És aquest mirar més enllà i respirar profundament, com si volguessis arribar al final de tu amb aquell glop d'aire. Branques, i el verd del blat que espera, pacient, l'hora de tornar-se ocre i daurat mentre el vent el pentina. Em pregunto on és el vermell que taca els camps quan esclaten les roselles. O és que les flors, com les aus, també migren i, capricioses, han decidit que no volen tornar?
Invoco brúixoles, déus i engrunes. Que vull una primavera sencera, una primavera com cal.
Cap comentari
Publica un comentari a l'entrada