accentuar

Dies àtons. I tu que et lleves tònica i els accents et cremen a les mans. Fer-ne farcells, llençar-los contra la paret com si fossin dards. O simplement accentuar -una mica més encara- totes aquestes ganes de calma, conversa i mots amables.

danys i perjudicis

L'olor de cafè em colpeja els sentits amb la seva promesa de cafeïna. Despertar de membres adolorits, desembalar la ment de cartró, vestir de nou el cos amb aquesta pell, víctima de mosquits i formigues. De vegades, quan em compto en escales i esglaons, penso que, si Déu existís, contractaria una pòlissa d'assegurances contra ell. Per poder demanar-li danys i perjudicis pels dies defectuosos i altres desastres naturals.  

de bat a bat

Apamar el nou espai, fer-lo teu, a poc a poc. Escriure de cara a la finestra oberta de bat a bat, asseguda sobre el llit, amb la ciutat -que ara és feta de cucs de llum que es perden fins a l'horitzó- davant els teus ulls. I no pensar en res però pensar en tot. Que la vida està feta per equivocar-se i aprendre dels errors. Que l'amor no és una ciència exacta, i que la gent té cors de diferents grandàries. S'està fent fosc. I la major part de la teva vida encara és dins d'un parell de maletes. Però no vull encendre el llum. Ara només tinc ganes de comptar xemeneies.

regalims

Traginava amb la seva vida, escala amunt, escala avall, al bell mig de l'estiu. L'esforç li espremia el cos, entre grinyols i cansament, però valia la pena: mai havia tingut la pell tan lluent i la cara, encesa, li endolcia la mirada i el gest.

nous sommes en retard

Afanya, que no queda temps

la feina se'ns va acumulant,

i encara que fóssim eterns

faltaria temps per poder-te estimar.

Adrià Puntí, Flors i violes

No veus aquesta por-vertigen que em glaça de vegades quan et respiro. L'alè em tremola per dins, i llavors sóc tot de petits vidres llimats per la sorra, llepats per les onades, que dringuen a l'uníson per fer-se sentir cada cop que et miro, a l'hora en punt de l'amor. Perquè em fa l'efecte que sempre fem tard, malgrat amagar a l'avançada un grapat de minuts de cel a les butxaques de la pell. Que ressoni, doncs, la fragilitat a l'eco de tots els racons, com angles aguts, en honor a tots els calfreds-terratrèmol que em provoques sense saber-ho quan et respiro ben dolç.

autodefinit

Espai de quatre lletres, entre quatre parets, on poder tornar, on poder ser, pròpia petita pàtria. 

Ikea? No. Llar. 

sleeping satellite

Ancorat a la volta de la cintura, el record d'unes mans es precipita en somnis contra la meva superfície lunar. El desig no entén de satèl·lits i òrbites.

desorientada

Hi ha dies que perds el nord, i la brúixola ha marxat de vacances i té el mòbil desconnectat. D'això, se'n podria dir pànic magnètic?

paper de diari

Un instant de descans entre tant vidre i paper de diari. Males notícies escrites per protegir la fragilitat, quina ironia. Però somric: ha tornat la presència petita que cada cop és més gran, i sento com canvia de canal, com canvia la tonalitat de la remor de dibuixos animats que omple de nou aquesta llar en trànsit, aquesta casa a mig desmuntar. És hora de tornar a calibrar aquest cos de dona que em fa l'efecte que està contínuament en obres. D'introduir el codi secret, els paràmetres que ens atorguen de forma immediata -entre moltes altres coses- aquella tendresa que ens identifica inequívocament com a mares, i que embolica, com el paper de diari, tot allò que estimem. Perquè no es trenqui, entre mudança i mudança.

beurre douce

Què fer d'aquest excedent de sensibilitat que ens sobrecarrega el cor i vincla les pestanyes? Poemes de mantega. I que els mots se'ns desfacin, suaus, a la llengua. I a les mans.

vol directe

Vol directe, sense escales, amb destí cap a un enlloc fet a mida per a nosaltres. Tota la resta, el món, en trànsit, resseguint els contorns d'un aeroport que és una immensa sala d'espera. Sols tu i jo tenim permís per esquinçar el blau que s'enlaira, impúdic i insolent, més enllà dels límits d'una finestra.

abismes

Omplo els dies de futur i perspectiva, de vertigen conreat al caire de l'abisme dels teus ulls. No deixis mai de mirar-me, vida.

mil i una nits

En aquest temps de bústies digitals, encara hi ha esperances que viatgen en sobres de paper, com alfombres màgiques, a través del correu postal. Segell, franqueig i tramesa de mil i una nits de paraules i vetlla. De totes aquestes ganes de llegir-me, per fi, poeta.

humitat relativa

Llàgrima que dubta si caure o no caure. Humitat relativa. La tristor que enganya, de vegades, i és llepada dolça, viarany de sucre per esquivar els camins de la sal.

as time goes by

Play it again, Sam. Però en Sam no hi és; de fet, no hi ha cap Sam en aquesta història, ni cap cançó en concret que recordi els vells temps, aquells que es vesteixen de blanc i negre. Som nosaltres, fets de tantes i tantes melodies en comú, els que interpretem, altre cop, la nostra pròpia banda sonora amb notes lleugerament distintes però, en el fons, amb les mateixes ganes de fer que tots els llocs siguin París. Que passi el temps, doncs.

a casa per vacances

Per a aquells que no tenim més opció que quedar-nos a casa per vacances, l'estiu és -a parts iguals- època de resignació, reinvenció i descoberta. Jo, aquest any, m'he limitat a viatjar mentalment i fugaç pels llocs d'origen dels imants que adornen la nevera. I a endinsar-me de ple en la selva tropical d'armaris i calaixos de casa meva, armada d'un matxet i ambientador contra les arnes, per conèixer la fauna i la flora autòctones i redescobrir quins estampats estaven de moda fa més de dues temporades. El resultat del safari entre samarretes amples i pantalons de cintura alta i pota d'elefant ha estat de quatre bosses d'escombraries -mida industrial- plenes de trofeus de caça que segurament el personal de les botigues de segona mà exhibirà, per un mòdic preu, als seus aparadors de la ciutat comtal. Propera parada: el sabater de l'entrada, l'espai que fa de reserva natural del calçat. Canya, ham, esquer i fil de pescar per eliminar l'excedent de sabates. Qui diu que fer vacances a casa no és emocionant?

de furts, pecats i altres vicis

Senyor, confesso que he pecat: de vegades li robo unes quantes hores a la nit, subtilment, de la cartera. Per somiar desperta.

(metamorfosi)

Obro un parèntesi i inauguro un espai on amagar-me, juntament amb aquest poc estiu que ens queda. Metamorfosi dins de caixes de cartró. I agost es transformarà en setembre, i jo continuaré essent jo però en un altre lloc. Que no em descuidi d'embalar l'altre parèntesi i guardar-lo entremig dels llibres. Haig de tancar com cal una altra etapa de la meva vida.

brànquies

Aprenents de peix a cop d'esclop, espina i escata. Quantes vegades haurem de naufragar en nosaltres mateixos per saber respirar sota l'aigua.

esquelets

Em destorbo el son
tot avançant les primaveres
d'aquestes branques que,
per dins,
em vertebren,
m'articulen,
em sostenen.

He domat el temps dels verbs.
I la fusta de què estic feta.

missing words

Hi ha paraules que es pensen, s'escriuen i es llegeixen. I d'altres que, simplement, s'enyoren.

just believe

Tot de bombetes foses il·luminen el camí. De vegades no cal veure per creure.

lletra de pal

El pensament viatja amb un bitllet de rodalies cap a la darrera estació del teu cos. I una alegria vermella de pintallavis trencat taca el vidre quan el revisor anuncia la propera parada cantant la nostra cançó. La certesa de tu m'espera a l'andana, i aquesta impaciència em fa escriure't amb lletra de pal. Ets llunes, pintes, serps, angles rectes, corbes, muntanyes i triples salts immortals. Entre moltes altres coses.

omplir-se

Presències que es dibuixaven amb línies subtils esdevenen ara buits gairebé insondables. Omplir-se, doncs, de salts d'aigua i còdols suaus al tacte. De fressa de rius que parlen amb mots de molsa de tot aquest enyor amable. I capbussar-se.        

trencar el vidre en cas d'incendi

Colors, tots els colors contra aquest gris que crema cels tendres i consumeix l'ànim a poc a poc. Trencar el vidre en cas d'incendi. Mànegues d'olis, pinzells i retoladors. Pintar arcs iris líquids i ofegar la cendra.

absències

Marxaràs amb els núvols,
i em plouràs com tempesta d'estiu,
amarant de cop el vestit de l'absència.

Encongint-la.

cartografies

Moments de mirall retrovisor, punts de fuga i perspectives esmolades. Lletres de cançons que recorren el cos seguint els viaranys de la sang: frases genials que saben nedar, melodies que a estones suren, a estones bussegen. I, de les hores que li queden a la tarda -ja d'oferta-, en faig un farcell per endur-me-les i gastar-les en mots ben cosits a la falda de les converses. Recordo menys metres quadrats de blanc, més imants a la nevera. Deixo de banda la memòria de tots els colors, desordenats de l'a a la zeta, que esperaven latents al llenç de les parets, al cotó esquinçat de la pell, a les pàgines de l'agenda. Ara que em creix el desig a les mans, cartografies, llençols, cal·ligrafies, bona lletra.

what's going on?

Cara de bona nena, dimoniets que juguen a l'interior. Pessigolles a l'estómac, incursions bàrbares, batalles ètiques. Calor. Calor. Calor.

inversions

Reserves i reserves de tendresa. Excedent de pau: ja no hi ha temps de guerres. Mai és tard per desprendre's d'aquesta dolçor que comença a impregnar tots els gests. Perquè, dels errors, n'hem après que invertir en amor és una aposta segura.

m'agraden les minúscules

saltar-se, de tant en tant, les regles ortogràfiques. i obviar els punts i seguit, ignorar els punts i a part. homogeneïtzar oracions pel que fa a les mides, que res no trenqui la pau de la pauta. camps de minúscules llaurats per cal·ligrafies pròpies. batejar tots els noms com a comuns. escriure paràgrafs humils, sense estridències. com formigues que tornen al cau en caure la tarda, línies i línies de lletra lligada.

superfícies

Quan la sensibilitat puja a la superfície, la pell es torna transparent i, per un moment, els sentiments es deixen veure. Fiblada al cor. I així, fràgil, amb els sentits de vidre, enyores, estimes i plores amb una intensitat elevada a la màxima potència, i et veus capaç d'escriure qualsevol cosa que al dia següent trobaràs absurda i mediocre. Com aquesta.

selecció natural

 

Ha arribat l'hora de despertar el passat que dormia plàcidament als calaixos i als prestatges. Les circumstàncies obliguen a ser pràctic, selectiu, implacable i deixar de banda els sentimentalismes. Fer el cor fort per apilar records dins d'una caixa que ja no seguirà el nostre camí. Perquè aquests bocins de memòria, com fòssils d'instants passats, despleguen tot el seu encant, obsolet fins aleshores, com a mesura desesperada, com a últim recurs per allargar la seva existència. I empassem saliva, acumulem sang freda. Qui diu que els objectes no tenen instint de supervivència.