every little thing (s)he does is magic

Passejar-te una tarda de dissabte, i trobar unes paraules d'amor inesperades en tombar una cantonada del teu cos. Com quan descobria, entre trajecte i trajecte, petites places a París.

Detalls encesos, espurneig, l'encant d'estimar-te. Màgia.

wings

Exèrcits d'ocells per apamar, amb el seu vol ràpid i esmolat, el blau d'un cel d'un dia qualsevol. El matí s'enlaira a cop d'ala i ploma mentre desem al calaix una mandra de passes petites. La mirada té regust de cafè a través del vidre.

No hi ha prou finestra per abastar totes aquestes ganes de viure.

cementiris

Ferum d'hores gastades, esgotades, escurades, rostades fins al moll de l'os. La (in) (di) gestió de temps és patrimoni de les agendes. On van a morir els dies buits de tan plens quan el sol decreta el toc de queda?

please make me smile

L'optimisme que malda per sortir a la superfície de gel i cristall que de vegades és el rostre impassible dels dies. Oxigen, salvavides, una esquerda. Sobreviure als naufragis de la rutina és sovint una qüestió de brànquies i escates. De cuirasses fetes a mida.

I somriures.

patchwork

Desfilo neguits antics amb dits nous. Plans de futur i bons propòsits com botons de nacre acabats de cosir a aquesta brusa de seda blanca que són els dies d'estiu, d'escot generós i teixit eteri que s'arrapa al cos i s'enlaira amb el murmuri del vent. Davant la certesa del calendari, costures provisionals. Perquè no hi ha vestit que acabi d'escaure del tot, ni pit prou ample per acollir aquesta ànima de llana que sovint té les mans fredes. Batec de tisora sobre camins de guix i engrunes. Embasto les hores que han de venir a la mirada perduda. Fil a l'agulla i tu, a cada puntada de temps sobre aquesta pell nua per dir-me'n els límits i els descosits. 

Sóc feta de retalls, versos i pedaços, i dubto a cada paraula.

cadires buides

L'enyor és un poema lent que escriu l'absència asseguda a taula mentre espera que s'ompli la cadira buida.

pany i forrellat

Nits ortiga, de foscor de capa de ceba. El foc als ulls, incendis d'aigua que cremen parpelles senceres. Que l'amor cou, senyors, com la sal i l'alcohol a la ferida oberta. Consol inútil de cicatriu amb pany i forrellat: el dolor sempre troba la clau per entrar i regirar-nos la casa de dalt a baix.

groc ginesta

El pes de les dificultats, al pit. La vida que escanya, el temps que ofega. Asmàtics estressats, quan costa respirar obrim estones de finestra per assaborir els camps esclatats de groc ginesta.

L'aire és carregat de bellesa. Ulls tancats, boca oberta.

Mossega'l.

enyor de closca buida

Horabaixa de divendres. La marinada com a treva a la calor que, rotunda, ja ha arribat per quedar-se, i que adorna els dies amb aquesta capa de vernís brillant que només proporciona la promesa de l'estiu. En aquest vespre de llum amable, llegir com una cura. Llegir per omplir el buit dels forats amb paraules ben escrites, amb pàgines brodades amb frases boniques de colors vius que deixen un cert regust salat. Llegir per deixar de banda durant una estona la pròpia vida i viure la dels altres, en edició de tapa dura i paper de bona qualitat.

Llegir per oblidar. I descobrir que encara no has trobat cap llibre prou llarg que aconsegueixi apartar aquesta nosa, aquest enyor de closca buida que sempre, en un moment o altre, acaba tornant.

calamarsa

Sobre el paper

tot ho escric a mà -quina?

i el llenguatge ha perdut

la felicitat de paraula.

Josep Domènech Ponsatí, Apropiacions degudes & Cia.

Indigna (ció) dels versos,

fora el vestit de poeta

sota una tempesta de punts finals.

Calamarsa.

S'estova la carn de la pedra

que no té dret a escriure res tendre.

Perquè res no hi arrela.

all the cities

Ser ciutat de carrers blancs, sense estrenar. Atac preventiu, i bombardejar el desig que algú els recorri, que algú els habiti.

La imaginació és un luxe que em permeto de tant en tant sense deixar que m'infecti m'afecti.

aeroports

Setmanes de paper. I, dels dies, fer-ne avions lleugers.

Els diumenges sense rumb concret ni destinació són de mal doblegar.

dies d'aigua

Quan el temps esdevé un fil d'aigua dolça amb què teixir hores humides, nedar-te entre minuts d'escata i argent. I resseguir la riba del teu nom amb els dits amarats de dies que ara s'eixuguen estesos al sol. Conquerir-te riu, estimar-te fressa, remor. Còdol suau i llera en el record. 

Parla'm en la llengua dels dolls per oblidar la sequera. I ofega'm a mots.

mitjanit

Cansada, la veu dels dits;

el tacte, doncs, afònic.

Prop dels finals, se m'esgoten 

les formes amb què estimar-te.

patrimonis

A la memòria, un petit patrimoni de ciutats i pobles. Perquè hi ha indrets que fem nostres a cop de viatge, trajecte i passeig. A ritme de visita continuada, a força de batejar de nou els seus carrers amb els noms dels records que hi fem néixer. Perquè sovint l'amor necessita llocs fidels on tornar per reafirmar-se, per poder ser. Aquest retorn als orígens, al principi de tot, per poder continuar essent. 

Com deia, a la memòria, un petit patrimoni d'estones i moments. Un repàs al propi inventari sentimental d'avingudes i hotels, on s'acumulen punts de partida, rutes i mapes de diverses històries, cadascuna amb un color d'ulls i un aroma de perfum diferent.