12.5.25

poetes: manual d'ús

Je veux écrire nos manières douces de survivre.
Thomas Vinau, Comme un lundi

Els escriptors es dediquen a inventar formes noves d'explicar les coses de sempre com, per exemple, l'amor. 

Potser els escriptors, i sobretot els poetes, escriuen sobre aquest tema recurrent per inventar noves -i dolces- maneres d'estimar-nos.

25.4.25

rituals

Poemes-arbre.

I versos com a branques per acollir nius on fer créixer les paraules que s'envolen i marxen. 

Escriure és invocar primaveres perquè tornin a casa.

17.4.25

verd ortiga

Per què la pèrdua és la mesura de l'amor?
Jeanette Winterson, Per què ser feliç quan podries ser normal? 


Cada cop més lluny de tot, més a prop del no-res. A deshora i a contrapèl, fas inventari de totes les dones que has estat: de cadascuna d'elles, en conserves el pòsit al desordre de camins impossibles que duus al palmell de les mans. Feixos de poemes que mai escriuràs. I et mesures en el gest d'acaronar tot de records antics amb els dits de la memòria. En quin obrir i tancar d'ulls el temps els ha fet créixer punxes amb regust d'òxid, pèrdua i sucre? El passat s'escriu amb lletra de pal i tinta verd ortiga. Malgrat la pruïja, la coïssor, hi tornes, un i altre cop, tantes i tantes vegades.

Així, l'enyor.

16.4.25

petits refugis

I was young here. Riding
the subway with my small book
as though to defend myself against

this same world:

you are not alone,
the poem said,
in the dark tunnel.

Louise Glück, 'October'

14.4.25

jo primavero, tu primaveres

Primaverar és aquest passar sobtadament de la grisor humida a un cel rentat de llum clara. I que aquesta mateixa llum se t'escoli per dins i et faci somriure sense proposar-t'ho. S'acosten dies de colors, de retrobar-se amb el gris grafit, de deixar d'amagar la pell sota capes i capes d'hivern. 

Ara que ningú no mira, sincronitzem els rellotges biològics a l'hora en punt de l'amor. Florim en secret. Celebrem-nos privadament. Pronunciem-nos el cos amb la veu de tots els camins que ens han dut fins aquí. Perquè estimar-se és transitar per la vida sense instruccions ni mapes, compartint revolts i cançons, i cantar-les en veu alta mentre gaudim plegats de l'encís de les carreteres secundàries. 

Primaverem-nos, vols?

10.3.25

déjà vu

Des del silenci suau d'aquesta tardor que encara es permet primaveres, escoltar la música del cos que et crida pel nom dels teus trenta anys. Perquè la pell viu ara en veu baixa, i recita els dies que neixen amb el deix d'aquell que desembolica la llum per primera vegada. Tancar els ulls cansats per veure-hi clar. Per escurar el tast que queda als llavis quan descrius un miracle amb una sola paraula. A la punta de la llengua, versos de sucre que et recorden les hores de sexe i sal. L'enyor, a contrallum a totes les fotografies. 

Si el món s'aturés ara mateix, si tot restés suspès a l'aire, no trobaríeu cap rastre de recança escrit a les meves mans.

7.3.25

lo bueno, si breve


La felicitat, com aquell espai mínim entre els núvols per on s'escola una escletxa de llum.

21.2.25

escala de grisos

Dies de foscor i de rutina de plom 
que et pesa en totes les paraules.

Respires una pau inventada: 
ets tant de gris sota la pell 
que escriure un vers ara 
esdevé miracle. 

Com trobar un ametller florit 
al bell mig d'un hivern d'asfalt.

19.2.25

la vida en mil i un post-its

La vida com a cartipàs que aplega llistes de coses pendents. Perquè alguns de nosaltres estem fets de columnes de paraules que vertebren el cos dels dies, tot creuant perpendicularment l'escenari pautat per on davallen les hores fins a la nit fosa en negre punt i final. 

I així esdevenim un exèrcit de llistes inacabables i inacabades, d'on neixen llistes noves que es nodreixen de les tasques que han quedat als llimbs, en un bucle infinit. 

Som tot de verbs i noms i llocs que serpentegen blanc avall. Notes de veu de la memòria que xiuxiueja esborranys de futurs possibles. Apunts ordenats en coreografies etèries fetes de gestos i moviments de cal·ligrafia vertical. Que bonic imaginar-se en bocins de colors vius que dansen per portes de frigorífic, calendaris i agendes en clau de trencadís. 

Oh la la c'est la vie en mil i un post-its.

7.2.25

break glass in case of emergency

Primers passos per un febrer que no existeix al meu calendari de sobretaula. De sobte, en girar full i constatar aquesta mancança, imagino que, a l'escriptori d'algú, hi ha anat a parar un any excepcional de tretze mesos. Però el fet és que a mi em manca un febrer a la taula de treball, i això em provoca certa incomoditat. Perquè la funció dels calendaris és fer que el temps, els dies, deixin de ser conceptes volàtils i esdevinguin tangibles tot imprimint-los i retenint-los sobre el paper.

I no sé què fer amb aquest horitzó orfe d'un febrer de vint-i-vuit dies. No m'hi acabo d'acostumar, perquè la perspectiva que m'ofereix el futur proper d'un març encara massa lluny no em sedueix, i encara menys el passat massa recent d'un gener de regust de badall interminable, amb cinc setmanes grises i ja gastades.

Però on és el meu febrer? I de cop recordo els versos de Francesc Garriga Barata i de Gabriel Ferrater, i invento el meu propi febrer en clau de tardor, amb dies de tacte groc mimosa i de color d'olor de poma. Que bé tenir el cos tan ple de temps i de poemes, i poder trencar-se en cas d'emergència.


enfila't a la branca més alta
de la mimosa
del teu febrer més nu.

vesteix el groc.

tenyeix-te el cos amb el desig més boig,
bressola el teu present fins a la son,

i oblida el que has viscut per viure encara.

Francesc Garriga Barata, 'Temps en blanc'


Sense enyor
se'ns va morint la llum, que era color
de mel, i ara és color d'olor de poma.
Que lent el món, que lent el món, que lenta
la pena per les hores que se'n van
de pressa.

Gabriel Ferrater, 'Cambra de tardor'

23.1.25

pas en fals

A un pas d'aquest sentiment de seguretat, el buit que s'obre com un badall immens.

El caire de l'abisme com a frontera entre el tot i el no-res.

17.1.25

tu i jo sols sota una col

El dia despunta tot descrivint la llum amb els mots de vidre que pronuncia el fred. Un silenci rotund i espès cobreix totes les coses. El matí s'escola per les escletxes d'una mandra que s'esberla pel lament d'una persiana vella. M'he comprat un bon dia, que deia Adrià Puntí. I obres les mans per acollir el pes d'aquest divendres que fa olor de calma i cafè, de preludi de coses bones, de llar que crema i casa que espera ésser viscuda abans que se'ns acabi el temps.

Perquè som rics en hores. Hores que s'esgranen en moments. No esperis més a desembolicar-los.

13.1.25

hors saison

Pell endins, aquest viure Pangea i deriva continental. Ésser arxipèlags de pigues com illes desertes, desordre de tròpics, equador, hemisferis i pols; planúria daltònica de terra de siena, d'ocres i blau ultramar. Sota el cel epidèrmic, canvi climàtic i cromàtic. Llar d'anticiclons i grisos símil plata; incendis magenta, vermell terratrèmol, un grapat de tsunamis despistats, dies tramuntana i nits gregal, dona de pluja que no sap ploure.

Pell enfora, dins d'aquest caos ordenat per ordre atmosfèric, voler-se de tant en tant en clau de fragilitat, en tot de finals de pel·lícula francesa amb fons de mar embravit i sentiments que s'hi ofeguen.

Posi'm un dia de platja d'hivern, si us plau, en vas ample i amb veladura de primavera.

10.1.25

accidents verbals

L'any que comença com un verb en blanc per conjugar-lo en totes les formes possibles. O anar més enllà, i inventar-ne noves veus, modes, temps, aspectes i persones.

Jo goso, tu goses, ell gosa.
© an ↔ na
Maira Gall