.
fosc
Perquè la fosca és sempre a l'aguait i, de vegades, tan a prop que sents la seva respiració al clatell.
Si el verd és el color de l'esperança, el gris és el de la desconfiança.
El color de les taques que no marxen.
el millor poema
Desafio el blanc amb la intenció d'escriure el meu millor poema. I és el mateix blanc el que em fa callar i, amb humilitat, deposar el bolígraf.
I em pregunto si el millor poema és aquell que sempre queda pendent d'escriure.
mosquits
La tarda arrenca el bull, i l'olor del cel d'horabaixa s'estén per la penombra de les coses a mig dir. Les vuit del vespre pronuncien la paraula 'octubre', i tot es tenyeix de fulla, ventada contra les parets i un suau enyor de llana. Els mateixos subjectes, diferents verbs. Que el futur és fet d'intencions conjugades amb veu ferma. I la tarda, a foc lent, i aquesta llum que es desgrana en colors i adjectius i migranya, i voltes i més voltes per aquest bocí de carn que et recorda la visita del darrer mosquit a la teva pell aspra. Converses de nen gran, punts i final, aquestes ganes de fred, analgèsic, l'arròs que es passa.
Ara que l'ànim es marceix fàcilment i els sorolls del carrer es fan més presents, tant que intenten entrar a casa malgrat la barricada de les persianes, és hora d'escurar el dia amb la calma de la cullera ampla i, davant la certesa del buit imminent, aferrar-se a un vers qualsevol. Com el consol del tacte de l'ungla que grata en cercles al voltant de la picada.
cops de vent
Al calaix, tot de pensaments plens de vent que pentino les nits que no em véns a veure: massa mans obertes per a tant buit de paraula.
I viure dies repetits que comencen enfilant trajectes amb corrues de ciclistes i traces de núvols rebels. Anònims, altre cop, perquè hi ha persones que no es deixen escriure.
denominador comú
No recordo en quina conversa em vaig enamorar de tu. Eren tants els mots amb denominador comú que vaig perdre el compte de totes les vegades que el desig va trucar a la porta.
El primer bes, la clau sota l'estora. I, després de tants anys, que ja no calguin panys. Ni portes.
publireportatges
A la ciutat que vespreja, setembres, sopars a taula i ambulàncies que criden la urgència als quatre vents. Publireportatges. Lluny queda París encara, i mentalment dic distàncies amb aquesta veu de sirena que canvia de registre per culpa d'un efecte Doppler que ja duc per sempre tatuat a la memòria, com un record dels dotze anys perfumat d'adolescència prematura.
En alguna banda d'aquesta nit, la por intenta que l'esperança viatgi a la velocitat de la llum, però la realitat ho fa tan sols a vuitanta quilòmetres per hora. Que arribi demà per a tothom, a l'hora en punt d'un divendres humil ple de promeses de dissabte.
Saskatoon, Canada
Quantes vides alternatives ens és permès imaginar sense acabar avorrint-ne la pròpia?
fire alarm
Que et cremin tant els ulls que només siguis capaç de veure incendis. Extintors miops, trencar vidres d'ulleres, doncs, per poder arribar a l'aigua.
Aquesta nit em trobaràs cosint botons d'alarma als vestits que encara m'escauen.
pinacoteca
Perdre's-laberint, viure-museu fins que la textura dels colors desgasti la mirada. Erosió plaent, volguda, empesa fins a la ceguera dels sentits.
desafinado
Que no peito dos desafinados também bate um coração
Dur-te a dins, ben après, com la cadència del caminar. Com aquella cançó que arriba i deixa anar l'àncora i envelleix amb tu a les puntes dels dits i a cada taula on la deixes escrita. Dir-te en clau de bossa nova els vespres sense música, i encomanar el teu ritme al silenci que degota del llum que et fa de far les nits d'absència i mala mar.
Dur-te a dins, com tots els versos que porto escrits a la cara oculta de la pell, amb la veu desordenada per no saber dir-te encara. Perquè els poetes també desafinem, de vegades.
com esquimals ballant al gel
Contra la malenconia contagiosa del col·lapse de l'autopista, un grapat de cançons boniques. I que l'aire que conté el pit s'incendiï en imaginar esquimals ballant al gel. Amb el cor en flames decideixes congelar la bellesa de segons quins moments de carretera secundària. Malgrat el gris asfalt de la por i l'absència, la promesa de tot aquest verd per endavant.
Que sí, que desfàs maletes, que et quedes per sempre perquè, de fet, mai has marxat.
mots de calamarsa
Amb fil imaginari, cosir boires a aquest cel per torbar la pau del blau. Que vull tempestes d'estiu, superlatives, sonores, i així desfermar aquesta ràbia líquida en bassals de final de tarda i olor de terra mullada. Sargits elèctrics, pausa-paraigua. Pluja que brodi rostres amb punt de plata al reflex del vidre, que digui mirades-calfred i mans que busquen dibuixar la pell i aquesta fam de cos sota una invitació de llençol i vànova.
Imparable, el desig, quan parla amb mots de calamarsa.
gua
Recordo quan el meu món
cabia dins d'una bala de vidre.
D'aquells temps, només en queda
el vertigen de la velocitat
dels esdeveniments
-ara corren els anys
i les mans ja no són prou hàbils
per recordar-ho tot
amb el tacte-,
aquell rodament de cap,
un lleuger mareig
de planetes en òrbita,
i el gest de la mà estesa,
els dits volent ser infinits,
per intentar arribar a tot arreu.
A aquell forat fet al terra
que acollia petits sistemes solars.
Gua.
cabia dins d'una bala de vidre.
D'aquells temps, només en queda
el vertigen de la velocitat
dels esdeveniments
-ara corren els anys
i les mans ja no són prou hàbils
per recordar-ho tot
amb el tacte-,
aquell rodament de cap,
un lleuger mareig
de planetes en òrbita,
i el gest de la mà estesa,
els dits volent ser infinits,
per intentar arribar a tot arreu.
A aquell forat fet al terra
que acollia petits sistemes solars.
Gua.
who am I
L'espai en blanc, i la impaciència d'esdevenir quelcom més que un buit, una resposta a la pregunta que espera rere el parèntesi de rigor.
Professió.
Sóc tantes coses. I no-res alhora.
huracans
Matins que creixen en espiral, amunt, cap a un cel de color de vidre. Trencadissa que vol dir voràgine, i tot es precipita en verbs de moviment que esgarrapen la vida, paraules sense esquelet, inarticulades, i adjectius de pell fina, gairebé transparent.
Aferrar-se a les línies de l'agenda, a la pròpia cal·ligrafia, a la voluntat d'un temps que es desordena a caprici dels esdeveniments. I aprendre a mirar la tarda amb ulls d'huracà per poder respirar(-te).
brànquia i escata
Sortir a la mar d'asfalt i deixar anar la xarxa del pensament. Pescar versos amb les mans, i desitjar tenir prou memòria per tal que sobrevisquin fins arribar al paper.
galènica
Pronuncio mentalment el teu sabor. Efervescent, et desfàs en adjectius tropicals, càlids, i signes d'admiració. A la boca, opulent; a la sang, la revolta del cos. Els sentits inventen mots amb tacte de vi, un idioma nou amb llengua de sucre, llevat i most.
Paraules d'amor volàtils, versos de vapor, aquest dir-te en clau d'alcohol.
vers bomb
Poemes que esclaten a la boca en llegir-los. A la boca, regust de terrorisme dolç.
Visca la revolució.
perspectives
Colonitzem els propis cossos amb la desgana que regalima d'un dilluns gris dibuixat a mà alçada a la finestra humida del tren de bon matí. Com aquell que sempre utilitza el mateix camí per anar al mateix lloc. Sense novetats, sense sorpreses. I així recorrem els diferents trajectes del dia tot resseguint el mapa de petits dolors que guardem a la guantera de la memòria per comprovar que allà són, encara, per recordar-nos que som unes quantes hores més vells, que l'edat no perdona. Així que combreguem amb la fe de l'ibuprofèn que ens lliura de tot mal, sis-cents mil·ligrams de calma per via oral, per suportar estoicament el futur immediat que encara ha d'arribar, ben carregat d'estrès, com el primer cafè del dia.
Conquerim els cossos aliens, però, amb el delit del primer tast de vi. Amb la saviesa del tacte, a força de recórrer camins invisibles sobre la pell i conèixer finalment totes les dreceres per arribar abans al plaer, i poder quedar-s'hi més estona a recer del pas militar dels rellotges. Perquè en els ulls de l'altre no envellim, no existeix el temps i, com adolescents eterns, ens perdem pels carrers foscos dels nostres hiverns per trobar-nos en aquells besos de regust furtiu que, en fer-los, ens hi anava la vida.
temps de poda
La solitud que
creix a dins
famolenca,
goluda,
volguda,
s'estén,
es ramifica,
es vertebra en
vespres hermètics
i silencis que
no acaben en flor.
Temps de poda i
de branques mortes:
cal esmolar,
doncs,
la veu de les tisores
que parlen de llucs nous
i primaveres que
encara han d'arribar.
creix a dins
famolenca,
goluda,
volguda,
s'estén,
es ramifica,
es vertebra en
vespres hermètics
i silencis que
no acaben en flor.
Temps de poda i
de branques mortes:
cal esmolar,
doncs,
la veu de les tisores
que parlen de llucs nous
i primaveres que
encara han d'arribar.
focs
Pianos que es desvetllen les nits aspres, de color d'hora aigualida, de mar sense far, i interpreten peces amb fúria lletosa de lluna plena. És quan a la memòria dels dits se li enrogalla la veu, gastada, metàl·lica, enyorosa de llegir de nou aquesta pell pautada i tornar a tastar el tacte de vellut dels mots-molsa que creixen als marges dels seus fulls. Quantes notes calen per incendiar els nostres noms? Invoquem la cendra, doncs, malgrat saber que hi ha lletres de pronúncia ignífuga que sobreviuen a totes les albades.
carbasses
Hi ha poetes que escrivim sobre l'amor com si en fóssim mestres.
I sovint som els seus pitjors alumnes.
elèctrica
He vist moltes vegades ocells als fils d'alta tensió, però mai abans m'havia adonat que hi ha cinc fils i que els ocells semblen notes musicals.
Vassilis Alexakis, Talgo
Dies fets de tul. Hores volubles. El sol, tan fràgil i rotund alhora, com un fil de seda, i un interrogant com a ham al final de totes les preguntes. L'esquer és un estiu de només set dies, un estiu de termòmetres amables i cançons interiors, de cinc fils, elèctriques; un estiu de verds i blaus que es claven a la memòria, que et convida a sortir d'allà on ens acostumem a amagar quan la calor parla amb veu alta, massa alta, gairebé cridant.
I picar.
mides i mesures
Litres d'estiu,
tres-cents termòmetres,
manats de costures,
pams de dies de pluja,
tones de blau i verd.
I quilòmetres i quilòmetres
de tu i de mi.
Si intento mesurar-ho tot
ara mateix, el desig
viatja a la velocitat de la llum.
ganes de cel
Dir-se aquest amor
que sols fa que créixer,
de tan arrelat a dins,
amb altres paraules.
Que parli el gest del vers,
subtil,
que encengui la mirada,
que esperoni aquesta set
de fulla i branca.
Tantes ganes de cel.
Quant de blau
hi ha en nosaltres.
gray tree
El gris pedra amenaçant de caure sobre tot allò que estimo amb la mirada, aquest mal de cap tronador. O tots els mots que malden per sortir d'enlloc meu, picant a una porta inexistent.
Enyorar la senzillesa aclaparadora, la sorpresa que bufeteja, insolent. Voler ser Mondrian. Avui, demà, sempre.
premeditació
La ràbia, elèctrica, en trànsit per l'esquena d'un calfred fins arribar a l'arrel de les dents. Atropellar el passat una i altra vegada. Fins que callin els fantasmes.
maybe
Tant de temps buscant-nos. Potser el secret està en no trobar-se del tot, en quedar-se sempre amb ganes de més. Potser.
estops
Supersònic, estratosfèric, de vegades, l'amor. Tan intens i veloç que calen exèrcits de comes per alentir-lo. A cada pausa, emboscada de bes vermell de semàfor etern. Grapats d'estops com piruletes, sabor de tu en conserva, motor en ralentí fins al final de nosaltres.
No tinc prou dits per abastar-te.
pa amb vi, oli i sal
Versos com crostons de pa. Cruixents, les metàfores. A cada cos, una fam feta a mida que es cuina a foc lent seguint receptes antigues. A la boca, després del poema, regust de vi, sucre, oli i sal.
empentes
Instant-abisme.
Distància de seguretat,
el dubte, les opcions,
un futur que no es
presenta, que fa tard,
i la (in)decisió de la mà
que considera l'empenta.
Distància de seguretat,
el dubte, les opcions,
un futur que no es
presenta, que fa tard,
i la (in)decisió de la mà
que considera l'empenta.
La incertesa
com un paracaigudes.
Mai saps si s'obrirà.
com un paracaigudes.
Mai saps si s'obrirà.
compass
Aquest estiu reescalfat em desorienta. La teva presència, però, com una brúixola que em duu un pessic de nord.
Aire fresc, la teva conversa, el teu amor.
a primera vista
Per fora em van fer aspra, amb massa arestes per poder semblar una poeta creïble a primera vista. Perquè la fragilitat va per dins, i et desgasta les parets de roca fins que l'interior esdevé suau pel pas continu de l'aigua.
Encara desconec quan vaig aprendre a escriure la veu de tots aquests ecos humits que em prenen. Només sé que cada cop em miro menys al mirall, i que haig de continuar escoltant els rius subterranis abans no arribi la sequera.
consol
Voldria haver escrit l'empenta dels meus trenta anys, penso una dècada més tard.
Llavors no tenia llapis ni paper a mà. Ara faig millor lletra.
wheels
Dies com bicicletes estàtiques. Molt pedalar per arribar enlloc.
Necessito un parell de rodes.
malabars
Malabars minimalistes
amb un parell de
mots, només.
'Tu' i 'jo'
orbitant-nos
en l'espai
íntim
d'aquest
po
e
ma.
miracles
Veure més enllà d'aquesta calor i l'ensopiment dels dies que es desfan sobre el marbre de la cuina quan arribes cap al tard i sembla que res ja no sigui possible. Que les hores més dolces es troben a la línia de l'horitzó que separa una vida de l'altra. Capvespres de mel i xocolata, si deixes anar aquesta mar blava que oneja dins teu.
Cerca una cullera ben llarga.
no more poems
Quantes llengües de paper he parlat per arribar fins aquí. Ara que he desaprès a plorar-te, ara que aquell enyor salvatge ja no clava les dents, ara que ja no estavello verbs contra els arbres de la memòria, ja no sé dir-te en clau de vers.
El cor em dicta silencis en un idioma que no conec.
eternitat escrita
Passeig de mirada i dits entre prestatges i lleixes. Perdre la noció de cos i temps quan les lletres del meu nom es barregen entre els títols de tots els llibres possibles.
let's fly
Estones formidables, de tan perfectes. Moments de mecanismes infal·libles que sincronitzen amb precisió la mà invisible que dibuixa somriures mentre bada la rutina. És ara quan no sé què fer de tanta eufòria desfermada, de tanta ingravidesa.
Poemes volàtils. Se m'enlairen els mots.
sessió contínua
Em perdo en el gest d'escurar les butxaques, en aquest enfonsar les mans en l'esperança de trobar els teus dits al final de les costures d'aquest badall fet de roba i fil. Perquè les nostres mans són animals que surten a buscar-se de nit i és així com inventem motius de foscor còmplice per assaborir-nos el tacte. Ara, a plena llum, improviso una tarda de cine amb les entrades que he trobat a la butxaca dreta i aquestes ganes de tu que duc sempre a trenc de pell.
El desig, sessió contínua.
verano azul
Hi ha tota una generació que relaciona instintivament l'estiu amb el color blau. Però la calor adopta altres tonalitats i matisos, i és fet de gustos i sabors. Perquè el món és del color del vidre amb què es mira, i la memòria dels sentits és tan poderosa que és capaç de fer-nos viatjar en el temps.
Hi ha estius de color bicicleta, matins de tacte líquid i aroma de sorra, migdies de xivarri vermell síndria sucosa. I nits de gelat de desig, de xarrup de petit plaer, de granissat de primer bes o carícia de cafè amb gel. Perquè el sol que il·luminava els dies que han quedat ancorats al record segurament era més brillant i amable que el que ens desperta ara en la maduresa dels anys ja viscuts. Però no per això ha perdut la facultat d'escalfar-nos el cor, si saps trobar un bon motiu. O un vidre d'un color ben bonic.
serradures
Després de la festa del cos i la pell, una fam sense amo vagareja entre les engrunes del desig que s'exilien al fons dels gots escurats i buits que són els diumenges.
L'ànim, de nou equilibrista i laborable, es nodreix avui de culs d'ampolla i de tuppers amb les sobres de l'àpat de nosaltres mentre es construeix unes postres amb la imaginació que ens queda per inaugurar els capvespres. Després del tràfec líquid de les hores que van llimant mirades i expectatives, l'amor és sucre i serradura que se serveix fred, en codi de caramel de llengua vermella. Potser l'optimisme s'oculta a la darrera capa del cor. Llepem els dies amb fruïció, doncs. Piruleteja'm.
equipatges
Podrien ser tres o quatre objectes. Aquest silenci mesurat, o un exèrcit desordenat de paraules conquerint l'espai. La llum suau que il·lumina el teclat. Podria ser la possibilitat d'aquestes parets, o unes altres, o un grapat de minúscules batalles amb les seves corresponents derrotes i victòries. La respiració calma d'un nen que dorm a l'habitació del costat. O podria ser tan sols la idea de la teva companyia, que ara omple tots els forats oberts per una solitud escollida i de vegades -no em preguntis per què- difícil d'entendre, de mastegar i d'empassar.
Aquesta nit em demano què és allò que, d'un espai habitable, en fa una llar. La resposta podria ser nosaltres i el nostre equipatge de petits detalls, que s'esbarria durant les estones en què desfem les respectives maletes sota un mateix sostre, sota el denominador comú d'una porta que s'obre amb una mateixa clau. O podria ser que aquesta nit em sento massa sola. I que m'estic fent gran.
banderes i estels
Des de l'aspra suavitat d'un plec de desert, fer el gest de mirar enrere per cercar l'oasi que em permeti enderrocar el miratge que s'alça com una set de mil gots buits. Imaginar que el futur em conjuga deshabitada, amb la veu en blanc, malgrat el rastre de mots, malgrat el trànsit de pàgines i verbs.
Perquè la por té peus de sorra, només cal vessar tota l'aigua que recordo als fonaments d'aquest castell per desbastir els seus murs, desvestir els meus fantasmes i fer banderes i estels amb els seus llençols.
còctel molotov
Ebris de poemes, mirar de conservar els versos a l'interior i esperar la ressaca per desembolicar les metàfores un cop s'ha esvanit el perfum de l'alcohol.
Les paraules d'amor no tenen amo ni senyor i cremen, incendiàries, a la boca balba d'aquells que intenten fer-les seves.
miradors
Aquesta set que no s'atura, infinita. El desig d'esclatar dins d'aquesta pell, i despertar en un altre indret per apamar el temps i omplir-lo d'anades i tornades per carrers que et donen l'oportunitat d'aprendre els seus noms. Trobar-nos de nou en qualsevol cantonada d'una conversa. Les paraules que ens fan i ens desfan, vides que es creuen, fortuïtes, entre trencs d'alba i postes de sol.
La set, de nou. Beure imatges a galet, tots els colors. Perquè l'estiu viscut des del mirador d'uns altres ulls sembla més amable que el propi. Que ens regalimi la llum, dia avall, fins al capvespre del cos. I fem que la nit sigui pluja de mots brillants i núvols en veu baixa.
abismes
La incerta espera d'una sala d'hospital. I que els pensaments que suren en aquella llum somorta es taquin del color de l'angoixa. El diagnòstic, de la mà de les hores, arribarà finalment per alleujar i pintar de nou la cambra de la pròpia vida amb els adjectius que no vas trobar en les estones fosques, aquelles en les quals creixen les pors petites.
Al caire de l'abisme, sempre em salva l'equilibri del teu somriure.
bicicletes
Dies que arrosseguen els peus. Rastres d'hores, petjades de núvols que llimen el cel, silencis metàl·lics, i aquest pedalar imaginari per no arribar enlloc.
L'esperança és de color vermell en la llengua dels calendaris.
exilis
sempre en surts malferit, dels records
Francesc Garriga, Tornar és lluny
Un passat escrit amb mala lletra recita poemes mediocres amb veu de serp. Versos-escorpí, records amb fibló, i el verí d'un temps pretèrit viscut en altres guerres s'escampa sota la pell fina de la nit en forma d'estones tèrboles d'absència i fang.
Desmemoriar-se és antídot, bàlsam, parapet, barricada contra l'amenaça de la carn que espera, amatent, l'hora en punt d'atacar sota l'aparença amable del record amorosit per la pàtina del temps. Arreu, gates maules, llops amb pell de xai doctorats en males arts, amb sang freda, llengua bífida i escata per bandera.
de peus a terra
Diuen que és als turmells on es troba la sang més dolça. Potser els millors versos d'amor s'escriuen més a prop del sòl que del cor. Tot tocant de peus a terra.
every little thing (s)he does is magic
Passejar-te una tarda de dissabte, i trobar unes paraules d'amor inesperades en tombar una cantonada del teu cos. Com quan descobria, entre trajecte i trajecte, petites places a París.
Detalls encesos, espurneig, l'encant d'estimar-te. Màgia.
wings
Exèrcits d'ocells per apamar, amb el seu vol ràpid i esmolat, el blau d'un cel d'un dia qualsevol. El matí s'enlaira a cop d'ala i ploma mentre desem al calaix una mandra de passes petites. La mirada té regust de cafè a través del vidre.
No hi ha prou finestra per abastar totes aquestes ganes de viure.
cementiris
Ferum d'hores gastades, esgotades, escurades, rostades fins al moll de l'os. La (in) (di) gestió de temps és patrimoni de les agendes. On van a morir els dies buits de tan plens quan el sol decreta el toc de queda?
please make me smile
L'optimisme que malda per sortir a la superfície de gel i cristall que de vegades és el rostre impassible dels dies. Oxigen, salvavides, una esquerda. Sobreviure als naufragis de la rutina és sovint una qüestió de brànquies i escates. De cuirasses fetes a mida.
I somriures.
patchwork
Desfilo neguits antics amb dits nous. Plans de futur i bons propòsits com botons de nacre acabats de cosir a aquesta brusa de seda blanca que són els dies d'estiu, d'escot generós i teixit eteri que s'arrapa al cos i s'enlaira amb el murmuri del vent. Davant la certesa del calendari, costures provisionals. Perquè no hi ha vestit que acabi d'escaure del tot, ni pit prou ample per acollir aquesta ànima de llana que sovint té les mans fredes. Batec de tisora sobre camins de guix i engrunes. Embasto les hores que han de venir a la mirada perduda. Fil a l'agulla i tu, a cada puntada de temps sobre aquesta pell nua per dir-me'n els límits i els descosits.
Sóc feta de retalls, versos i pedaços, i dubto a cada paraula.
cadires buides
L'enyor és un poema lent que escriu l'absència asseguda a taula mentre espera que s'ompli la cadira buida.
pany i forrellat
Nits ortiga, de foscor de capa de ceba. El foc als ulls, incendis d'aigua que cremen
parpelles senceres. Que l'amor cou, senyors, com la sal i l'alcohol a la
ferida oberta. Consol inútil de cicatriu amb pany i forrellat: el dolor sempre troba la clau per entrar i regirar-nos la casa de dalt a baix.
groc ginesta
El pes de les dificultats, al pit. La vida que escanya, el temps que ofega. Asmàtics estressats, quan costa respirar obrim estones de finestra per assaborir els camps esclatats de groc ginesta.
L'aire és carregat de bellesa. Ulls tancats, boca oberta.
Mossega'l.
enyor de closca buida
Horabaixa de divendres. La marinada com a treva a la calor que, rotunda, ja ha arribat per quedar-se, i que adorna els dies amb aquesta capa de vernís brillant que només proporciona la promesa de l'estiu. En aquest vespre de llum amable, llegir com una cura. Llegir per omplir el buit dels forats amb paraules ben escrites, amb pàgines brodades amb frases boniques de colors vius que deixen un cert regust salat. Llegir per deixar de banda durant una estona la pròpia vida i viure la dels altres, en edició de tapa dura i paper de bona qualitat.
Llegir per oblidar. I descobrir que encara no has trobat cap llibre prou llarg que aconsegueixi apartar aquesta nosa, aquest enyor de closca buida que sempre, en un moment o altre, acaba tornant.
calamarsa
Sobre el paper
tot ho escric a mà -quina?
i el llenguatge ha perdut
la felicitat de paraula.
Josep Domènech Ponsatí, Apropiacions degudes & Cia.
Indigna (ció) dels versos,
fora el vestit de poeta
sota una tempesta de punts finals.
Calamarsa.
S'estova la carn de la pedra
que no té dret a escriure res tendre.
Perquè res no hi arrela.
all the cities
Ser ciutat de carrers blancs, sense estrenar. Atac preventiu, i bombardejar el desig que algú els recorri, que algú els habiti.
La imaginació és un luxe que em permeto de tant en tant sense deixar que m'infecti m'afecti.
aeroports
Setmanes de paper. I, dels dies, fer-ne avions lleugers.
Els diumenges sense rumb concret ni destinació són de mal doblegar.
dies d'aigua
Quan el temps esdevé un fil d'aigua dolça amb què teixir hores humides, nedar-te entre minuts d'escata i argent. I resseguir la riba del teu nom amb els dits amarats de dies que ara s'eixuguen estesos al sol. Conquerir-te riu, estimar-te fressa, remor. Còdol suau i llera en el record.
Parla'm en la llengua dels dolls per oblidar la sequera. I ofega'm a mots.
mitjanit
Cansada, la veu dels dits;
el tacte, doncs, afònic.
Prop dels finals, se m'esgoten
les formes amb què estimar-te.
patrimonis
A la memòria, un petit patrimoni de ciutats i pobles. Perquè hi ha indrets que fem nostres a cop de viatge, trajecte i passeig. A ritme de visita continuada, a força de batejar de nou els seus carrers amb els noms dels records que hi fem néixer. Perquè sovint l'amor necessita llocs fidels on tornar per reafirmar-se, per poder ser. Aquest retorn als orígens, al principi de tot, per poder continuar essent.
Com deia, a la memòria, un petit patrimoni d'estones i moments. Un repàs al propi inventari sentimental d'avingudes i hotels, on s'acumulen punts de partida, rutes i mapes de diverses històries, cadascuna amb un color d'ulls i un aroma de perfum diferent.
dos mil onze
Viatjar a versos antics. Fer turisme d'un mateix, descobrir novament metàfores oblidades, i que la sang s'esvaloti i vulgui escriure quelcom bonic, a batzegades, en aquest hivern d'espais en blanc. Perquè en el record sempre és estiu, i ens contagiem de l'entusiasme vermell de les cireres i ens perdem en qualsevol bocí de cel rabent de blau tot resseguint el vol en cercle dels insectes vora el riu mentre les paraules que ens dèiem i ens feien sentir de nou amants a punt d'estrena ens regalimen altre cop coll avall per inaugurar calfreds i terratrèmols petits i trobar la clau per tancar velles esquerdes. Agafar aire en aquest trajecte frenètic de mots, invocar punts i comes i deixar de llegir-se en clau de mirall retrovisor. Perquè també hi ha paraules tendres en aquest mes de maig, i n'hi haurà al juny que comença. Perquè no ens cal mirar enrere per estimar-nos més; només cal inventar versos nous per continuar dient-nos, ara que s'acosta l'estiu de veritat i, amb ell, l'alegria que vessa d'un grapat de cireres vermelles.
cas perdut
Definitivament, en aquesta comèdia no sé interpretar el paper de poeta, malgrat els mots. Igual que no m'escauen ni el maquillatge ni els cabells llargs ni les sabates de talons alts.
equació
Quina quantitat de desig s'ha de dedicar a les expectatives perquè potser esdevinguin certeses?
Odio les ics.
dos punts
Vorejo la possibilitat de pensar-te. Perquè et precipites en l'instant fins fer-lo vessar de necessitat, de trobar-te imprescindible, de set que no s'atura malgrat tota l'aigua beguda i la promesa líquida dels pous. El camí que duu al final d'aquest vespre d'avingudes estretes i llum de fanal se'm fa més llarg sense les teves línies rectes. Dos punts, i aquest enyor de sis-cents metres, la distància més curta.
bucles
Quantes històries petites m'he explicat a mi mateixa per oblidar-me, per convèncer-me, per il·lusionar-me, per plorar-me, per negar-te, per viure-les, per acabar perdent-les a qualsevol de les meves cruïlles, dels meus carrers plens de trànsit de llistes inacabades de coses per fer. Bucles.
Darrerament la inspiració m'és inoportuna, i em sorprèn sense bolígraf ni paper. Cara a cara, ella i jo sabem que tornaré a perdre la pista d'uns altres versos que segurament no haguessin sigut memorables, però que algun vespre lànguid farà que lamenti no haver-los escrit. Em pregunto si els poemes que no arriben a néixer esdevenen fantasmes, i si em vénen a veure durant les estones mortes. Aquelles que em troben sense bolígraf ni paper.
take away
De vegades, per treure'ns el mal regust de boca que ens deixen les notícies agres amb què diàriament ens bombardegen telenotícies i diaris a l'hora d'esmorzar, ve de gust llegir quelcom ensucrat però que contingui la dosi adequada de glucosa. Textos equilibrats en paraules amables, ironia, sals minerals i vitamines, amb un pessic de realitat.
Digueu-me fleuma, però jo trio com vull començar el dia, i darrerament ho faig amb les metàfores de Joan Barril, saboroses i tendres com magdalenes acabades de sortir del forn.
Així que posi'm un parell d'escrits de Sobre els plaers i un bon dia, si us plau. Per emportar, si no li sap greu.
pinyols
Ara que arriben les primeres cireres, pensar-te en dolç i en vermell. I que els pinyols esdevinguin anècdotes.
de l'u al set
Assaborim el diumenge per ordre, de l'u al set, mentre el plaer, esmicolat, naufraga en cada glop de vi. La vida, a la boca, i els mots, sobrers. Sobredosi de matisos. Dissecció de la felicitat en adjectius maldestres i insuficients.
Qui vol paraules quan l'eufòria ja ho diu tot amb el gest.
le renard
Si tu viens, par exemple, à quatre heures de l'après-midi,
dès trois heures je commencerai d'être heureux.
Antoine de Saint-Exupéry, Le petit prince
Quan haguem esdevingut prou gest conegut i massa carn de rutina, quan ja no recordem el tacte de teranyina que deixa al seu pas l'encant de les petites coses. Quan l'emoció deixi d'atropellar-me la veu cada cop que travessi el carrer del teu nom.
Alentiré el pas per poder mirar enrere, obriré el record de les agendes i citaré l'amor oblidat al fons del calaix a les quatre de la tarda.
I a les tres començaré a ser feliç.
la distància de les frases curtes
Enyorar des de la distància de les frases curtes. Breu, l'adéu d'aquells que se saben propers i que han après a omplir els buits amb paraules petites -però efectives- a força de sopar silencis incòmodes reescalfats al microones. Arriba una hora de la nit en què s'imposa el toc de queda dels verbs que es despullen del moviment, i els adjectius, sobrers, enfilen el camí de tornada cap als matins desesperats que encetem, encara a cegues, mentre busquem la nostra millor metàfora per adornar la llum que inaugura els dies, i totes les mentides que ens creiem per
per si de cas
Amb el cos ja ben arrelat, intentar ser cel i branques. I procurar que niï sempre una pena petita cada primavera, per mantenir els sentits alerta, per conservar el mecanisme de la tristesa ben greixat. Per si de cas. Que la felicitat entumeix els membres de l'ànima i, quan el dolor arriba sense avisar, si no hi estem avesats, només ens resta el grinyol d'una abraçada que no estreny per culpa del rovell i la sal.
eSSa
El silenci fricatiu, dental. Onades fonètiques, embat d'esses contra un penya-segat fet d'aire, invisible. El dit, vertical, negant els llavis. No parlis, inventem una estona perfecta amb totes les lletres balderes que ens resten a les mans.
ullals
Escriure des d'un desfici de dents esmolades és despertar tot de mots-vampir que segueixen el teu rastre. L'olor del desig solca les nits que no et tinc, i teixeix versos com camins quan, sense mapes, et penso en un silenci de veu alta. Poemes com miralls, i les paraules reflectint-s'hi contra la seva voluntat.
Desitjar-te és ullals.
Desitjar-te és ullals.
homenatges urbans
Edificis, carrers, asfalt, petits herois anònims i quotidians, propers o llunyans, que habiten versos sense saber-ho.
Hi ha ciutats que caben en un sol poema.
pa amb oli i sal
Aquest desconsol de paper que m'embolica les entranyes. Els mots incendien un dilluns de pa amb oli i sal. El gest decadent del cos que es rendeix a l'exili forçat dels despropòsits. Incandescència, la del dubte que em consumeix a cop de flama rabent les estones que desaprenc l'abecedari d'aquesta vida perfecta que ens van ensenyar a escola.
Em pregunto quines són les paraules que cremen més ràpid, les de significat de palla o les que pronunciem amb accent virulent.
penombra
És l'hora dels turmells invisibles, soterrats a la carn sota el pes de tot un dia. M'agrada enyorar fins que estic a punt de perdre l'equilibri, fins que el passat es fa insuportable, amplificat per un present que no arribo a tastar, massa fugaç, insensible. Ja tornarà. En aquest intent de versejar les hores, sempre hi ha minuts que no rimen, que no encaixen en la mètrica dels rellotges. El temps està fet per odiar-lo.
de cacera
Sortir a caçar metàfores, i tornar amb les mans buides. El blanc que m'acull és el mateix que sovint em fa dubtar.
Com costa redactar el silenci.
dictadures
L'estiu ens envia postals des del mes de juny. Que ja és en camí, que arriba aviat. I els graus de més que s'afegeixen als dies de maig com a bestreta són els que trobo a faltar ara mateix tot posant-me la jaqueta per ordre directa de l'aire condicionat.
Un, dos, tres, el mundo al revés.
amb un sol vers
Concissió, i el repte d'estimar
amb un sol vers,
tal vegada dos.
Dir-te amb un gest
nat mut sobre el paper.
Un sol bes,
tal vegada dos.
I encara em sobren paraules.
autonaufragis
Pigues com forats i, en submergir-se, autonaufragis. Que amb l'aigua se'm desfaci l'escenari interior, de cartró, i que només sobrevisquin les espines que em vaig empassar quan era petita, que van arrelar i créixer com un esquelet alternatiu per a les emergències.
Dies de viure peix, a glops, com sirenes sense cua ni veu melosa, maldestres.
(im)material
Si les miente la vida, se hacen parapetos con poemas
El Último de la Fila
Perquè també hi ha versos que menteixen, barricades de pseudofelicitat. Se'ns van esgotant els materials.
glamour
No saber posar a les fotos és glamur zero. Fer ganyotes és un menys dos, mínim. Sort que escric poemes decents.
silvestre
Dies líquids, i una promesa de terra ferma. Bosc i camí, vides que no es deixen llaurar però que, fèrtils, abracen instants per fer-los créixer. Mans d'aigua, collites de versos silvestres. Blaus i sol, set i arrels, espills i miralls. Hem après a estimar el vidre amb tots els adjectius que ens permet el tacte.
jerseis
Em despullo del dia, que em contempla des del llit amb el teixit de l'inrevés, indecent, tot ensenyant les costures i les petites esquerdes que van deixant, com a rastre, les derrotes. Presonera de l'instint, mai m'acostumo a la visita d'aquesta angoixa anònima que, a vegades, es descuida el dubte sobre aquesta pell cada cop més tendra, quan marxa després de la desfeta nocturna.
Mai compto les llàgrimes. Quantes en calen per fer net?
just a castaway
Que el simple acte d'escriure et redimeixi. Oracions que suren, paràgrafs-salvavides, i lectures com platges de sorra blanca.
Massa naufragis.
what are you waiting for
Llistes inacabades, inútils. Tanta provisionalitat, i aquest anar escurant engrunes de temps del fons de totes les butxaques. La culpa és d'aquesta fam que no saps d'on ve i que et devora els punts febles, rosegant-ne els ossos. Orígens, i la capacitat d'oblidar. Què queda quan esclata la festa en punts àlgids i focs artificials, i aquest tot efímer davalla, inexorable? Amarg, el regust que espera al final de l'entusiasme.
pautes i marges
Dies d'hores malgirbades. Minuts que no escauen, balders. Entre el teixit del temps i la pell, una línia recta on estendre les fotografies que l'enyor va anar fent mentre miraves cap a una altra banda. Altres temps, pauses en què podria haver adoptat la solitud com a succedani d'un equilibri dibuixat a l'aire a mà alçada, però mai he estat dona de pautes i marges. Més aviat de versos blancs que parlen de tu de forma inevitable.
Som converses sense fi. Paraules que busquen paraules.
batalles perdudes
L'aire, enrarit, ve carregat d'amenaces invisibles. La humitat em pren, lentament, sense avisar.
Avui no tinc prou somriures per contraatacar.
de verd a verd
XVII
Deliri i nafra, la ventada. Mou
les més veroses baules de la vida
que amaguem pels armaris. Enrenou
i dringadissa. traït i estropell:
despentinades oliveres, pell
encetada. L'amor hi és tot mentida.
Dins el martell del vent tot ens defuig.
Desfici i nafra, brut desfici, enuig.
Joan Todó, El fàstic que us cega
de mi a mi
quin llarg viatge!
que inútil sense un tu,
sense un nosaltres.
recull la llum si encara és clar
Francesc Garriga Barata, Tornar és lluny
immortal beloved
Alenar, trèmul, l'aroma del calfred. Sembla fràgil la nota més aguda del piano que, solitària, totalitària, s'imposa, trenca i desferma un plor íntim, intern. Bell, el record de les mans, virils, sobre el teclat, i el seu bressoleig en blanc i negre.
Som cançons inacabades, i difícils d'interpretar.
irisar
Contemplar els regalims al vidre, ara, com van dibuixant, amb l'ajuda del vent, el mapa de la impotència. Les estones que el cos deixa de ser-nos fidel, desitjar que el viure esdevingui líquid per poder ploure aquesta fúria contra la desídia dels dies defectuosos, tacats i bruts.
Que la tristesa és impermeable, ja ho sabíem. Tot és qüestió de resseguir-ne la superfície per trobar-hi una esquerda, un forat, i abocar-hi una tempesta. Que, amb la calma i les darreres gotes de pluja, sabem del cert que sempre arriben tots els colors.
dunes
S'encén la pell en fer davallar
un sol mot,
dit i lent,
pel desert cert
i despullat d'una esquena.
Dunes i llunes.
Apaguem el món.
Enlluerna'm.
crònica diminuta
Balanç del dia
Un poema de Joana Raspall, Bombolles, recitat per una vintena de nens d'una llar d'infants que acabaven de descobrir, gràcies a les explicacions de la seva professora, què era una poeta en carn i ossos
Una entrevista a la ràdio de la meva ciutat
Un regal: Tornar és lluny, de Francesc Garriga Barata
Zero col·laboració d'Abacus Sabadell, que no tenien cap exemplar de Els mots encreuats a la parada
Unes quantes fotografies
Tones de satisfacció
Moltes, moltíssimes gràcies
* Ah, i he desvirtualitzat a Color camaleó!
si em deixes dir-te
Vas venir per quedar-te,
i és des de llavors que compto
el temps en poemes.
I, ara, en clau d'aniversari,
penso que quaranta anys
són molts versos.
Et dec el pes d'una vida
en mots i poesia.
Si em deixes dir-te.
apostes
Desgrano el desig com si fos aquest el darrer cop, malgrat saber el futur a l'interior de cada mot que ara no escric. Que el plaer és escorça, pell contra pell, i que l'amor es diu a foc lent. A les mans, tants verbs, i el tacte de totes les possibilitats. (Con)juguem-nos el present, ara que ens creixen asos a les mànigues.
costums dos punt zero
Començar pensant què puc escriure aquesta nit. I acabar pensant que no cal escriure cada dia.
Però no ho puc evitar.
spring summer thirteen
A partir de certa temperatura, la primavera perd tot el seu encant.
on the moon
Ser temps a les teves mans mentre desfullem les hores. I esperar que la ingravidesa em provoqui aquell vertigen conegut d'estimar-te.
Ja no desitjo la lluna.
poppies
És aquest mirar més enllà i respirar profundament, com si volguessis arribar al final de tu amb aquell glop d'aire. Branques, i el verd del blat que espera, pacient, l'hora de tornar-se ocre i daurat mentre el vent el pentina. Em pregunto on és el vermell que taca els camps quan esclaten les roselles. O és que les flors, com les aus, també migren i, capricioses, han decidit que no volen tornar?
Invoco brúixoles, déus i engrunes. Que vull una primavera sencera, una primavera com cal.
dir-se
Que la força del gest faci emmudir el verb. Que l'adjectiu, inerm, obsolet, mudi la pell cap al silenci.
Que tan sols parlin els cossos amb la veu del moviment, i que gosin pronunciar els seus noms.
Com n'és, de difícil i íntim, dir-se.
massa paraula
Saber que duus massa pressa a sobre perquè les escales es queden petites. El matí escup núvols rídículs que entelen la perspectiva de les hores. Miralls retrovisors, parabrises. Apedaçar el dia amb post-its perquè el full de l'agenda no té prou línies. I aquest dimecres que accelera, i tu que trepitges el fre. Soroll blanc de pneumàtics, inèrcia, tot el pes que asfíxia, i l'esma i la veu tacades de l'aspror grisa de l'asfalt.
D'on surt aquesta ànsia? Massa paraula per a tan poc temps.
rastres
Dies memorables fins que els desgasta l'ús continuat del record en plans d'emergència puntuals que s'activen quan sembla que la vida s'humiteja sense arribar a fer aigües. Per aquesta raó, tantes fotografies. Per intentar retratar el regust que deixen les coses boniques.
Estem fets de marques, petjades i rastres. I olors antigues.
els dies que vindran
Perquè abril inaugura un període de dies brillants...
... formarem part d'un onze titular de luxe al Camp Nou
... signarem llibres a la ciutat natal
... recitarem els mots que es creuen per celebrar que arriba l'estiu.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)